‘La crisi dels 30’: La vocació, regal o trampa? Amb Abraham Orriols i Paula Malia

[00:00:00] Speaker A: Fa temps vaig tenir una conversa amb uns amics, també periodistes, sobre la vocació. Ells em deien que no transmetrien als seus fills la idea aquesta d'estudiar només una cosa que t'apassioni, fes-ho tot per la feina dels teus somnis. No és que aquest missatge que alguns vam rebre estigui malament. De fet, és molt millor que et diguin això que no aquella cosa tan horrible d'estudiar només una cosa que faci diners. Però sí que és veritat que alguns relats que s'associen al que entenem com a vocació a vegades poden ser problemàtics. Penso en la cosa aquesta de sacrificar-ho tot per la teva vocació i d'escriure't, realitzar-te o identificar-te només amb la teva feina. Evidentment, la vocació és molt necessària en molts oficis. Penso en mestres, en actors, en sanitaris... Però a vegades també sembla que serveixi per justificar coses qüestionables. Hores extres no remunerades, cap capacitat per desconnectar, estrès, ansietat, precarietat i un llarg etcètera. Avui parlarem d'estimar la feina, però també de tenir-hi una relació tòxica. I, com sempre, ho farem amb vosaltres, que ja sabeu que podeu venir, i després de la conversa, i off the record, dir-hi la vostra. Bon vespre i benvinguts a La Crisi dels 30, un espai de trobada en català des del Bar Casalmirall de Barcelona. Avui parlarem de la vocació, de les coses bones, de les coses dolentes de la vocació, i ho farem amb dos representants de feines força vocacionals, com són un actriu i un periodista. El primer, l'Abraham Urriols, periodista, cara coneguda de TV3, i autor del llibre Una vida a les muntanyes, sobre la pastora Marina Vilalta. [00:01:36] Speaker B: Què tal, com estàs? Moltíssimes gràcies. [00:01:38] Speaker A: Gràcies a tu. I la Paula Amàlia, actriu també, que ara molt coneguda, ara mateix protagonista del musical Ànima, al Teatre Tívoli, fins al 24 de maig. [00:01:48] Speaker C: Exacte, improrrogable. Vull dir que tothom s'agranyi, sisplau, a venir-nos a veure, perquè crec que val la pena. [00:01:54] Speaker A: Abans éreu del TNC, hi ha hagut algun petit canvi de format? Val molt la pena també venir a repetir? [00:02:00] Speaker C: Jo crec que sí, és una experiència nova. Hi ha molta gent que ve i que diu, ostres, vosaltres sou del TNC, i a part fa molt de riure perquè et diuen com totes les diferències que van trobant, que n'hi ha moltes. Al final, l'obra està més empacatada. Està empacatada estressantment pel Tívoli, perquè és un estrenari molt diferent. El repartiment també ha canviat, hi ha cançons noves. Vull dir que ja ho hem fet perquè qui ja l'hagi vist pugui repetir i no s'avorreixi. [00:02:21] Speaker A: Volia començar preguntant-vos una mica per la vostra vocació, per dir-ho així, i com ha anat evolucionant al llarg del temps. Què volíeu ser de petits? Com això ha anat canviant? Com això lliga amb el que sou ara? [00:02:33] Speaker B: Jo d'entrada estic molt content que no comencis per la crisi dels 30, que jo tinc... [00:02:37] Speaker A: Tens crisi dels 30? [00:02:38] Speaker B: Jo tinc 29 anys i faré els 30 al desembre. [00:02:41] Speaker C: Però és que pots tenir crisi dels 30. [00:02:43] Speaker A: Ui, jo la tenia des dels 27. [00:02:44] Speaker C: La teníeu anticipada. [00:02:45] Speaker B: Exacte, perquè vas veient que s'apropa inexorablement, que vindrà, que no pots fer res per salvar-te'n... I vas veient que la gent ara de cop comença a embogir, que es comença a comprar pisos petits per mig milió d'euros. Això els que tenen sort, els que no viuen encara a casa els pares, gent que ja té un crio... I jo, pobret de mi, encara estic fent... Ja té comos. És a dir, a mi estic molt content que comencem per la vocació, que lliga molt, efectivament, amb l'ànima, perquè jo crec que segur que les feines, quan tens vocació, quan hi poses ànima, que és un concepte una mica estrany i que jo utilitzo molt poc, però que podríem arribar a traduir com a entusiasme, que t'agrada, que et posa content, que fa que oblidis una mica quina hora és... Doncs jo crec que la feina surt bé, sigui la de periodista, qualsevol feina lligada a la interpretació, la de cambrer, la de forner, la de metge, la de perruquera... És veritat que una mica porta per subtítol aquesta conversa, si la vocació és una sort o és una trampa. En parlarem, perquè jo crec que realment en alguns àmbits és una sort... [00:03:53] Speaker C: Jo crec que té molta llum i hi ha un costat també foscot, de vegades. [00:03:57] Speaker B: I has d'anar navegant, buscant l'equilibri, però crec que, per part meva, jo amb això estic bastant tranquil. [00:04:02] Speaker A: De petit, què volies ser? [00:04:05] Speaker B: Moltes coses, menys periodista. És a dir, com tots els nens, vaig passar l'època... [00:04:10] Speaker A: Veterinari. [00:04:11] Speaker B: Bomber. [00:04:12] Speaker C: Molt bé. [00:04:12] Speaker B: Simapures, astronauta. Després, ja, quan vam tocar de peus a terra, vam passar per educació primària, per dret, és a dir, jo vaig escollir fins i tot les assignatures de la selectivitat, per estudiar dret, vaig anar a la jornada de portes obertes de la Pompeu amb el meu pare, que venia des de Berga, la Pompeu amb el meu pare, i era tota una excursió. Total, per no fer-ho. Pel mes abans dir, escolta, és que jo crec que... Allò que he fet a la televisió del Berguedà, que m'ha agradat, tal, però vaig començar a estudiar comunicació audiovisual. És a dir, no és fins dins de la carrera que canvio i tiro cap al periodisme, i és cert que ara no em veig fent massa cap a tal cosa, però la vocació la pots anar trobant pel camí i no passa res. [00:04:52] Speaker A: En el teu cas? [00:04:52] Speaker C: Jo, mira, és una mica el mateix, però girat. Jo vaig passar