'La crisi dels 30': No ens sabem fer ni un ou ferrat? Amb Cintet i Gessamí Caramés

[00:00:00] Speaker A: Ens hem acostumat a bons arrossos de diumenge i àpats de Nadal la mar de lavorats. I, a més, encara conservem l'amor per la picada i el sofregit. Ara, no vull pecada fatalista, però no tinc clar si serem capaços de transmetre tot això als nostres fills. i és que, en part, s'ha tallat la transmissió culinària, la transmissió generacional culinària, i sembla que cada vegada tenim menys interès o, com a mínim, menys temps per cuinar. Cuinem poc i, si cuinem, sembla que fem més cas a les receptes cridaneres de TikTok que a la nostra àvia. No és que això sigui dramàtic, però, en certa mesura, potser sí que ens desarrela. Qui tindrà cura de la cuina catalana en el futur? Estem condemnats a encadenar restaurants moderns d'Instagram d'aquests que cada croqueta val 3 euros? O bé, realment potser no hi ha per tant i sí que sabrem fer sobreviure el flicandó? Parlarem de tot això i en parlarem durant una bona estona amb vosaltres, que ja sabeu que podeu venir i dir-hi a la vostra. Bon vespre i benvinguts a La Crisi dels 30, un espai de trobada en català des del bar Casa del Mirall de Barcelona. Avui parlarem de cuina, i parlarem de cuina, com no podia ser d'una altra manera, doncs amb dos cuiners. De primera, que bastant coneguts. Ells són la Yasemí Caramés, benvinguda. [00:01:15] Speaker B: Hola, moltes gràcies. [00:01:17] Speaker A: I el Sintet, que és el Yasim Karafi, benvingut. [00:01:21] Speaker C: Moltes gràcies. [00:01:22] Speaker A: Aquest podcast es diu La crisi dels 30. Sempre començo preguntant pel pas del temps, per l'itinerari vital. Clar, hi ha aquesta espècie de tòpic que diu... Bé, no sé si és un tòpic o una realitat, però es diu molt això que els joves ja no cuinen. Vosaltres, en algun moment de la vostra vida, us havíeu topat amb la cuina d'alguna manera. Com va ser aquest enamorament? Començo jo? [00:01:43] Speaker B: Comença tu. [00:01:44] Speaker C: Vinga, va. Jo crec que a casa ho vaig tindre molt fàcil, perquè tant ma mare com mon pare no són cuiners, però cuinen superbé. Ma mare fot uns xup-xups d'escàndol, i mon pare és d'aquells que li agrada, per exemple, anar a buscar un bacallanet aquí, un altre ingredient allà, i llavors fa dues o tres proves i el dia de l'espectacle, el dia de la trobada, pam! s'hi llueix. Tinguent això, jo crec que ja tenia mig començat a casa, ens agrada estar a la cuina. [00:02:20] Speaker A: Però anaves per una altra banda professional, em sembla. [00:02:23] Speaker C: Sí, a l'adolescència a mi m'havia agradat allò, m'imaginava ser en físio. [00:02:30] Speaker A: Físio. [00:02:31] Speaker C: Però ja pot, res a veure. El que passa és que els estudis van anar com anar, no treia masses bones notes. Però sí que és veritat que amb 16 anys vaig tenir la possibilitat d'anar un estiu a un hotel d'uns amics. I, hòstia, el bon rotllo que hi havia allà dins i que a mi ja m'agradava la cuina, jo a casa sempre poc o molt cuinava el que em deixava la mama. I... Vaig trucar un... Hòstia, si hi ha tan bon rotllo aquí i a sobre la cuina m'agrada, vaig. Va ser com un matx. I llavors vaig anar empalmant feinetes. [00:03:05] Speaker A: I fins aquí. [00:03:05] Speaker C: Exacte. [00:03:07] Speaker A: Ja som-hi. [00:03:08] Speaker B: Bueno, jo comparteixo amb Sintet que mons pares tampoc tenen... Bueno, no han sigut mai... No han tingut ningú en la relació amb la restauració. Sí que és veritat que, de petits, a nosaltres sempre ens