‘La crisi dels 30’: Del FOMO al JOMO: cansats de viure intensament, amb Juan Evaristo Valls i Clàudia Manuel

[00:00:00] Speaker A: És possible que tingueu entrades pel concert del Cas Grasses, de Bad Bunny o per qualsevol concert que ha fet Soltaut últimament, que n'han estat uns quants. Els experts de la indústria musical segurament assenyalarien molts elements, però jo crec que es pot relacionar tota aquesta cosa dels concepts que fan sold out, els grans esdeveniments, els viatges que ens canvien la vida, o la falera per anar al restaurant de moda de torn, es pot relacionar amb un concepte, el de FOMO, fear of missing out. És a dir, la por que tenim de perdre'ns les coses, de no viure prou intensament. I és que potser Coldplay tampoc ens agradava tantíssim, però teníem por d'acabar un dissabte a la nit veient els vídeos que pengen els nostres amics o coneguts a Instagram i pensar, ostres, hauria d'haver comprat entrades, m'estic perdent una gran experiència. Vivim hiperestimulats, tenim moltes opcions, moltes alternatives, però fins a quin punt és sana aquesta voràgine d'experiències i d'impulsos a viure tan intensament? Avui parlarem d'això, parlarem de què ha generat el FOMO, quines conseqüències té i, sobretot, parlarem de com superar-ho. Benvinguts a la crisi dels 30. Ja veieu que no som al bar Casalmirall. Avui hem hagut de traslladar la conversa a un altre espai, al plató de Vilaweb. Però vaja, no, no tenim aquest fons bohemi que estem acostumats, però igualment tindrem una conversa molt enriquidora. Parlarem del FOMO, com he dit, d'aquesta por social a perdre's les coses, a no tenir una vida prou intensa o no estar fent aquestes coses tan intenses que se suposa que hem de fer o que veiem que fan els altres. Hem convidat per parlar-ne el Juan Ebaristó Valls, filòsof i autor del llibre Jomo, precisament sobre aquest tema, sobre el FOMO, que analitza el fenomen del FOMO, i que també ha acabat de coordinar un llibre que s'acaba de publicar, Dolor Capital. Benvingut. [00:02:00] Speaker B: Gràcies, un plaer. [00:02:01] Speaker A: Dolor Capital, que tracta també aquesta mena de... [00:02:04] Speaker B: Sí, en efecte, d'aquestes qüestions. [00:02:06] Speaker A: I, per altra banda, la Clàudia Manuel, que és psicòloga. Benvinguda, també. [00:02:09] Speaker C: Gràcies, Clara. [00:02:10] Speaker A: Per tant, abordarem el tema des de la psicologia, des de la filosofia, un vessant més col·lectiu, un altre més individual, però que es poden tocar fàcilment, crec. Aquest podcast es diu La crisi dels 30. Sempre començo preguntant per un tema generacional, itinerari vital, aquesta mena de coses. Llavors, avui... El tema del FOMO. ¿Creieu que és una cosa generacional, un fenomen que es pot dir generacional, de mil·lennials i més joves, o que ara mateix afecta a tothom per igual i no es podia fer aquesta distinció? [00:02:41] Speaker B: Jo diria que és un fenomen que pot ser... es dona més intensament en la gent jove, més aviat en els mil·lennials, que no passa als Z, però entenc que aquesta idea de... fer alguna cosa per por a perdre's un guany, sigui de tipus consum o de feina, és una relació amb el treball addictiu de competició que és transversal a tota la societat. [00:03:07] Speaker C: Totalment. Jo crec que aquesta comparativa, aquesta por, té un origen antropològic. El que passava és que abans et comparaves amb el veí, amb qui tenies a prop, sobretot amb la part de béns material, i ara les xarxes socials han obert aquesta finestra a comparar-te amb tothom, sobretot per les experiències. I afecta molt, com comenta el Juan Ibaristo, a la nostra generació, però també veig molt l'afectació a gent més jove, perquè també la relació amb les xarxes és diferent. [00:03:33] Speaker A: Què hi veus, en la gent jove o en pacients? Què t'expliquen? [00:03:37] Speaker C: Hi ha molta fusió amb la identitat digital i la identitat real. Llavors, el que ens trobem molt a consulta... és aquesta necessitat d'exposició i de verificació constant de la vida de l'altre, que ens porta a prendre decisions d'una forma molt impulsiva, per no ser el que em perdo l'experiència, el que estic fora. La por de ser irrelevant es torna molt important a aquestes edats. [00:04:03] Speaker A: Digue-s'hi. [00:04:05] Speaker B: Sí. Clar, no obstant això, penso que també hi ha tot un seguit de trens i modes contemporànies que passen justament per la desconexió, és a dir, per trobar un gust, i sobretot un gust que ve de la tranquil·litat, de la calma, de no participar, de sortir d'aquesta roda de l'ansietat, que és aquesta necessitat de participar en tot el que es pugui, no? I almenys també en les meves estudiants, D'entrada, aquesta moda per allò analògic, els càmeres analògics, els telèfons analògics, tornar enrere cap a la lectura, als clubs, al recogiment, jo penso que n'hi ha com... una reflexió crítica, em sembla, en la generació més jove, on tota aquesta idea de superar-se, aparèixer, participar-hi, genera fàstic, genera molt de cringe, i penso, potser, que hi ha també, i és una cosa que em sembla molt valuosa, com un rebuig a aquesta roda addictiva d'aparèixer i de consumir. Que és precisament el concepte, per decidir, contrari al FOMO, que és el jomo, el gust de perdre les coses, la joia... de no hi participar, de poder desconnectar, de