per veterinària fins que un dia em van fer una dissecció en un ronyó, em vaig marxar i vaig veure que era del carrer. Típic, típic. Mestre d'escola, bla, bla, bla. Però aleshores, quan ja estàs en el veterinari i realment et diuen, va, què vols ser? Jo volia ser ferida. Ah! [00:05:10] Speaker B: I què t'ho va fer repensar? [00:05:12] Speaker C: Perquè m'agradava molt. Jo feia classes d'interpretació, m'agradava molt la teatre musical... Era una cosa que m'agradava moltíssim. Jo era molt tímida i és una cosa que m'ha fet molt obrir-me al món, al teatre, i de sobte descobrir universos nous i redescobrir-me jo també com a persona. I aleshores jo recordo molt aquest moment de... Jo no era molt bona estudiant i em vaig aplicar molt amb la selectivitat, vaig aconseguir la nota de tall per entrar a l'Autònoma. [00:05:37] Speaker B: D'acord. [00:05:38] Speaker C: I jo tenia plaça a l'Autònoma i me'n recordo de la trucada de... No, no vindré. [00:05:43] Speaker B: Oh... [00:05:44] Speaker C: No vindré, me'n vaig a... No vindré, no vindré. I em vaig custar estudiar interpretació a una escola, a Eòlia, i després a l'Institut de Teatre, i a partir d'aquí la cosa ha anat blip, blip, blip, fins a dia d'avui. Però jo, fins a l'últim moment, el volantàs que tu vas fer durant la carrera, jo el vaig fer 3 dies abans de començar, però més o menys és... [00:05:59] Speaker B: I no has interpretat mai a una periodista? Això ja serà? [00:06:03] Speaker A: No. [00:06:03] Speaker B: Retrobar-te amb la Paula dels Divís. [00:06:05] Speaker C: No, he fet publicistes, he fet... Bé, són moltes coses, però... [00:06:09] Speaker B: Mare meva, això s'ha de gestionar. [00:06:11] Speaker A: És veritat. No sé si en algun moment heu passat per algun moment tòxic en relació a la vostra feina. És a dir, tot i tenir feines que us agraden, que us apassionen, moment de crisi, d'ahir si conviu, si ho deixo... Ostres, tinc una relació tòxica amb la feina. [00:06:31] Speaker C: Jo he arribat pensant en deixar-ho, deixar-ho, no, perquè, per sort, mai ha passat prou temps com perquè realment fos algú que em fes com molt mal. Tinc companys de professió que sí, també em són una decisió supersana i supersàvia. No perquè aquesta part més fosca que parlàvem no és aquesta cosa de... si no soc actriu, no sé què soc. Bé, soc persona, no? I jo penso que soc... jo soc molt, molt, molt feliç fent d'actriu. De veritat que em fa molt feliç i em sento superafortunada de poder-m'hi dedicar, però... crec que també podria ser molt feliç fent altres coses. I això crec que també de vegades és un discurs que s'ha de donar, perquè, si no, la vocació et pot fer molt de mal, i pot ser molt coartant, i en moments en què tot són nos, nos, nos, i com a actriu, de nos en reps constantment, és una feina que s'ha d'aprendre a gestionar, perquè forma molt part de la professió, i no sempre es passa, i quan de sobte... Jo me'n recordo, treballant en una botiga de roba, jo havia fet la sèrie de cites, I des d'una sèrie que va anar molt bé i la gent se'n recordava el personatge i tal, i després jo havia de pagar allò bé, i jo vaig començar a treballar a una botiga de roba i la gent entrava a la botiga... I ja veies quan de sobte et miraven i et deien... Tu surts a la tele, no? I fas... Sí, però ja no. I he de pagar un lloguer. Per tant, treballes de qualsevol altra cosa. Crec que també he fet moltes altres feines. A mi m'ha anat molt bé. Abans de ser actriu he sigut... O abans de poder-me dedicar com a actriu d'una manera continuada, que em permet cobrir gastos i viure de manera més o menys confortable, He treballat de moltes coses i crec que això, almenys com a actriu, també és molt guai. Has dit que en Breda ha treballat de dependenta a mil llocs. Bé, sí. Vull dir que també et nutreix molt com a persona, trobo, no? [00:08:10] Speaker B: Mira, doncs coincidim molt perquè jo diria que no he tingut pràcticament mai una relació tòxica amb la feina, excepte quan estava en un punt de contractes temporals que, quan s'acabaven, Jo mateix em maltractava i pensava que mai més em trucarien. [00:08:25] Speaker C: És que fa molta por. [00:08:26] Speaker B: I quan van passant els dies i no truquen, el que feia era repensar, revisar tot el que havia fet amb el contracte anterior per trobar... el motiu pel qual no em trucaven, és a dir, on havia fallat, on no ho havia fet prou bé. Aquell dia que vaig dir que no podia allargar, o aquella crònica que em van demanar que retallés i no vaig retallar, o aquell dia que gravava i el color em va quedar malament. És a dir, buscava de dir, clar, no em truquen perquè alguna cosa he fet malament, què és, i això, fins i tot, sense voler-me-les jo ara tirar d'intens, t'afecta l'autoestima perquè sents que... [00:09:01] Speaker C: No, no, perquè és molt difícil aprendre-t'ho de manera personal. I després, quan estàs a l'altra banda, jo, quan t'he estat ajudant a fer càstings i coses d'aquestes, has sigut molt terapèutic per mi. Perquè veus que molts cops, de vegades, té molt poc a veure amb la persona que ets davant. [00:09:15] Speaker B: I que jo ara, si el que els dic als companys que estan en aquesta situació, o si m'ho pogués dir a mi mateix, diria, aprofita aquestes setmanes per fer un viatge, per aprendre no sé què, És a dir, que et trucaran segur, és evident que et trucaran, els agrades, el que sigui. Però això ho pots dir quan ha passat, com tantes coses a la vida, que quan t'hi trobes no les saps veure. I, per tant, sí que era un moment que... no em plantejava deixar el periodisme, però sí que em plantejava... Potser he de buscar feina fora de TV3, que és on jo vull treballar, però també em trobava amb la cosa de... Si ara busco feina i ja tinc la sort de trobar-ne, què passarà si em truquen l'endemà? [00:09:53] Speaker C: No, clar, i que jo recordo molt quan hi havia visit que ballant de camp... Jo sempre buscava feines molt temporals, perquè pensava, clar, jo no puc ara embrancar-me en una cosa que, de sobte, necessiti... Jo, quan algú em truqui de, Paula, vols venir a tocar a la teatre, jo ja me'n soc una gonga d'un, vull dir, que en aquesta feina ja m'han vist prou, i llavors he anat... Et condiciona molt la vida, també, i estàs molt pendent d'això. Inclús a nivell social, també, jo crec que ens afecta, a mi m'afecta, jo... Molts d'ells meus ho saben, que, clar, jo, per exemple, Paula, reservem un viatge per anar al desembre. No ho sé, no... Vull dir que intento, a mesura que em vaig fent gran, jo ja en tinc 35, intento ara, cada cop, també, això també ajuda que... Sento que estic més o menys... Ara mateix estic en un bon moment i vaig tenint feina, llavors també cada cop li tens menys por a donar més espai a la teva vida personal. Perquè, si no, al final, la feina de vegades s'ho menja absolutament tot. I tot depèn d'això. I quan em truquin, deixaré tot i tothom tot el que estigui fent perquè és allò o res, no? I ara crec que també amb l'edat, i en el moment en què més o menys hi estic, doncs vas donant més espai als amics, als viatges, a la paret, no sé, que passin més coses que no siguin només la feina, perquè si no... [00:11:05] Speaker B: És que fins i tot els elements que dius que venen de fora, a banda de fer no sé quants anys estiu sense vacances, també hi ha el que quan no treballes i tens unes feines públiques o de cara amb fora, hi ha gent que t'ho va preguntant, diguem. Com és que no treballes? Fa dies que no et veig per la tele. I dius, perquè estic a l'atur. És a dir, pots no dir-m'ho, que ens hem trobat al bon preu. Estic tranquil comprant-me les meves merdes de persona que està a l'atur. [00:11:33] Speaker C: Estic a l'atur, senyora, deixa'm en pau. [00:11:35] Speaker B: Fa molt que no et veiem. Com és? I hi ha aquesta cosa que hem de trencar... que és, o que almenys jo tenia, que era vergonya de dir que estava a l'adult. [00:11:45] Speaker C: Sí. [00:11:45] Speaker B: És absurd. Després tinc un munt de col·legues que no paren d'estar-ne, que treballen, no paren d'estar-ne. I és gent que, en el millor sentit de la paraula, és gent buscavides. És a dir, que no para de trobar feinetes i se li cauen ni a cap problema. Jo, quan m'hi trobava, em sentia, ja et dic que no t'hi has de sentir, un fracassat. [00:12:03] Speaker C: Però també passa molt, i m'hi reconec molt, quan, no sé si també passa entre periodistes, però almenys entre actors, gent del sector, quan et trobes en una escena tal, que algú que de sobte et fa molta il·lusió veure i fa molt temps que no veus, com estàs? A partir d'aquí, tot et posa al currículum. [00:12:18] Speaker B: Què estàs fent, ara? [00:12:19] Speaker C: Sí, què estàs fent? En comptes de dir... Doncs mira, estic feliç perquè m'he enamorat. O jo què sé, he adoptat un gos. O he fet mil coses, m'he pintat la casa. No ho sé. [00:12:30] Speaker A: No. És... [00:12:31] Speaker C: Doncs mira, ara treballarem aquí fent-nos-hi què, estrenarem els aguantos, fent-nos-hi què, i veus tothom corrent a dir el currículum. Penso... no estem bé. [00:12:38] Speaker B: Total. Com quan les àvies competeixen per qui està més cascada. A mi em fa mal la cama. A mi la cama i també no sé què. Bueno, doncs la pressió és el mateix, però va bé. Molt pesat, totalment d'acord. [00:12:50] Speaker A: Sí, perquè si estàs cascant no ho diràs. I això és part del problema, segurament. [00:12:55] Speaker B: Jo també tinc una tranquil·litat i tinc la sort que, després de fer les oposicions, vaig guanyar una plaça fixa de treballador públic i, per tant, ara sí que reposo tranquil i puc planificar un viatge i no pateixo pel telèfon. Però, escolta, és que també potser... No estic en aquest punt ara, però te'n pots cansar i dir... em vull demanar una excedència i un altre tipus de vida, perquè, al final, per tornar al tema de la vocació, també penso que pots trobar altres maneres de vehicular la teva vocació que no sigui la feina. És a dir, tu pots tenir una feina i, a banda, una vocació, i no per això tenir una feina que sigui un fracàs i que la feina només sigui el tràmit o el peatge que pagues o el mètode de vida que tens per omplir la nevera, i la teva vocació pot ser... per ajudar els altres, per comunicar, per crear. I tu potser trobes la vocació a les teves hores lliures fent no sé què, artesanal, amb les mans. I, en canvi, curres, no a l'hospital, 8 hores perquè ets infermer. Perfecte. I són dues coses diferents. És a dir, la vocació i la feina no necessàriament han d'anar lligades. I si van lligades, escolta, millor que millor. [00:14:04] Speaker A: Potser el problema és que hem lligat vocació, identitat i feina de manera com inseparable, no? No sé si és una cosa també bastant generacional, però tot això que comentàveu, clar, si lligo la meva identitat a la feina, si va malament a la feina, si em fan fora, si em quedo sense feina, si passa alguna cosa, la meva autoestima automàticament baixa de manera molt extrema. És inevitable, eh? És inevitable, però... [00:14:26] Speaker C: Sí, vull dir, a mi, inclús aviat avui, m'enteries de dir que no. Ser actriu defineix molt qui sóc, perquè tot gira molt l'entorn d'això. Jo no tinc hobbies. [00:14:40] Speaker B: Ho has dit com amb vergonya. [00:14:42] Speaker C: Sí, perquè em sembla que tio... I és una cosa que passa molt amb gent del meu voltant. No tenim hobbies que no siguin, per exemple, jo cada setmana faig classes de cant, però allò no és un hobby. Allò és per proporcionar a la persona creu que vull ser, no? Però jo què sé, ara estic amb les amigues intentant inscriure'ns a un curset d'un centre estímic de cosir màquina. que ens vam esforçar