ha agradat molt menjar i sempre anàvem a menjar a fora i sempre tastàvem coses noves. Sempre hem tingut molta curiositat per productes nous. Mon pare sempre anava a comprar al mercat, sobretot la fruita, la verdura, el peix també, la carn, tot i que jo vinc... Hi ha més peix que carn, no? Sempre hem tingut producte. Però com a tal, jo trobo que no... O sigui, la cuina me la va trobar ella a mi. Jo trobo que no la vaig trobar. O sigui, va ser una mica estrany perquè jo estava estudiant Comunicació Audiovisual i no sabia gaire bé per on anar. O sigui, vaig estudiar perquè tocava estudiant i m'agradava el teatre, per sempre aquell camí, no? i em vaig descobrir jo mateixa que el temps lliure que tenia el que feia era cuinar a casa, que sempre ho havia fet una mica, però allò, com tothom, vaig a l'aigua i faig un coc. Demà faig uns estaguetis, demà faig aquesta recepta que he vist per ahir. I vaig veure que allò era molt recurrent. Jo estava a la cuina sempre, sempre, sempre. Tenia llibres de cuina, mirava programes de cuina. Me'n recordo dels primers Masterchef. Se'n recordeu que vam fer Top Chef, també? Sí. Vaig enganxar perofus. Vam fer un programa també de pastisseria. Bé, jo tot, tot, tot. I mentre els meus companys de classes compraven càmeres, micròfons i tal, jo amassadora, una màquina de fer pasta... Va haver-hi un punt que vaig acabar la carrera, havia de triar, no sabia què fer, i mon pare em va dir, és a mi, mira el que tens a casa, mira el que estàs fent. Jo no ho relacionava. Dia, bueno, m'ho passo bé en això, però no pensava que podia ser una bona professió. I quan mon pare em va espanyar, diguéssim, A veure-ho, va ser el dia més feliç de la meva vida, perquè vaig dir... [00:04:56] Speaker C: Te'n vas adonar. [00:04:57] Speaker B: És veritat. Puc triar allò que m'agrada. Jo no ho havia pensat, sempre havia seguit un camí que era l'obligatori, els estudis, no sé què. I a partir d'aquí, doncs, jo ho porto ja 15-16 anys dintre del món de la cuina i estic encantadíssima. [00:05:11] Speaker A: I a més a l'hora feu cuina i comunicació, tant a les xarxes socials, els dos, també tu el cuines de TV3, vull dir que al final heu juntat dos mons, no sé com va venir això de juntar les dues coses, però... [00:05:23] Speaker B: Bueno, jo no sé a tu. [00:05:24] Speaker C: Jo arreu del Covid. [00:05:25] Speaker A: Arreu del Covid? [00:05:27] Speaker C: Arreu del Covid, doncs, entre pitos i flautes, vaig començar a fer receptetes. [00:05:33] Speaker B: Però també, bueno, tu es veu que a tu t'agrada comunicar-se... [00:05:36] Speaker C: A mi sempre dic això, no, no, jo de vergonya en tinc poca. [00:05:38] Speaker B: Clar, perquè a més se't dóna bé, el parla, s'expressa bé dins d'on la gent és. [00:05:43] Speaker A: Sí, els dos. [00:05:44] Speaker B: I a mi sempre m'havia agradat el teatre i jo crec que això també m'ha portat a fer coses. Jo recordo que quan estava estudiant havia fet algun càsting, alguna coseta. M'agradava, de veritat, m'agradava molt el teatre. I, bueno, jo buscava per internet si hi havia alguna cosa, perquè un dia van venir d'aquí molts fans, em van portar, em van fer un càsting per allà, per universitat. [00:06:09] Speaker A: Bueno. [00:06:10] Speaker B: Un dia em va sortir el càsting del Cuines, però va ser una cosa superràndom. Va vindre Marc Ribas a l'Ambella de Mar a gravar el joc de cartes, va conèixer una noia que és família meva, li va dir que estava buscant algú per al Cuines, ella li va dir, aquí al poble, m'acusin, no? [00:06:27] Speaker