poder... no estar concernit o molestat per la xarxa, no? [00:05:24] Speaker A: Com es fa, això del Jomo? Us ho pregunto a tots dos. [00:05:30] Speaker C: Jo diria que acceptant i perdent la por a la renúncia. És a dir, cada decisió implica perdre altres oportunitats. I el que passa és que tenim una tendència a fixar-nos en el cost d'oportunitat més que en la pròpia elecció. Llavors, quan idealitzem i ens focalitzem... en tot allò que podria haver estat, en totes les oportunitats, a l'esquerra anunciat, és quan entrem en aquesta insatisfacció constant. Llavors, acceptar la pèrdua i tolerar aquest procés de dol, jo crec que és la peça clau. [00:06:00] Speaker B: Sí, jo crec que, d'una banda, és important entendre... que perdre és l'única forma veritable de donar alguna cosa. I, d'altra, clar, poder renunciar i gaudir de la renúncia... En un cert sentit, pot tenir un punt privilegiat, sobretot si pensem en el FOMO com a fenomen laboral. Tenim por de deixar anar aquesta oportunitat de feina per si no el tornem a trucar, sobretot en context d'autònoms, de freelancers, de consultants i així. Però el que a mi em sembla interessant és que aquesta renúncia de no veure's concernit, de poder no treballar, de poder no fer aquest darrer event, comença a ser una cosa desitjable, que ve potser de la depressió generalitzada que, particularment després de la pandèmia, patim en societat. Aleshores... D'entrada, jo crec que té un punt privilegiat, però la pregunta de com es fa... Jo crec que hi ha una cosa molt desitjada, no? És una forma de llibertat, precisament. Poder no estar concernit, poder deixar de fer coses. I és una llibertat perquè, com deia abans, perdre és l'única forma de donar, de compartir i d'estar veritablement amb algú. [00:07:15] Speaker C: I una llibertat que neix del conèixer-se, és a dir, focalitzar-se en qui soc, quines necessitats tinc ara, per saber des d'on prenc aquestes decisions. Llavors, quan hi ha aquesta combinació... d'exposar-me a aquesta incertesa del que podria ser, des d'abraçar aquesta pèrdua, i a l'identificar i mobilitzar-me per allò que per mi ara és important o necessari, jo crec que és l'únic camí per fer-ho. Però sí que fa falta aquesta reflexió, perquè crec que el FOMO va molt lligat al cedir aquest control en els altres, en el que se suposa que hauria de fer, perquè ho fa tothom o perquè ho veig. I al final hi ha vegades, també relacionant-ho amb espectacles, amb els concerts, d'entrar en aquesta pressa de decisions, perquè no podré tolerar, si no, o se'm farà molt incòmode, veure els 300 estoris que tothom ha estat i jo no. [00:08:03] Speaker A: Mm-hm. Vaig aclarint conceptes, perquè si algú agafa el podcast a mitges, hi ha gent a vegades que es queixa que no aclarim prou els conceptes en anglès. Fear of missing out. Fom o por de perdre's les coses. Jomo. Joy of missing out. Gaudí, precisament. [00:08:17] Speaker B: La joia, així, per diàleg, la joia. [00:08:20] Speaker A: Sí, sí, m'agrada molt que sigui joi, precisament, de perdre's les coses. Has parlat del tema de... Els concerts. Quins altres fenòmens socials hauríem d'identificar amb el FOMO? Perquè una de les coses, llegint el llibre del Juan Evaristo, m'he adonat que potser jo tenia una visió una mica superficial del FOMO de... Ai, els concerts, els viatges, aquests viatges que ens han de canviar la vida, aquesta mena de coses, i a vegades són coses més profundes. No sé si puc posar exemples. És pesat de la feina, eh?, que ja és bastant fort. Clar, [00:08:55] Speaker B: a mi, en un sentit filosòfic, M'agradaria pensar el FOMO, veritablement, com una dinàmica del subjecte narcisista. L'ideal subjecte narcisista es pot pensar de moltes formes, però és una sort d'omnipotència de totalitat. Podem arribar a tot, podem estar en tots els llocs. I l'idea també que la nostra vida és una sort de llenç en blanc on podem expressar la nostra autenticitat mitjançant eleccions, que finalment són eleccions de consum o de feina. Aleshores, en aquest sentit, el FOMO és aquesta ansietat que s'excita precisament perquè cada cop que intentem abastar aquesta totalitat veiem que no podem, sorpresa, no podem arribar a tot. I, com deia, és un fenomen molt frustrant que genera ansietat allà on vol resoldre o generar aquesta plenitud tranquil·la, I, com dic, s'expressa molt en un espai, diguem, de societat de consum, en allò que siguem capaços de consumir, en estar a la moda, en estar a l'any de tot, però també, i això és el que em sembla valuós i que hem de deixar de pensar, perquè aquesta és la cara dolça del Fumoà. No vaig al concert perquè vull que anava a la pel·li, no vaig amb l'amant perquè vaig al sopar, etcètera. Però el FOMO, com deia, és un fenomen que parla també de precarietat laboral, que parla d'un sistema laboral on no estem contractats, sinó que estem sempre disponibles, se'ns paga només per paquets de temps, pensem en els missatgers, pensem en els de l'Íbero, pensem en els conductors de taxi... I en aquest sentit... Hem d'estar sempre disponibles, i si perdem alguna cosa, si perdem alguna oportunitat de feina i d'invertir en un guany, és que veritablement potser el nostre salari es veurà afectat. Potser no podrem pagar el lloguer, potser no podrem pagar unes costes que són essencials. Aleshores, diguem que el FOM, en un sentit