a buscar algo que no tingués absolutament res a veure, ni classes de dansa, ni classes de cant, ni classes... No, no. [00:15:08] Speaker B: Els 35 aquí es noten. [00:15:11] Speaker C: Sí, la... [00:15:11] Speaker B: Veus? És a dir, per què em fa por, els 30? T'apuntes amb els col·legues a classes de cosí... Sí. Hòstia, Paula... [00:15:18] Speaker A: Sí, benvingut. [00:15:19] Speaker B: És el que et ve al damunt. Perquè d'aquí tot va pujada. No, no, no. I no t'encanta parlar de la feina contínuament? És a dir, a mi el que em passa que és un problema perquè la meva parella no és periodista i quan estem amb altres amics i tal els cops per sota de la taula són contínuos perquè no parem de parlar de feina, però jo no ho noto. que és un tema laboral, però m'agrada la salsa d'aquesta setmana per aquí, oita aquest no sé què, i aquests quartos no sé què, ja has vist allò, ja has vist aquest que malament ho fa, en canvi aquesta que bé, que no sé què... I això és com parlar de la cosa més divertida del món. És a dir, jo realment sí que crec que forma part, també, de mi, la definició de qui soc, la feina que tinc, perquè no paro de parlar-ne ni de fer coses perquè... Em proposeu de venir aquí? És feina o no? Bé, és que jo m'ho passo bé. És que jo he vingut perquè m'ho passo bé, no perquè a mi m'aporti res laboralment. I que si m'aporta, fantàstic, però vull dir que quan es barreja tot, tot al teu voltant, hòstia, hi ha hagut uns aiguats i no... Això és molt freaky. Ja, bueno, no hauria de fer d'exemple perquè és molt freaky, però és igual. És real. Hi ha hagut uns aiguats i no hem pogut veure el tena-migdia perquè les dues estaven fent una paella, no sé què. Jo arribo a casa i a les 5 torno a recuperar el tena-migdia. Però també per veure què han fet els companys, qui han enviat on, qui ha pillat més, quant de temps hem d'estirar... I no t'ho demana ningú, això. I ho faig perquè xalo, i si no ho fes, em quedaria aquella cosa aquí de... Ara, una pel·lícula, hem de mirar-la. Tenir-la al pen a migdia. [00:16:47] Speaker C: És així, eh? [00:16:49] Speaker B: És horrorós, el que he dit. [00:16:51] Speaker A: Explica'm una mica de què va el musical, perquè lliga bastant amb això que heu parlat. [00:16:55] Speaker C: El musical és la història de la Greta Edwards, que és el personatge que jo interpreto, que és una noia que als anys 30, als anys 30, als Estats Units, decideix deixar el seu poble on viu i seguir la seva vocació, que és que ella vol ser dibuixant. És un moment en què a Los Ángeles, les grans empreses, l'animació, la Disney, la Metal Goldwyn Mayer, estan fent els llargmetratges animats, i hi ha un boom del cinema d'animació molt heavy, llavors ella vol anar allà i ser dibuixant. Què passa? Quan es planta allà, jo no ho sabia. Quan tu eres dona, als anys 30, i fins als anys 90, no va començar a canviar, que no podies fer feines creatives dins d'aquest món. Hi havia un departament de tinta i pintura on treballaven totes les dones, i les dones es dedicaven a pintar cels, a digitar... Era una feina molt complicada, posar color a totes aquelles pel·lícules, però si algú tenia una pulsió de... jo vull dibuixar, no podia, perquè era un departament exclusivament per a home. Perquè distrauria els nois, perquè no tenien prou sensibilitat... Bé, ningú deia res de l'església. Què passa? Que a partir d'aquí comença tot el musical, Ànima, i és el periple d'aquesta persona per intentar aconseguir el que vol... o no. Bueno... Però a mi em sembla molt bonic, perquè és una excusa, al final, per parlar dels somnis i d'aquests, si vols, pots, no? que moltes vegades va superlligat a la vocació, que intentes i treballes i tal, i no sé què, i jo crec que justament aquí som dues persones que es pot dir que, més o menys, clar, d'entrada no et poguis el llistó, no? Si he de guanyar l'Òscar, doncs he fallat estrepitosament, però... [00:18:26] Speaker B: Jo, en canvi, el públic serà... [00:18:28] Speaker A: Doncs passa a tots, això. Clar, igual. [00:18:30] Speaker B: Aprofiteu-me ara, que em teniu, que quan el guanyi no vindré. [00:18:35] Speaker C: Si per mi l'èxit és poder viure de la feina que tant m'agrada, doncs més o menys, Déu-n'hi-do, està funcionant. Però clar, jo ho veig amb molts companys i noies de professió que no, i que no és perquè no siguin bons, no és perquè no treballin, és perquè... les circumstàncies, el moment, la situació, el que sigui, és un no, no, no, no. I en aquest cas, la protagonista té el no... per ser una dona en una època concreta, com tantes de les nostres àvies, que segurament volien ser moltes coses i no ho van poder ser. Clar, a partir d'aquí l'obra et planteja què estàs disposat a sacrificar. Perquè hi ha un moment en què potser sí que ho pot aconseguir, però ha de separar moltes coses. Llavors, a partir d'aquí, què fas amb això? [00:19:24] Speaker A: I també una mica, he arribat on volia... Més o menys, o no, però estic més o menys allà. Però potser això no és com jo m'havia imaginat. Això també és molt interessant. [00:19:32] Speaker C: Sí, perquè per mi els somnis, si parlem de l'educació com un somni, els somnis es transformen. I és una cosa que he treballat molt de psicòloga. I que crec que és veritat. Perquè el que tu vols ara segurament no és el mateix que vols estar aquí 5 anys, ni el que vols estar aquí 10, no? Aleshores, si tu segueixes amb aquella cosa, i potser hi arribes, segurament tot és blanc o negre. Llavors, és una cosa que segurament està molt idealitzada. Ser actriu per mi és meravellós, tot és una merda. I hi ha coses que no són com jo me les imaginava. Algunes són millors i altres són pitjors. I aleshores crec que també és sa anar adaptant aquest somni, o inclús canviar-lo, el que parlàvem abans, de dir, potser d'aquí 10 anys decideixo que vull ser