A: Et van vendre bé, no? [00:06:28] Speaker B: Sí, li agrada molt fer pastissos, no sé què. Jo encara estava estudiant cuina allí. Estava començant, crec. No, estava en la tercera. Marc Ribas em va trucar un dia, m'han parlat de tu, que estic buscant una persona pel cuine, vols fer un càsting? Vaig sentir càsting i dic, tu ja anàs fent càstings, vinga! I dic això, que si ja em quedeu boja, si era una tonteria. I ara? Si jo ara ho penso, i aquella gesa que va anar en aquell programa, no sabíeu que vindria, ni de conya. [00:06:56] Speaker C: No t'ho esperava, eh? [00:06:57] Speaker B: Que no. [00:06:58] Speaker A: Ara que això sou dos joves cuiners ja amb fam, etcètera, com us relacioneu amb aquest relat social que jo crec que en pare és ben cert, que diu que els joves no cuinen, no saben cuinar, no tenen interès, no saben fer-se ni un ou ferrat, aquestes coses? [00:07:16] Speaker C: És veritat. Les meves amistats, cuinar, cuinar, No cuinen. Però... Jo també penso que a dia d'avui hi ha molts estímuls. Que si... O la gent poder prioritzar altres coses, des de... Anem a fer crossfit, algú tocarà la flauta, l'altre, no ho sé. Llavors, prioritzen poder altres coses abans que la cuina, no? [00:07:46] Speaker B: A veure, soc conscient que això passa, però jo t'he de dir que al meu entorn jo no tinc tanta sensació perquè, a banda que el meu grup d'amigues diguéssim més gran, són quasi totes cuineres, totes van a estudiar amb mi, totes són més friquis de la cuina. A part d'això, jo crec que al meu poble hi ha molta tradició marinera i, per tant, hi ha molta tradició de cuinar a barca, els trossos també. És molt habitual, més que sortir de festa, que ara ja quasi no queda ni cap lloc de sortir de festa, queden els xalets. Llavors, queden els xalets ja des dels... 15, 16, 17 anys, i sempre hi ha algú que ha de fer el ratxo. Si no és una paella, és alguna dolgola brasa, alguna cosa. Jo recordo que nosaltres, per Setmana Santa, ens tancàvem en un xalet i a la cuina érem nosaltres. I ara seguix passant. La gent se segueix tancant i seguixen cuinant. Sempre hi haurà algú que dirà, no, feu vosaltres, que no en tinc ni idea. Però sempre hi ha gent que ho fa. I, de fet, a l'Amella sempre fan, com a concursos, avui fem unes jornades del suquet calero, no? I es fiquen a cuinar el suquet calero i fan un concurs. Les joves se presenten. Si no, són només... Potser no guanyen. Potser quasi sempre guanyen les dones que ho han fet tota la vida, perquè ho fan... [00:08:53] Speaker C: És una dona trencada. [00:08:54] Speaker B: Però el que tu veus són els meus amics d'home d'edat, gent més jove, que estan allà tots junts, que és una excusa per fer-se la bier i per fer la festa. Però estan allà cuinant un suquet cader, o sigui... I és... Bé, jo tinc la sensació que potser als pobles és més fàcil... O s'ha perdut menys, estàs a... Bé, això aquí passa també. Jo, quan he estat vivint a Barcelona. [00:09:13] Speaker A: Veieu que és els que us posen nerviosos a Barcelona a nivell d'hàbits de la gent, massa menjar preparat... No ho sé. [00:09:22] Speaker C: Jo veig molt de Glovo, Montllevall. [00:09:23] Speaker A: Molt de Glovo. [00:09:24] Speaker C: Molt de repartidor i repartidora d'aquests amb les motxilles, no sé com es diuen, menjar preparat. En veig moltíssim. És tremendo, amb les bicis, amb els patinats, amb Montllevall. Clar, poder... Perquè vivim a llocs potser una miqueta... no tan urbans. Jo em sembla que és que... Vilafranca? Jo he vist que a Vilafranca... Sí, Glovo n'hi