profund, apunta... també aquesta financiarització de la vida, i aquesta estúpida fantasia d'omnipotència, no? Exacte. De vegades, omnipotència del gaudi del consum, i d'altres, omnipotència per poder fer-ho tot, per poder arribar a tots els [00:11:07] Speaker A: llocs. Sí, omnipotència, perquè a vegades no és que... Clar, la qüestió de la precarietat, òbviament, en aquesta mena de feines és molt evident, que hi ha un FOMO, que és que si no, no, potser no arribes a final de mes. Però també hi ha vegades, la qüestió de l'autoexplotació, que hem parlat en altres capítols, que és forma laboral, directament. Podria no agafar-ho, però ho agafo, perquè m'he de realitzar a través d'això, això, això, i com no he de fer aquest projecte, i també aquest, i també aquest altre. Això també existeix, potser, aprendre la feina, però també hi [00:11:36] Speaker B: és. Sí, jo crec que té a veure amb el que comentaves la Clàudia. Estem molt identificats amb la nostra identitat virtual, i aquesta identitat al mateix temps, i aquesta és la qüestió, diguem, perversa, aquest crossover, aquesta barreja entre treball i desig, vida i professió, etcètera. Perquè la nostra identitat digital, els nostres perfils, són al mateix temps personals i laborals. Aleshores, hi ha la qüestió de personal branding, de marca personal, i d'invertir en aquesta marca personal, que suposadament som nosaltres, o de treballar per l'empresa com si treballéssim per nosaltres, i treballar en la nostra imatge com si treballéssim per una empresa, que no deixa de generar una precarització i una depauperació de la vida íntima, de la vida psíquica, i, en general, del nostre benestar. Sí, al [00:12:30] Speaker C: final hi ha un treball de desvincular-te dels hauria. I com més hi ha aquesta distància entre aquest jo ideal, que aspirem a arribar, amb aquest jo real, és quan apareix més el malestar. I al final hi ha una ansietat, hi ha una necessitat de respondre. L'ésser humà porta molt malament que hi hagi tantes opcions disponibles, tantes eleccions. Se'ns dificulta molt fer una presa conscient. I quan desmuntes aquests hauries, quan reorganitzes les teves prioritats, et planteges el per què de, per exemple, el que comentaves, segons quins horitzons laborals, on estic ubicant el meu valor, segons quin tipus de feina o segons quin estatus. Desmuntar tot això deixa de ser una altra vegada, portar les renúncies, perquè, per exemple, per poder tenir millor qualitat de vida, potser el lloc somiat que tenia, sortint del camp de la precarietat, per suposat, és incompatible amb segons quins projectes, o potser en aquest moment vital. Llavors, és desmuntar els mandats de... he d'estar a tot arreu o he d'arribar a segons quins espais, i aquests hauria per construir alguna cosa molt més realista i molt més a fi a les necessitats de la persona i en aquest moment vital. També com a psicòloga, [00:13:41] Speaker A: no sé si hi ha alguna explicació tècnica, diguem-ne, d'aquest sentiment, a vegades, que a vegades sembla molt infantil... És a dir, poso un exemple. Jo crec que tot aquest fenomen dels sold-outs en molts concerts, Bad Bunny, Ocas Grasses... És que n'hi ha hagut moltíssims, últimament. La gent entesa en la indústria de la música et dirà, això és per això, segur que té molts elements, però jo crec que hi ha una part de fomo, també, de no voler veure el vídeo de qualsevol persona a Instagram, veure que hi vas a un espectacle xulíssim i tu no hi has estat. Per què ens genera com aquest sentiment, en el fons, tan infantil? Perquè, si no, nosaltres hem triat no anar-hi, no? [00:14:19] Speaker C: Perquè tot això va molt associat, i també ho ha comentat el Juan Ebaristó, associar l'omnipresència a la qualitat dels vincles. I que jo seguiré formant o tenint un paper important en cert grup social si estic participant en totes aquestes activitats amb el grup. Per tant, quan jo veig que tothom ha fet alguna cosa... on jo no hi he participat, s'activa el sentiment de soledat. I el malestar es viu d'una forma molt real. Jo no infantilitzaria aquestes experiències... Tu et sents infantil. Exacte. És una experiència totalment subjectiva. És a dir, una cosa és estar sol físicament i l'altra és sentir-se sol. I el sentiment de soledat es processa en el cervell a la mateixa espai del dolor físic. Llavors, és que la soledat fa mal. I si jo, a través de la pantalla, tinc aquesta experiència... d'haver hagut una situació col·lectiva, que és una cosa molt fragmentada, és un escenari molt concret, on tothom ha anat al concert d'Ocas Gràcies i jo no, sento que perdre amb aquesta experiència afecta directament a la meva vàlua personal i al meu paper amb [00:15:22] Speaker A: el meu grup d'iguals. Perdó, i l'altra cara és que potser hi vas... i trobes que tampoc t'ho estàs passant tan bé com et pensaves. I això també genera una desil·lusió, una decepció en tu mateix... Parles [00:15:33] Speaker B: expectatives, i tant. No? Clar, clar. Jo afegiria potser dues valoracions. D'una banda, sí que crec que aquests processos de participació... són essencials per construir la identitat personal, però també, si hem assumit que aquesta identitat... és directament el nostre mur de l'Instagram o d'altres xarxes, clar, és indispensable signar o revaloritzar la nostra identitat Fem veure que hem acumulat