cuinera. No ho sé. [00:20:16] Speaker A: I no passa res. [00:20:16] Speaker C: No passa res. No és un fracàs. [00:20:18] Speaker A: No és una traïció a tu mateixa. [00:20:20] Speaker C: Al revés, és una transformació, no? Quedar-te enclat en... Jo volia ser això i és que no, crec que és... [00:20:26] Speaker B: I després és quan arriben les frustracions, la gent emprenyada amb la feina, desmotivada, enfadada amb ella mateixa, amb el cap del davant, amb el cap de més enllà... I estic d'acord que hi ha moltes coses que sempre són menys boniques quan t'hi apropes. [00:20:42] Speaker C: Clar. [00:20:42] Speaker B: Perquè, fins i tot, es perd l'artifici, es perd la purpurina, es perd tot aquell brillantor. Qui pensi, per exemple, que la televisió és un mitjà, digue-l'hi, luxós o de grans, tal, després, bueno, vas amb un parell d'espardenya, una mica, i potser ho has escrit des del cotxe, o has sabut en una gasolinera, i no sé què... És a dir, I després també passa, i això és normal, que tot ho normalitzem. I allò que potser et feia tanta, tanta gràcia, que era fer un paperet a no sé on, o fer una crònica des de no sé on, quan portes temps fent-ho... [00:21:19] Speaker C: Bé. [00:21:19] Speaker B: No t'enfadaré. Però també jo crec que la gràcia... [00:21:22] Speaker A: Normalitzes el que estàs fent, que el primer dia et semblava apassionant, però quan ho has fet tantes vegades... [00:21:26] Speaker B: I és normal, perquè si no, series gotador. El primer cop que entro per TV3 i em trobo la Raquel Sanz, no caic a terra desmaiat, perquè Déu no ho vol. I ara ja no em passa. I és normal, perquè seria una angoixa que 9 anys o 7 o 8 anys després em seguís passant això. És un fracàs que no et passi? No, al revés. l'habitual i el millor que et pot passar. Ara, tu t'ho rebaixes. [00:21:48] Speaker C: És com una relació una mica de parella, no? És com un enamorament, estic pensant, perquè al final, quan a l'inici la persona, quan la coneixes, és meravellosa, és perfecta, tot no té cap defecte. I quan portes 5 anys de relació, veus, imagina't, dintre d'un setitxó, o millor, en molts sentits, t'estimes molt més profundament a altres coses, però li deus l'arrugar al que realment s'arruga, no? Vull dir que hi ha el peix del venen... [00:22:12] Speaker A: I la relació tòxica de dependència, de no puc sortir d'aquí. També a vegades s'assimila a la d'una relació romàntica, crec, eh? [00:22:20] Speaker B: Bueno, jo crec que la cosa... Això m'ho va dir... Ara tampoc em vull tirar el rotllo d'anar citant gent, però una vegada la Mónica Terribas em va dir... Estima't el periodisme com s'estimen les coses que acabes... adorant. Que és a poc a poc. [00:22:37] Speaker C: Ja. [00:22:37] Speaker B: Sense deixar-te'l lluernar i observant-ne els defectes. Potser l'he tocat una mica. I ara la memòria m'ha traït. Però et prometo que sé semblar 99 persones. Què et venia a dir? És a dir, que si tu, des de fora, només veus les coses bones, i totes les meravelles, i et penses que serà contínuament, i amb el pas dels anys, la re hòstia... Efectivament. I, en canvi, sí, de mica en mica t'hi vas enamorant, però també hi vas veient les mancances, els defectes. Aquell amor cuit a foc lent, d'una manera molt més sincera, crec que pot ser molt més durador, perquè no hi haurà un xoc tan bèstia entre la teva idea, les expectatives i la realitat. I jo crec que això també a vegades està bé que t'ho diguin a les universitats, sense caure. en l'altre extrem, que és el pessimisme, de dir... La interpretació està fatal, el del periodisme està pitjor. Si et dediquen a això, no trobaràs feina. [00:23:32] Speaker C: Almenys jo ho vaig viure. O sigui, quan jo estudiava, jo vaig arribar a sentir... Si sou actrius, oblideu-vos de ser mares. Per boni? [00:23:42] Speaker B: És que això també... [00:23:43] Speaker C: Per una tona, vull dir que era... De vegades hi ha com una posició que entenc que també de vegades ha de fer dues hores d'ensenyar a la gent. Però també que cadascú faci el que vulgui i com vulgui, no. Jo tinc moltes amigues que són actrius meravelloses i que són grans mares i molt felices. [00:24:05] Speaker A: Suposo que deies... [00:24:06] Speaker B: Ser sincer no vol dir desmotivar. [00:24:08] Speaker A: És que sent molt bé el que vols dir, perquè les facultats de periodisme et diuen això de que només treballareu de periodistes el 20% dels que sou aquí i els que haureu de fer feus molt baixos, és una feina molt dura. No sé si en interpretació passa el mateix. Suposo que ja se sap que és molt difícil ser actor. [00:24:28] Speaker C: És una professió que és molt precària de vegades, que pot arribar a ser molt precària. Quan tens la teva pròpia companyia i fas els tic-tocs i els espectacles, moltes vegades és el que millor per a la sèrie, i ho necessites molt, molt de cop. Llavors sí que és veritat que quan comences a treballar en teatres públics, en teatres privats, de sobte passes a l'audiovisual, l'audiovisual es guanya. T'agafen bé. A partir d'aquí, doncs, mica en mica, com una formigueta, vas tent. Però és una apuntació que pot ser molt precària i molt executadora. Perquè al final és molta feina i de vegades molt poc retorn. I sí que és així, però jo què sé, però bueno... Nois, jo m'he apuntat perquè volia estudiar Interpretació Unissectriu. I han prostrat jo, si m'he prostrat. [00:25:10] Speaker B: No em facis prostrat tu. [00:25:11] Speaker C: No, d'hora. [00:25:13] Speaker B: I que segurament ningú es fa ni actor ni periodista per fer-se ric. És a dir, n'hi ha quatre que es formen. [00:25:18] Speaker C: Espero que no, perquè llavors penso, noi... [00:25:20] Speaker B: T'heu equivocat, això està claríssim. [00:25:22] Speaker A: Sí, però jo sé que és veritat que, tenint converses amb amics periodistes, sí que diuen això