ha, però no veus tanta gent repartint. Jo crec que poder allà es cuina una miqueta més. Repeteixo, després, si no ho demanen per emportar, ho deuen comprar al súper, eh? Reparat. Però aquí potser sí que em posa nerviós, això. aquest bullifei de repartidors de menjar. [00:10:04] Speaker A: Altres coses que creieu que es reflecteixen de la manca d'habits culinaris en el nostre dia a dia, generacional per dir-ho així, comentàvem l'altre dia a la redacció el tema de les cuines obertes, les cuines americanes, que no sé si als cuiners això s'ha de posar bastant de moda a nivell de decoració, de pisos, etcètera, no sé si això els cuiners sempre feu com... o no, o és una cosa... [00:10:25] Speaker C: Efectivament, a mi m'agrada. [00:10:27] Speaker A: No teniu aquesta cosa de fer olor a tota la casa? [00:10:30] Speaker B: Sí, això te n'hauria d'haver dit. Jo ho trobo maco, però si jo m'hagués de posar cuina en sèrio allí, tota la casa faria olor a fums. O sigui, si te n'has de sortir de fums, guapa, perquè, si no, després jo no podria dormir, saps? Faria olor fregit, no ho sé, algo rostit, i a mi em molesta molt. O sigui, les olors, no sé com les portes tu, però jo soc una niàtica. [00:10:47] Speaker C: O jo foti incendis a Andorra. [00:10:50] Speaker B: Damunt. [00:10:51] Speaker A: O sigui, us sembla bé pels altres, però vosaltres no en tindríeu ni la recomaneu si es vol cuinar molt, no? [00:10:56] Speaker B: Correcte, si no has de cuinar molt, si has de demanar amb l'ou, puja mai caga. [00:10:59] Speaker C: Bueno, exacte, exacte. [00:11:00] Speaker B: Clar. [00:11:00] Speaker C: Jo a mi m'agradaria tenir una cuina oberta, o almenys una cuina amb aquests, no sé, ara diré, panels, finestres, que puguis veure una miqueta, que t'entri la llum, però que en un moment donat, si vols fer un rostidet o vols fer el xup-xup, tanques i si estàs cagant, no, no t'estàs menjant el soprecit. [00:11:19] Speaker A: No. I a nivell del que anem fent en el nostre dia a dia, crec que és la Maria Nicolau, no sé si us recordo bé, que parla de la cuina per agregació, que és això que fan els anglesos, que no fan xup-xup ni guisat, sinó que és més aviat una mica de carn per aquí, una mica de patates per aquí, una mica de verduretes per aquí, ho junto tot i apa. Pot ser que hi hagi més tendència generacional a fer això perquè no hi hagi com aquesta tradició o costum de cuinar més? Ho veieu aquesta mena de... [00:11:46] Speaker B: Jo crec que el que passa avui en dia és que ningú té temps de res. Nosaltres tampoc. Bé, jo tampoc. I a vegades, i ho confesso, em fa vergonya una mica. Més que vergonya, em sap greu. Però jo, per exemple, quan tinc el restaurant obert, soc capaç de cuinar per a 120 persones cada dia i no soc capaç de ficar-me allà al foc, que era a mi. I si ma mare no em fa el dinar, o algú me'l fa igual, ni dir-ho. O potser m'he begut per desgràcia. [00:12:09] Speaker C: Sí, el fet d'un biquili i tant. [00:12:11] Speaker B: I clar, tots som esclaus una mica del temps, ho hem sigut sempre, sí, però ara mateix han sortit, i és normal, han sortit alternatives i opcions més ràpides, llavors Jo crec que el que diu la Maria Nicolau potser és això, que a tothom li fa mandra... A tothom potser no, però hi ha molta gent que li fa mandra arribar a casa, estar tot el dia treballant, i tindre que fotre aquí a fer un xup-xup. [00:12:35] Speaker C: Exacte. [00:12:35] Speaker B: És normal. Jo crec, el que pensa la Maria, que és normal, és no perdre la cuina, perquè la cuina també és una tipologia