l'experiència del concert. El que fem és anar al concert i gravar. Potser és més divertit. El que volem és acumular aquesta experiència. Com si hi hagués una sort de capital adhònic, d'acumulació de plaers, experiències i intensitats. que és una forma d'èxit social, que és una forma capitalista d'individu, perquè l'individu s'entén com una sort de superació i de creixement constant. Jo penso que això és una qüestió valuosa i d'altra... Jo crec que en el sistema en què vivim, habitualment, l'angoixa, l'ansietat, es presenta com el darrer obstacle per assolir una certa felicitat, una certa plenitud, una certa tranquil·litat. aleshores tenim tot un seguit de mercaderies per superar aquest obstacle. Poden ser-ne de mèdiques, poden ser-ne experiències, teràpies, couts, de tota mena, no? Però sempre n'hi ha un darrer obstacle per calmar aquesta ansietat i tenir un espai segur. Però el que passa, i això l'hi explicava, per exemple, la Khan, l'hi explica també Ernata Salekel, que l'angoixa... no s'excita quan hi ha un buit a colmar, sinó precisament quan es colma aquest buit, per la obsessió de colmar un buit que és incolmable. En aquest sentit, l'intent d'alliberar-nos de l'ansietat... genera més ansietat. No s'acaba mai. Jo crec que això genera aquesta nerviositat, aquesta addicció per anar ràpidament al... Aquestes cues en el concert de la Rosalía i el Bad Bunny. Aquests dos soldaus tan ràpids, com que parlem d'aquesta ansietat superlativa, per no perdre això, no? Amb la promesa que participar d'això... T'assegura, no? Clar, assegura un cert benestar, assegura un cert equilibri, no? Però clar, després del concert d'Ocas Gràcies ve un altre concert. I després ve una altra història, no [00:18:06] Speaker A: sé què. I no s'acaba mai. I mai no s'acaba. Sí, sí. Tu proposes al llibre, ara, si ho trobo, si no m'ho diràs tu, canviar l'entusiasme per, no sé si vindria a ser la mandra o deixar-se com... Com anar una mica, no? Com calmar-se, com potser no tenir una vida tan activa, o tan de fer moltíssimes coses, o entusiasta, en aquest sentit, de productivitat, i canviar-la una mica per [00:18:30] Speaker B: calmar-nos. Sí, jo crec, d'una banda, que paradoxalment, aquesta sort d'ideologia felicista de l'èxit i del plaer, Finalment, és molt miserable i molt obscura, perquè és com si en l'era del desig ens tornem indesitjables per nosaltres mateixos, perquè mai no som suficients. Hi ha un cert odi de menyspreu perquè mai arribem a abastar aquesta suposada imatge que la societat vol de nosaltres o que nosaltres creiem que volem abastar. D'una banda, aquesta ideologia capitalista del pla i del consum genera autoodi, menyspreu, etcètera, I, d'altra, per a mi, filosòficament, des d'una anàlisi materialista, crec que la clau és entendre que aquests processos, si bé ens constitueixen individualment, són transversals, tenen una dimensió social, estructural o política, no? I que, en aquest sentit, la sortida d'aquests malestars psicosocials no és només, no pot ser només terapèutica o mèdica, què? Absolutament, també, sinó que requereix justament una atenció política. Hi ha un esforç... Filosòficament penso que és important desprivatitzar el malestar per polititzar-lo. Aquesta politització del malestar és el que anomenem en el llibre, que deia abans, dolor capital. Si es milloren les condicions materials de vida, si, per exemple, el preu de la vivenda em permet tenir només una feina, si els meus amics i amigues viuen a prop de mi de forma que no he d'estar traslladant-me contínuament, etcètera, és a dir, si milloren les condicions de vida perquè la vida no està tan cara, perquè els sous són millors, etcètera, descendran... aquestes malalties vinculades com a l'ansietat, el nerviosisme i el FOMO. Per mi són aquestes dues qüestions. La paradoxal qualitat d'un sistema que promet el plaer i sempre ens cobra dolor, i, d'altra, entendre el malestar en un sentit social i polític i fer-li atenció mitjançant una reflexió sobre les condicions materials de la bona vida. [00:20:48] Speaker A: Sí, el de la mandra ho deia, perquè si canviem el FOMO pel JOMO, si un dia et quedes dormint al llit en comptes de ser superproductiu, potser no passa res. Alguns potser ens sentim molt culpables, si fem això. Sí, al [00:21:01] Speaker C: final és recuperar el control, no veure-ho com un... Mira, m'he quedat a casa sense fer res, sinó que he decidit quedar-me a casa perquè he prioritzat el descans, ho he prioritzat, passar una estona tranquil·la amb les meves amigues, perquè necessitàvem avui un altre tipus d'activitat. no veure-ho com algú que és contraproduent cap a mi o que és negatiu, sinó com una decisió conscient. I associava tot això que comentàveu, com el que deies de la manga, a baixar la velocitat. És a dir, a l'aprendre a contemplar, al no estar pensant tota l'estona en el que vindrà, i també posar l'ull en gaudir de les coses que estan passant en l'actualitat. I aquestes creences que s'han d'acumular experiències, hem d'aconseguir més coses, sigui des del material, des de l'experiencial, És una fal·làcia. L'excés de plaer l'ésser humà el porta fatal. Això està estudiat, eh? Sí, sí, sí. És a dir, no estem fets per gratificacions constants. Al final, el que necessitem són espais on estar en pau. I cada un, per suposat, troba aquesta pau de diferents