de... Ui, jo no li diré als meus fills la cosa aquesta d'estudiar el que t'agrada. [00:25:31] Speaker B: És a dir, l'alternativa és guanyar pasta, però està amargat. L'alternativa és que et soni el despertador i voler-te quedar sempre al llit, o estar de mala llet quan surt el curro. [00:25:41] Speaker C: Mira, jo, els meus pares, justament, els dos han tingut feines, la meva mare treballa en una empresa de neteja, i el meu pare, que està jubilat, però ha tingut moltes feines d'expertista, d'aconseller, ja... Bé, ha fet com moltes feinetes així petitetes. I són dues persones que, per desgràcia, durant tota la seva vida han fet feines que no els agradaven. Clarament no els agradaven. O sigui, era un suplici com per... portar el plat a taula, i que, evidentment, a mi i a mon germà no ens ha faltat mai de res, però per mi una de les coses més boniques que ens han ensenyat a la vida és que penso que, si en dues persones a part tenien feines bastant precàries, haguéssim pogut dir nens... advocada, saps? [00:26:18] Speaker B: Doctora. [00:26:19] Speaker C: Doctora de no sé què. I prou de tonteries, feu feines on us guanyeu bé els diners. I no, l'ensenyament que ens van donar, i això ha estat molt guai, us ho diré de sempre, és preneu-vos-ho molt en sèrio. I us haureu de fer bastant vosaltres perquè nosaltres us podrem ajudar en el que us puguem ajudar. Podrem fer fins on puguem fer, perquè tampoc no tenim grans mitjans, però superimportants sou coses que us passen feliç. És com la..., saps? I per mi ha estat el més bonic. A mi em van apujar sempre en ser actriu, perquè vam veure que era una cosa que jo volia molt, que jo m'ho prenia molt en sèrio. Llavors vam suposar endavant, i mon germà va donar mil voltes, de que sabia què volia ser, i tal, tampoc no preia grans notes, i de sobte va dir metge. I va haver de tornar a ser vacil·la i cap, no sé quantes, i s'ho va treure tot, i ara està a Cafè del Mir per res. I és una cosa que ell també volia... Vull dir que els dos ara han tingut la sort d'estar-nos dedicant a coses que ens fan molt..., que ens agraden [00:27:10] Speaker B: molt. i que cal esforçar-se. És a dir, és cert que el si vols pots és enganyós, perquè hi té un paper important la sort, la circumstància, fins i tot el context econòmic de la teva generació, però també cal treballar, currar, currar i currar, i no despistar-se pel soroll, per això que dèiem de les expectatives, per voler currar massa. Tu només has de tenir una prioritat i una cosa al cap, que és treballar i fer bé la teva feina. I si després, a més a més, t'acompanya una mica l'esforç... i una mica el context, ho aconseguiràs. Però el que està clar és que estar al sofà de casa, res. Per tant, la vocació sempre va lligada amb esforç, amb moment de colzes, no? O d'apringar caps de setmana. Jo, a la tele, vaig entrar treballant tots els caps de setmana. A veure, tu creus que jo, amb 22 anys, em feia molta il·lusió treballar el cap de setmana? Doncs a veure, evidentment que no. O treballar per Sant Joan, o treballar per Nadal. No, i ho vaig fer. Ara, també és cert... que això potser ha de ser només una etapa i no ha de ser sempre. És a dir, la vocació no pot ser l'excusa... per unes condicions laborals pèssimes. No tot pot anar dins d'aquest sac. Però és veritat que potser hi ha uns peatges que has de pagar que se't faran molt més costosos si no tens vocació. La vocació dius, mira, va, tiro. A mi [00:28:32] Speaker C: em passa, que de vegades, fins i tot avui, em costa posar el límit, de dir, prou, fins aquí, s'acaben les fets, i ja està. No, perquè quan queda poc per l'estrena i no està, perquè sempre vas tard en teatre, almenys, sempre vas a l'últim moment, no falta més aquesta quena que el pensi que... Podem assajar una mica més, no sé què, per favor, podem quedar-nos al teatre, però perquè hi ha alguna cosa que vols que estigui bé. Però també, al final, és una feina, de dir, no, Paula, s'ha acabat, és virenda, són les 11 de la nit, vés-te'n a casa, dorm, descansa, Moltes vegades aquestes actores de més no serveixen absolutament per a res. Però costa també trobar els límits, perquè es menja molt de debater i de personal. Tot el que [00:29:09] Speaker A: heu dit, força d'acord, però sí que [00:29:12] Speaker B: és veritat... Aquest força vol dir que haurem dit [00:29:14] Speaker A: algun disfà... No, no, no. He dit força perquè ara, si ho repassés tot, potser alguna cosa la matisaria, però sí, sí, d'acord amb tot, amb el tema de l'educació, però sí que és veritat, i no només actors o periodistes, penso professors, sanitaris... Moltes vegades la professió, com deies, no serveix d'excusa, per la precarietat, per poder ficar més hores que no s'acaben cobrant, etc. No sé això també com ho he viscut, ja no només individualment sinó col·lectivament, veient companys, com a vegades això Per exemple, es van fer molt polèmiques unes declaracions de l'Àngels Barceló, que deia que els periodistes joves són una mica fluix. Deia això de que les notícies no tenen horari. Molta gent li contestava que les notícies no tenen horari, però els periodistes sí. Hi ha aquest xoc generacional, potser. Aquestes contradiccions com les veieu? Jo [00:30:06] Speaker B: crec que, efectivament, els periodistes, que són uns treballadors, tenen uns horaris i uns drets, i també crec que si t'agrada molt la feina, quan t'agafen notícia forta fora d'horari, on vols ser és a la feina. I, per exemple... Clar, però si [00:30:25] Speaker A: la notícia que tu vols cobrir, que no sempre... Clar, clar, és a dir, [00:30:29] Speaker B: hi ha la dana al País Valencià, que és un desastre, però que periodísticament és molt interessant ser-hi. I t'avisen d'ara per ara de... Vols anar-hi? I surts d'aquí una estona? Doncs potser aquella setmana tens l'aniversari d'un