francesa, o també és unes verdures potser amb cru, o saltades ràpid, i això segueix sent cuina, i no cal fotre aquí un gran tal, que això només... Confessem-ho, això només ho fan la gent, la gent que cuina, Ho fa o perquè no treballa, o perquè un cap de setmana que estigui lliure i has d'anar a cuinar i no es fiquen fora. Tothom cada dia no es fica a cuinar d'aquestes maneres. [00:13:01] Speaker A: És que ho dic perquè jo faig molta cuina per agregació. És a dir, jo faig molt l'escorç. Cuino, m'edico això, tal, ho junto i ja ho tinc. [00:13:07] Speaker C: Exacte. [00:13:07] Speaker A: No m'he de sentir culpable, per tant, no és tema... [00:13:09] Speaker C: Agafes una patata agullida, això, unes mongetes saltejadetes, un peixet, no sé, el vapor, qualsevol, i ho vas ajuntant. [00:13:18] Speaker B: I embrutar el mínim, també és important. [00:13:19] Speaker C: Exacte. [00:13:21] Speaker A: Està bé saber que els cuiners no esteu tot el dia a casa cuinant per vosaltres mateixos. Això és porra d'enorme! Esteu prou preocupats pel tema d'una manca de transmissió generacional o aquí un tall? Que no estem rebent bé el coneixement per part de pares, d'avis? Que potser no tenim prou interès en rebre'l? Necessitem més pandèmia? [00:13:45] Speaker C: Estem perdent moltes coses pel camí. Això és inevitable. Inevitable perquè a dia d'avui tenim altres hàbits I des de la cuina, des de... L'altre dia vaig estar a la matança del porc, que no és agradable, però hi ha moltes coses que el grup d'amics d'on estàvem... Hòstia, això no ho sé fer. Això tampoc. Això com ho devien fer? Hi havia una veu sàvia que ho havia fet tota la vida, doncs ens anava guiant una miqueta. Aquestes coses que nosaltres no sabem com fer, ara direm més culinàriament, Si no es passen, hòstia, arribarà un punt que... o com les olles o les cassoles de fang. A dia d'avui, qui té cassoles de fang a casa? I com s'han de fer servir? Que no li posis aigua o, més aviat, aigua quan estàs supercalenta perquè no... Les rebentes, coses d'aquestes, es n'aniran perdent, jo crec. [00:14:41] Speaker A: No? [00:14:42] Speaker B: Bé, la part positiva d'això és, penso jo, per una banda es perden coses igual que se n'han perdut sempre, jo crec, perquè al final abans la manera de transmetre les coses era generacionalment, de pares a fills. Ara tenim la sort que hi ha molt més registre de coses que abans, d'informació. Hi ha molt més llibres, hi ha molt més informació penjada a internet, a xarxes, etc. Llavors, potser això ens ajuda, diguéssim, a poder recuperar tot això. Després està que els joves ho continuïn fent o no, però registrat està. [00:15:14] Speaker A: Més que mai. [00:15:15] Speaker B: Hi ha un recull important de tot això. Llavors, jo vull pensar positivament que gràcies a la tecnologia i a tots aquests avanços, doncs, tot allò que abans potser no es podia recuperar perquè sempre es perden coses pel camí, era com un joc d'un telèfon, al final. [00:15:29] Speaker C: La recepta aquella que només la tenia la tia Rita i no la volia dir. [00:15:34] Speaker B: Si la t'havies d'obrir, t'hauria d'obrir la tia Rita que no diu què és això, no? Però, doncs, no ho sé, la part positiva igual és aquesta. Que la cuina ens pedrà? Jo crec que no. [00:15:43] Speaker A: Creus que es reinventa, en tot cas? [00:15:45] Speaker B: Sí. [00:15:46] Speaker C: No hi torna, i tot són modes. Ara hi ha bones modes, entén-me. O onades, jo crec que ara està tornant. [00:15:51] Speaker B: Sí, sí, ara està full de moda, però la nostra cuina