maneres. Però posar-nos en el present, gaudir de les coses que hi ha... i, sobretot, veure des d'on em mobilitzo. A l'hora de comprar unes entrades, perquè anar a un concert... no és una experiència negativa, ni molt menys, però és des d'on estic veient aquesta decisió, qui té el control d'aquesta decisió, el que s'espera de mi, les pors que tinc que em mobilitzen, o és una decisió des del desig, des del valorar l'energia que tinc, que és una cosa compatible, ara, amb la meva situació econòmica, amb la meva relació amb els amics, anar a aquesta experiència. Llavors, la recuperació del control... és el que permet, per mi, una de les variables, gaudir de la renúncia, del perdre. Si [00:22:38] Speaker A: no hi vaig, potser també està bé quedar-me a casa fent una altra cosa. [00:22:41] Speaker B: Sí, el que fa la mandra... Jo crec que massa sovint entenem la mandra en un sentit, diguem, capitalista, com un vici, com una qüestió de corregir, etcètera. Sí que m'interessa que, per exemple, quan el Paul Lafarge va escriure El dret a la mandra, a finals del segle XIX, ja parlava de la mandra com un desig anticapitalista. I deia, en aquesta societat, tots estem enamorats de la feina. A finals del segle XIX, cojito. Clar, l'amandre és un amor diferent, és un amor d'altra cosa que no és el creixement, la superació i la figura narcisista de l'individu. I quan, per exemple, el Foucault, als anys 70, a un dels seus seminaris deia... hauríem de fer una història de l'amandre, ell estava assenyalant una història de tots aquests moviments col·lectius i organitzats de rebuig de la feina. Aleshores, per dir-ho ràpidament, quan pensem ara a l'amandre, en un sentit no capitalista, o no des del treball per criminalitzar-la. Clar, la mandra, efectivament, és una consciència crítica... davant d'aquests decics de consum continu, que és molt trampós, però al mateix temps jo vull pensar que la mandra mai no és una cosa del tot individual. sinó que la mandra precisament és el temps, pot ser el temps de la cançó als altres, pot ser el temps de la cursa. Precisament en aquell moment en què no vaig al concert, on deixen de fer aquests plans, tinc un temps folgat i generós, per cuidar dels altres, per cuinar, per cuidar-me, per escoltar el meu cos, per assabentar-me de com de cansat estic, normalment, no sabent com de fatigats estem, fins que no descansem, no? I sempre que arriben les vacances, ens posem malalts. Clar, la [00:24:32] Speaker C: mandra com l'autoconsciència, no?, també. Com la [00:24:34] Speaker B: pausa. Exactament, sí. A mi sempre m'interessa... És a dir, crec que aquesta part que dius tu, de decisió conscient, de prendre el control, és indispensable. Però a mi, a vegades, m'interessa veure la mandra com una qüestió d'inconsciència, com una protesta del nostre cos, que es queda adormit, que es cansa, que té insomni, que es posa a tremolar. I justament aquesta relació amb el nostre cos, que no és una relació de l'ordre del subjecte, que sempre vol més, més, més, És una relació de cura i estableix un vincle amb l'altre, que no és de competició, a veure qui ha treballat més, o qui ha anat més lluny, o qui ha gaudit més, que no és tampoc d'aprofitament de l'altre, o d'objectalització de l'altre, sinó que és d'atenció i d'escolta de l'altre. I ara Simone Bile parlava de l'atenció com la forma per a l'antonomia, d'amor i de vincle, i crec que això ens ho regala [00:25:23] Speaker C: la mandra. ells desavialitzar la hiperproductivitat i la hiperestimulació, ja sigui des de la mandra, utilitzant el concepte que trobem, des de la pausa, des de l'autoconsciència, invertint aquest temps en un exercici més cap a un des de la cura, més cap als altres des de la cura de l'altre, però, sí, allunyant-te de la productivitat o de la presència constant, al final acabem al mateix, en el que se suposa que hauria d'estar fent. Clar, [00:25:53] Speaker A: jo no sé si això també t'ho trobes en pacients. Jo penso molt en la incapacitat que tinc jo mateixa de tenir un oci no productiu. Al final, la mandra em posa de molt mal humor. Està mandrosa, diu, no estic sent prou productiva, però en el temps d'oci també és en el temps... Sí, mirem una sèrie, però també aquesta sèrie ens donarà cert capital cultural, o com a mínim cert tema de conversa... que ens aportarà alguna mena de cosa més enllà del simple descans. No crec que tothom pensi així, potser és un problema més meu. Però mira, per exemple, a mi no em passa tant la qüestió dels viatges, que han anat rebaixant, com aquest FOMO de fer els grans viatges i viatjar molt, però jo veig que hi ha gent que a l'estiu és incapaç... de descansar i necessita fer molts dies de viatge, i en aquest viatge no deixar [00:26:38] Speaker C: de fer coses... S'ha condemnat molt al descans. Sí. Com a algo negatiu. I és imprescindible, el descans, per després poder ser productiu o executar qualsevol pla que es tingui. I amb el que comentaves, també lligant amb el FOMO, Una de les coses que em trobo més a consulta és aquest relat compartit per noies, per nois i també de diferents edats, des d'adolescents fins a 20 i escaig, 30 anys, que tinc la sensació que tothom de la meva edat està vivint una vida plena mentre jo estic fent el tàper, anant a la feina, i no tinc aquest escenari hiperestimulant que veig constantment. I