col·lega, unes entrades per anar al teatre, la teva àvia fa... I no t'ho penses ni dos segons. Dius, sí, sí, sí, faig la maleta i vinc. O sense maleta ja m'ho compraré allà. Crec que si després dius, bueno, abans de sortir, i com ho pagareu, això? I què m'ho comptaràs? Potser no és la millor actitud. Amb això estic d'acord que el periodisme almenys demana una actitud, penso, una mica més flexible, que no vol dir que després l'empresa s'aprofiti i sigui una cabrona, un mal treballador, i l'exploti. Això no. I, evidentment, tot ha d'estar regulat, i jo que fins ara he estat a la Junta del Col·legi de Periodistes els quatre darrers anys, ens hem fet un far de diar el gratis, no treballo, aquesta campanya, com també no publicar a la borsa de treball del col·legi unes ofertes si no tenen uns mínims de dignitat d'horaris i de sou, com també moltes altres iniciatives al voltant d'aquesta idea. Per tant, no tot s'hi val, però, home, si vols ser un bon periodista, anar amb un programa al costat no em sembla la millor idea. [00:31:46] Speaker C: Sí, crec que ens assemblem molt, crec que estic molt d'acord. És a dir, al final, la feina d'actor és un procés... D'una producció teatral o d'una producció visual, és un procés artístic. Aleshores, mesurar un procés artístic en minuts, de vegades, és una mica... Ai, no ho sé... Aquesta escena s'ha d'acabar i avui acabarem una miqueta més tard. Què passa? Que quan això es converteix en una... O la cosa es desdibuixa tant... sí que ens podem enganxar els dits. Per exemple, els tècnics estan molt més sindicats que nosaltres. I aquí sí que és veritat que ells tenen uns horaris i treballen d'aquesta hora a aquesta hora, i amb els actors, bueno, és una cosa més dipusa. Però sí que penso que al final has de tenir una mica de cintura. O almenys crec que si tens una vocació, la cintura la tens, perquè al final tu vols estar allà i vols fer de la teva feina. I de vegades la teva feina, doncs, un dia acabaràs abans perquè al final sento'ns rebentant-se el cap i no t'he sentit seguir assajant, i un altre dia, doncs, potser ens passen dues hores perquè tal. Depèn del teatre on siguis, depèn de la producció, ho podràs fer, depèn d'on, no, i també t'has d'adaptar a cada circumstància. Teniu sensació, [00:32:55] Speaker A: a vegades, d'auto-explotar-vos? [00:32:58] Speaker B: De gent de plena, sí. És a dir, que moltes vegades dius... el paper ho aguanta tot, però jo em noto molt cansat i potser no ho aguanta. Però també, com que t'ho passes bé fent-ho... Jo, per exemple, el que em comentaves al principi, al llibre, una vida a les muntanyes, l'editorial no t'exigeix un mínim de presentacions. Si tu volguessis, no en podries fer cap. Fer-ne dos i dir que prou. I a mi em semblava, com que m'ho passava bé, que a tot arreu on em convidessin, si m'ho podia muntar, hi anava. I en vaig fer 60. Que és d'estar tarat del cap. Potser no calia jo foradar-me el cervell anant sol, perquè això és de... En el món editorial sí que s'aguanta amb un paio d'una escombra i una fardenya. Perquè vas sol amb el cotxe a un lloc de molt lluny, fas el teu, que amb molta sort sereu 20 persones, i te'n tornes a casa teva. Ja està. Bueno, doncs potser no hauria calgut. Em vaig autoexplotar, sí. Ho vaig decidir jo, sí, però no perquè tenia una pressió empresarial al darrere, sinó perquè jo considerava que volia fer-ho i que m'hauria quedat aquesta espineta clavada si no ho hagués fet. [00:34:08] Speaker C: Al final, crec que darrere de l'autoexplotació, hi ha molt aquesta por de dir que no a les coses. Clar, dic que no moltes vegades, és un privilegi. I ara estic intentant... intentar cuidar-me. Intentar cada cop tenir menys por a dir no. Ara que tinc la sort que de vegades dic que sí. Estic intentant fer dos projectes [00:34:32] Speaker A: alhora. Et deu tornar boja, fer dos projectes alhora. Però ho he fet mil vegades. Què [00:34:38] Speaker C: em passa? Que llavors em comença a ticar tot el cos. Sí, esclar, bueno, sí. O sigui, tinc la pell a cop i em comença a ficar tot el cos... Perquè al final l'estrès ha de sortir per alguna banda, i al final... Potser moltes vegades d'estar fent tele està fent una obra de teatre. I estic intentant ara cada cop fer-ho... d'anar d'una cosa en una cosa. Hi ha gent que sap fer 80 coses i les fa superbé. Jo no suposo. M'encantaria, eh? Però llavors em passa que la feina em comença a pesar. I llavors em llevo pel matí enduixadíssima, hauria de dir que no, perquè estic amb shorts, no li veig pel sentit... [00:35:14] Speaker B: És que s'embruta quan estàs tan angoixat. [00:35:17] Speaker C: I dius que no amb tota la por del món, i com demanant molt perdó, i també després veus que la gent ho entén, que això és una altra cosa, que quan dius que no, la gent fa... Ah, d'acord, no passa res. I el mal de panxa que t'ho porta durant un any i mig desapareix. Però ara estic aprenent una miqueta [00:35:35] Speaker A: a fer això. Desconnectar, difícil, però, no? Com heu dit abans... Bé, a [00:35:42] Speaker B: mi m'agrada molt la feina, però m'agrada molt la vida fora de la feina. I jo puc estar un cap de setmana sense veure ni un TN, si no hi ha uns iWatch, com he dit, i estic molt tranquil. Potser, de camí a la platja, portava l'escapa, el suplement de Catalunya Ràdio, i m'he enterat d'alguna cosa, però no ho he fet per enterar-me'n, és perquè m'agrada l'escapa. I en comptes d'escoltar música, he decidit... que me'l posava amb ell, però sí, no em sento que m'enduc la feina cap a casa, que em costa fer el clic. Jo, si agafo vacances el dia 17, jo crec que ja estic de vacances des del 16. Jo ja arribo a la feina amb la maleta, jo aquell dia vaig per saludar, i no dalt fins que arribo i dic, bueno, què? Què ha passat? I després, a saco, eh? Vull dir que jo amb això... sense llaborar, sense tirar-me flors, trobo que sóc molt complidor i molt treballador. Però quan em toca, quan em toca, el més mandrós que et trobaràs. Bueno, està bé, està [00:36:42] Speaker A: perfecte, això és el complicat, crec. Sí, [00:36:45] Speaker C: sí, jo intento cada cop desconnectar més. Clar, què passa, que jo en vacances... Nosaltres, a la meva feina, les vacances són els pares. És a dir, clar, no són vacances, és atur. Clar, perquè és el pas entre un projecte i l'altre. La sensació de vacances depèn. Hi ha vacances que, si tens un projecte... Quan acabes un projecte, hi ha un mes de perón, i després en tens un altre, llavors tens la reina del mambo. Quan, de sobte, no hi ha una altra cosa a la vista, no són tant vacances. És, bueno, anem mirant, tal, a veure com ho farem, quan vindrà el propi projecte, quant de temps queda... Llavors allà és més difícil desconnectar. Depèn, depèn molt de com sigui el perón, sí. Clar, en general, [00:37:25] Speaker A: a les dones... d'aquesta generació, també de l'anterior, sobretot d'aquesta, ens han dit que realitzar-nos en la feina és una cosa que forma part de l'emancipació femenina. No? Com surts de la cuina i et poses a treballar, forma part de la teva [00:37:39] Speaker C: llibertat. Tota una part de trampa, no? Jo ho veig molt bé amb les meves companyes, jo no soc mare, però amb la conciliació familiar és un cristo... Però, per exemple, al teatre tenim molts nens. Hi ha molts nens, quan un nen es posa malalt, aquell dia ve al teatre. Llavors tenim els camerinos plens de nens. Tenim una com una guarderia. Clar, perquè d'alguna manera han de conciliar, i elles es passen... És que estem moltes hores fent ànima. Potser hi ha dies que entrem a les dues del migdia i sortim a les dotze de la nit, quan hi ha dublets. I si de sobte les seves parelles treballen de tarda i aquell dia els nens se'n posen malalts, doncs els nens vénen al canyerino. És meravellós perquè són nens que s'estan criant en teatres, però la conciliació familiar és realment complicada i no hi ha gaire fai perquè tu puguis ser mare de manera tranquil·la. Almenys és el que jo veig en les meves companyes. Sí, [00:38:29] Speaker A: sí, sens dubte. Anem acabant, perquè se'ns acaba el temps. Sempre acabo amb un joc, un dilema... Avui toca un dilema. És bastant el que hem anat parlant i jo crec que ara serà fàcil. Pel que m'heu dit, si us donen a triar, una feina molt avorrida, amb molt de funcionari, però [00:38:48] Speaker B: funcionari avorrit. Cal cuidar-ho amb els funcionaris. Sí, sí, per això. Ja hem de començar la conversa d'una [00:38:53] Speaker A: altra vegada. Funcionari dels grisos, saps? Els [00:38:55] Speaker B: que fan el servei públic. [00:38:57] Speaker A: però gris, molt avorrida, però amb molt bones condicions, flexibilitat, poques hores, tot perfecte, bon horari, molt ben pagada, o feina que t'apassiona cobrant el mateix o inclús menys, no està clar, és allò que et diuen, no queda clar els sous a aquestes entrevistes que van... Ja ho trobarem, potser serà menys, I treballant molt. [00:39:21] Speaker C: Jo crec que la tria [00:39:22] Speaker B: ja l'hem fet, no? Sí. La A. [00:39:24] Speaker A: La segona opció. Funcionari, no? La segona als dos, eh? Anirem a una notària demà. Però la segona, sempre? És a dir, si us ho proposés anar amb 55 o amb 60? [00:39:37] Speaker B: Això d'anticipar plans, d'entrada, ja no m'agrada fer-ho mai. I és veritat que la feina m'agrada molt. Potser no em veig d'aquí 40 anys fent igualment les cròniques. [00:39:46] Speaker C: No fer-les de la mateixa manera. Clar, això segur que no. Perquè el cos també, i en aquest moment també, crec que s'han de baixar una mica revolucions. Però hi haurà més coses, ens passaran més coses a la vida, espero [00:39:58] Speaker B: i desitjo. I que la feina canviarà, que tens un punt que és que farem potser coses que ni ens imaginem. Però vull dir, la cosa de tastar diverses fulletes... Sí, exacte. Ha estat molt bé aquest dilema, no? Molt fàcil. Però és el que us [00:40:12] Speaker A: deia, perquè sou uns apassionats de la vostra feina. Crec que per molta gent no és tan fàcil. I inclús us he dit, hi ha els 60 i m'heu dit, no, ja ho veurem, no sé què. Sí, és que he penjat el [00:40:24] Speaker C: sou i he pensat, bueno, és igual, no sé, un [00:40:25] Speaker A: dia el trobaré. I si fos cobrant [00:40:27] Speaker C: bastant menys? Quan l'Anna es queda de pèl? [00:40:33] Speaker B: No t'ho expliqueu, us explicaré molt ràpidament la regla de les tres P. Demanant qualsevol oferta de feina, has d'aplicar les tres P. Que me les sé en castellà, perdoneu-me. Placer, plata, prestigio. Si una feina compleix les tres P, és la feina de la teva vida. Jo això ho [00:40:47] Speaker C: faig, eh? I si [00:40:48] Speaker B: només en té una, no. Si són dos, ja em suda estar disparada o no. I si ho apliques, és que t'estàs allò de... Ai, la por de dir que no. Placer, anar a no sé on, a fer no sé què, no en té. De calés, diuen que anem molt justos de pressupostos. I de prestigi, me'n dones zero, [00:41:04] Speaker A: doncs, escolta... Doncs moltíssimes gràcies, de veritat. Ara passarem a preguntar el dilema, el punt, que potser tenen un dilema que vosaltres no descartem. I els que ens seguiu des de les vostres pantalles, ho deixem aquí. Ja sabeu que si voleu venir aquí al Bar Casalmirall a fer una mica de xarxa, preguntar, debatre amb els nostres convidats, podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb30, Una aplicació especial, gratuïta, per als nascuts durant la dècada dels 90 i que ens dóna accés a les avantatges habituals dels subscriptors, descomptes que estan molt bé, sempre dic el mateix, i uns avantatges especials com venir aquí i tenir aquestes converses. Moltíssimes gràcies i fins una altra.