aquí és la trampa d'aquesta comparació totalment asimètrica, perquè al final, sobretot tornant a les xarxes, el que es comparteix està sasgat. Ningú comparteix, potser ara cada cop més, com es fa el tàper o com fan les rentadores. Llavors, si des de casa meva, després de la feina, el que veig és aquesta... exposició constant, d'aquí neix el... Ostres, potser per compensar, a l'estiu, em gasto tots els diners que he estalviat per anar-me'n a un viatge, perquè veig que tothom ho fa i que si no la vida se m'escapa. Perquè al final, per repetició, veig que tothom, encara que sigui aquest sesgo d'Instagram, tothom està fent això, sento que es torna la norma. Encara que és, per suposat, una parcel·la molt [00:27:57] Speaker A: petita. Les xarxes potser no serien la causa, però sí que són una gran eina amplificadora de tot [00:28:03] Speaker B: això. Sí, jo faria també com una petita comparativa, perquè aquesta idea d'anar-se sempre de viatge, de viatjar molt i de fer-se fotos, jo què sé, a la selva, que pensa que ara dona molt de cringe, crec que és una cosa molt d'imaginari mil·lennial, d'una certa joventut que entenia justament la vida bona com expansió, viatge, flexibilitat, etcètera. De fet, quan el terme Jomo s'inventa, que és un bloc del 2012, Jo visc a Nova York, aquí sempre passen mil coses, però jo ja tinc una edat, ja estic vell, ja estic gran, i aleshores tinc un nadó, tinc una criatura, i quan arriba la nit i és el moment de banyar-nos i de llitar-nos, no hi ha res del món que em sembli més interessant que això, viure a Nova York. Aquesta era la idea, no? Jo, com que he fet gran, prefereixo les glòries de la tranquil·litat al llit i al bany, sobretot per la meva criatura. Però, curiosament, el que diuen alguns estudis sobre el Jomo, és que aquesta idea de vida bona que passa pel descans, no és tant un imaginari de gent gran com de gent jove, que és precisament la que té més... més demanda d'estar exposada i de, d'alguna forma, capitalitzar la seva joventut. És interessant que alguns estudis senyalen que, tot i que podem pensar que la calma i la tranquil·litat estan, per dir-ho ràpid, romantitzades per la gent gran o la gent que està en la crisi dels 30 o dels 40, que ja no té tantes forces... No, no, no. És un imaginari de vida bona, pràcticament, de la gent més jove, que és la que està més urgida cap a la joventut. I crec que en la memètica contemporània... [00:29:54] Speaker A: És la que té més pressió, per [00:29:56] Speaker B: això. Exactament. Crec que en la memètica contemporània sobre el descans i el llit, que és una memètica molt zeta, s'observa també aquest gos de [00:30:05] Speaker C: la renúncia. Perquè és una generació que s'ha esgotat abans d'hora. Perquè porten aquesta hiperestimulació, molts d'ells, des dels 11 a 12 anys. I davant d'aquest boom constant d'estímuls, un s'esgota i acaba... El seu escenari ideal és anar-me'n al camp amb la parella i tenir ovelles. Perquè neix d'aquesta necessitat de... Ostres, aquest soroll que se m'havia venut! o que jo pensava que era lo desitjable, em fa estar nerviós, i estic fent scrolling tot el dia, o em costa dormir, o no gaudeixo, perquè acumulo experiències, però no estic present en elles. Tinc moltes relacions d'amistat, però no hi ha una cura real. Perquè la idea no és estar sempre, no és aquesta disponibilitat, és que quan ja estiguem, ja estiguem de veritat. Davant d'aquest esgotament, potser ens anem cap a lo contrari. I al final, molta gent que acaba traient-se el WhatsApp... i tornant al mòbil... Amb botons, no? Exacte. Totalment. [00:31:01] Speaker B: Ara BlackBerry, ojito, BlackBerry. [00:31:02] Speaker A: Per l'esgotament. Que torna, no? I tant, [00:31:05] Speaker B: ja ha tornat fa temps, i sí, [00:31:06] Speaker A: clar. Clar, algú aquí potser, per portar la contrària, diria... Escolta, però hem vingut al món a fer coses, aquesta cosa de fer, fer, fer. Està bé, això, com a resposta a aquesta hiperestimulació, però potser anar-se'n cap a l'altra banda pot ser [00:31:23] Speaker C: problemàtic? En el sentit [00:31:26] Speaker A: que a vegades l'entusiasme, aquesta cosa... Sí, això de fer, de... Va, estic fent aquest projecte, m'hi poso... A vegades té un punt positiu, si això, si el cos no acaba dient... [00:31:36] Speaker C: Jo no renego de l'entusiasme. Jo el que trobo que hi ha el perill és en el no saber parar. I no escoltar, com comentàvem, les senyals del cos de... Ui, aquest entusiasme m'està portant a dissociar-me i entrar en un espiral autodestructiu, aquí és on entra el problema. Però l'entusiasme i la mobilització cap allò que ens omple i que ens ve de gust, i que, bueno, totes aquestes idees, aquests objectius, clar que hi ha un motor humà molt intrínsec en això. Però és necessari saber parar. I al perdre la por al descans, i al perdre la por a això, a prendre decisions. Amb les renúncies, què suposa? [00:32:13] Speaker B: Clar. Clar, i jo crec que és indispensable saber parar. Crec que no poder parar és una de les expressions de manca de llibertat més grans de la nostra societat. Totalment. Que és una forma també de pensar com aquesta connectivitat extrema empobreix la nostra comunitat. No? És com, paradoxalment, com més connectivitat, menys vincles on siguen presents. Totalment. Com deies. Però precisament també per això crec que aquest parar, que pot ser rebutjar, que pot ser descansar, n'hi ha moltes formes de parar, és una qüestió que requereix, com deia abans, una resposta política. És a dir, s'ha de saber parar, però també s'ha de poder parar. [00:32:56] Speaker A: Clar, que tu permetis el sistema. I [00:32:58] Speaker B: aquest poder, clar, requereix unes condicions materials. I després, d'altra banda... Això que has dit, i perdona perquè mi senyora filosòfica reacciona, has dit, bueno, hem vingut aquí al món a fer coses. Em sembla [00:33:11] Speaker A: que ho va dir Gerard Piqué, imagina't. Crec, eh? Crec que li vaig sentir un altre... A [00:33:18] Speaker B: comprar equipos de futbol i a banyar en tenis. Ha sobrevingut. No, bueno... És que és molt divertit. Bueno, segurament ho ha [00:33:28] Speaker A: dit molta gent, eh? Però crec que ho ha dit un altre... Sí, sí, sí. És com aquesta idea, no? Sí, com [00:33:33] Speaker B: deia Rajoy, els catalans fan coses... Exacte, aquesta idea de fer coses. Confirma, no? Frondières i El Demón confirma, han vingut al món a fer coses. Jo no [00:33:41] Speaker A: sé si han vingut [00:33:42] Speaker B: al món a fer coses, la veritat. No ho tinc... no ho tinc tan clar. Certament... fem coses. Però crec [00:33:51] Speaker A: que... O projectes que siguin bons pels demés, aquestes coses. [00:33:54] Speaker C: És que fer coses és una categoria [00:33:56] Speaker B: molt ampla. Imagina't, és el treball com a categoria ontològica. És una bogeria, però tranquil·la, que no diré... paraulotes filosòfiques. Si entenem que la vida consisteix a aprendre a viure, Això no va de fer coses, exactament. Això va de divagar, d'arrar, de pensar, de donar voltes, de repetir, d'avançar, de tornar enrere, de provar altres camins... És a dir, de milers de coses... [00:34:23] Speaker C: Això és fer moltes coses. O no fer-ne [00:34:25] Speaker A: cap. O és no [00:34:26] Speaker B: fer-ne cap. O no fer-ne cap, [00:34:27] Speaker C: justament, no? Sí. Però en aquest procés, aquí hi ha moltes accions, amb el que estàs explicant. Bueno, [00:34:33] Speaker B: segons es mire. Sí, pot haver-hi moltes accions... Però vull dir, el valor de la vida no és la seva operativitat, no és la seva obra, sinó és la possibilitat de viure que cadascú explora amb els seus actes, veient de què és capaç, què pot fer, què pot no fer, què pot fer amb els altres, de quines formes als altres li ensenyen també a viure... És una forma de dir que hi ha relacions de cura, d'exploració i de mandra a la vida, que no són necessàriament o exactament... [00:35:08] Speaker A: Fer coses, no? Com a mínim no en el sentit tan productiu. Exacte. Arriba un resultat tangible que el pots delimitar, i aquí tinc la cosa que he fet. Això és, [00:35:19] Speaker C: sí. La realització personal no va només de lo productiu, o lo laboral, si ho estem portant més cap a aquest terreny, sinó que hi ha altres... Fer coses, per mi, entren moltíssimes. Aquesta presa de decisions, aquesta reflexió, per mi, ja és fer moltes coses. [00:35:32] Speaker A: Sí, sí, clar. I quedar amb les amigues també seria. Clar, clar, depèn... Sí, [00:35:36] Speaker B: però com si a la vida tampoc es tractés... només o tan sols de realització personal, no? Perquè, a vegades, també és... Vull dir, qui canvia, qui es transforma, qui retrocedeix, no és exactament una realització personal, com es diu de vegades, no? Com que és... com que és altra cosa, [00:35:53] Speaker C: no? Un procés de redescobriment constant. [00:35:56] Speaker B: Clar. Clar, d'anar amunt i amai, de caminar per nous camins, de desfer una cosa que hem fet, de veure la nostra vida no com una continuïtat o com un procés de creixement o d'erecció, perquè això és confondre la vida amb el capital. S'entén la vida com perdre's en una selva, com perdre's en un bosc. Clar que hi ha camins, clar que ens cansem. Com un procés que no és [00:36:21] Speaker C: lineal i que no està associat a l'èxit constant. Exactament, sí. Sí, sí. I sempre [00:36:26] Speaker A: amb el concepte aquest de perdre, que és important. Que renunciar a aquestes coses, jo m'ho implica perdre coses, no passa res. Potser implica un dol, perdre, però potser val la pena. [00:36:37] Speaker B: Es tracta de no identificar-se amb allò que perdem. És el moment on entenem que [00:36:43] Speaker A: nosaltres... Per exemple, la feinada dels nostres somnis. Per exemple, clar. I renuncio perquè són massa hores de feina o perquè no sé què. O estar en [00:36:50] Speaker B: aquesta foto d'aquest dia, o formar part d'aquest congrés, d'aquesta feina... Crec que és el moment on ens deixem d'identificar amb el que perdem i deixem anar, veritablement. Crec que ahir és quan el fracàs, o la incapacitat, o la finitud, es revela com una oportunitat per a [00:37:09] Speaker C: l'alternativa. el que comentàvem de valor personal. Jo no soc la meva feina, o jo no soc la feina que no he aconseguit, ni tampoc soc la meva parella, ni soc la parella que m'ha deixat. És a dir, associar el meu valor personal... a unes qualitats que van més enllà d'aquests aspectes transitoris que no depenen de nosaltres. Perquè al final el que passa amb la feina, el que passa en l'àmbit social, el que passa amb la parella, hi ha tantes variables que no controlem, que associar aquest èxit a la meva valua, aquí és on anem donant toms. [00:37:40] Speaker A: Clar. Hem d'anar acabant, som molt de greu, perquè està sent molt interessant. Però sempre acabem amb un dilema, un joc, una pregunta oberta... Avui faré una pregunta més personal, ja que hem parlat tant del FOMO, vull que confesseu una mica. Què us fa patir un [00:37:56] Speaker B: FOMO brutal? Una pèrdua que em costa molt, molt, assimilar... és quan soc fora per feina i penso... en la meva casa, en casa meva, buida, o quan penso en la meva companya. I també una imatge que concentra aquest malestar és, i disculpeu si és molt banal això, quan penso en les meves plantes. Vull dir, quan penso en les meves plantes soles a casa... Perquè jo estic d'aquí cap allà, sense parar, i jo veig que sóc supernerviosa, m'entra una gran tristesa i una gran llàstima, perquè hi ha una cosa que no estic fent bé. I, òbviament, les plantes són un índex, una píton... d'aquesta altra vida tranquil·la i reposada, que pot ser estar cuinant amb la meva companya, estar a casa llegint, o escurant els plats... Però llavors [00:38:50] Speaker A: et genera FOMO al JOMO, una mica. Exactament. Perquè et genera FOMO tot allò que seria parar o no tenir aquesta vida hiperestimulada, no? Jo penso que [00:38:59] Speaker B: vaig molt sempre cavalcant, malauradament, del cavall del FOMO, sempre fent moltes coses, aprofitant-ho ara, aquesta oportunitat, és millor... I m'adono que, no sé, com deia, que la vida està en altra part. I això em genera un atristor molt [00:39:17] Speaker C: profund. Que bon cop. per aspectes que estic prioritzant, sobretot en el dia a dia, doncs és el FOMO amb la família, amb experiències o espais que abans podia compartir... Sí, o que escollia, per aquest rebre de prioritats, poder-hi estar participant més, quan t'adones que et perds coses. La nostàlgia, potser és el que em connecta més amb el FOMO, el no estar participant de la mateixa manera en espais que abans he estat. [00:39:44] Speaker A: A xarxes us genera FOMO alguna cosa? Ara hi ha tots aquests trens de... L'etapa de fer no sé què amb la teva amiga, recomano no saltar-se-la, que vindríem a demanar que saltessis a aquestes etapes. O tots aquests vídeos d'autooptimització de l'individu, que són també tremendos. dieta, son, no sé... Beauty routine, skin care routine... Tot el que puguis millorar de tu mateix, fes-ho, i rutines, disciplina... No sé si a xarxes hi ha alguna cosa que us està inoculant. Clar, que tinc una [00:40:19] Speaker C: paraula que crec que a mi m'enfada... perquè veig l'impacte que genera, i que ho parlo constantment a consulta. Llavors, més que FOMO, amb distància de les xarxes. Aquest excés de contingut i aquests missatges tan contundents de... Has de fer això per estar realment bé, doncs ara, amb la moda que hi hagi, cap al menjar, cap al tipus de dieta, cap a l'esport, hi ha com aquests imperatius, llavors, amb distància, em genera rebuts. Sí, jo sé [00:40:51] Speaker B: que volia afegir que... a mi em sembla molt interessant que, malgrat aquest discurs crític, etcètera, nosaltres, igualment jo, parlem sempre des del punt de vista del malalt. És com algú que està molt enganxat, igual, que no ve a demanar consells a ningú, però sí que pot establir una reflexió que és una de tantes estratègies per defugir-hi. I jo, clar, sí, quan estic a les xarxes, és clar, si n'hi ha una expo nova, si jo visc a Madrid, si hi ha una conferència i al mateix temps un concert i un llibre, si ve un DJ i no sé on... Clar, sempre n'hi ha com micròfons, perquè no es pot fer tot això, no? Però, bueno, cap sensació de pèrdua. És tan dolorosa i potent com la que he assenyalat abans, tot i que constantment, sí, clar, les xarxes són un espai de seducció i de captivació de la nostra atenció, porten dècades millorant aquesta tecnologia sofisticada, i ho fan veritablement molt bé. Per [00:41:56] Speaker C: això hi ha una responsabilitat individual, també, ja que no hi ha una responsabilitat d'aquestes grans empreses d'un fer aquesta decisió conscient, perquè jo mateixa, com comentaves, si passés una estona excessiva amb xarxes, també entraria en aquesta comparativa, i també en el propi món laboral. que sembla que mai estàs fent suficient, si compares amb projectes d'altres companys. I crec que em permeto estar protegida d'això, sent... I és un exercici conscient, eh?, i que comporta una certa rigidesa de... no m'accedeixo més temps, perquè si no entro i ja no te n'adones, i ja estàs plantejant-te coses que dic... abans d'aquesta estona amb el mòbil no m'havia [00:42:36] Speaker A: plantejat. Sí, no desitjava això abans. Exacte, [00:42:38] Speaker C: no desitjava o no em sentia insatisfeta. [00:42:41] Speaker A: Per què penso que hauria d'estar aquí, si això m'ho havia plantejat? Exacte, totalment. Moltíssimes gràcies, ha estat superinteressant. Moltes gràcies als dos. Moltes gràcies als que hàgiu arribat fins al final. Ja sabeu que, si voleu venir a compartir espai amb nosaltres, us podeu fer subscriptors de Vilaweb30. Una subscripció especial pels 30 anys de Vilaweb, pels nascuts durant la dècada dels 90. que us dona accés a les avantatges habituals d'un subscriptor, els comptes que estan molt bé, sempre ho dic, i avantatges exclusives, com venir a passar l'estona amb nosaltres. Moltíssimes gràcies i fins una altra.