catalana, sí, l'estem. [00:15:55] Speaker A: En un bon moment. [00:15:56] Speaker B: Jo entro a internet, entro on sigui, i tot, cuina catalana, cuina catalana, cuina... Bueno, però almenys no m'ho va l'algoritme. No sé. [00:16:02] Speaker C: Jo crec que sí. [00:16:03] Speaker A: A mi em dona molts alvolcats, eh, el meu algoritme. Vull dir, crec que no em dóna... [00:16:07] Speaker B: Això. [00:16:08] Speaker A: No, no, gens, gens, que va, que va, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no. [00:16:13] Speaker C: No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no. [00:16:30] Speaker B: I. [00:16:30] Speaker C: Cada barri, cada carrer, osteria, trattoria, encara no sé quantos. I treuen pit d'això, no? I quan vas allà dius, hòstia, em tornes boig de no sé si anar a aquest o a l'altre. A mi em faria il·lusió que també passés el mateix. [00:16:44] Speaker A: Sí, ens falta com una autoestima italiana per reivindicar la cuina catalana. [00:16:48] Speaker C: Els catalans sempre ens ha passat el mateix. Tenim productes i o no els sabem vendre o no els sabem valorar. [00:16:54] Speaker B: Els italians els venen els nostres productes. [00:16:56] Speaker C: Exacte. [00:16:56] Speaker B: Els italians venen els nostres productes, ho sabem, no? Sí. [00:16:59] Speaker C: Oli d'oliva, fratelli italiano i catacac. [00:17:04] Speaker B: Origen, Jaén. [00:17:06] Speaker C: Si no ho venen, set vegades més. [00:17:08] Speaker B: Més car. Jo crec que els catalans ho estem fent bastant bé, almenys últimament. [00:17:13] Speaker C: Ara estem començant a treure pit. [00:17:16] Speaker B: Va haver una onada molt poderosa, però això ha passat a tot el món. El sushi, no et digui la cuina japonesa perquè és més que res el sushi, la pizza, pasta potser també, l'hamburguesa, això es menja a partir d'arreu. Però és que aquí, a Perú, a Mèxic i suposo que a Xina, no ho sé, no he estat a Xina. [00:17:33] Speaker C: Menjars pràctics que ho pots entendre. [00:17:36] Speaker B: Va ser una onada, però hi ha molta gent que reclama una cuina autòctona. Hi ha molta gent que ve a Barcelona a provar restaurants de cuina catalana. I gent de fora, de Hong Kong, d'Alemanya, venen a tastar els restaurants. Potser hi ha gent que ve a menjar sushi, també. Però n'hi ha molta, que ve a menjar cuina catalana. I els pobles hi han, i t'ho dic. Nosaltres sempre tenim gent que... De fet, és que... Els pobles petits, per lo menos, cuina així més exòtica, potser tens un, dos... Molt poquets, molt poquets. La majoria és que ho fan per supervivència, perquè si tu al meu poble no fas arrossos... probablement t'acostarà a arribar a final de mes. Llavors la gent ve allà i busca arròs. [00:18:16] Speaker C: Si fan un restaurant de brunch, potser no tira tant. [00:18:20] Speaker A: Potser no. [00:18:21] Speaker B: O potser sí, potser és un bon vaso, però... [00:18:23] Speaker A: Clar, és que no sé si aquest relat fatalista sobre, escolta, està ple de brunch i estem deixant enrere els esmorzars de Forquilla, està ple de ramen, està ple de locals de sushi, estem perdent la cuina catalana, potser és una visió molt de Barcelona? O també té part de veritat, eh, però... [00:18:39] Speaker C: Bé, és que aquí al final hi ha gent de tot el món i l'oferta hi ha de sèrio. Passa que jo avui m'hi he fixat una miqueta més, sí que és veritat que hi ha molta oferta d'aquesta de fora, direm, de suixis, de... Sí, a mi m'espanta molt. És com anar a un parc d'atraccions, per exemple, aquí al Raval. Almenys jo, que em sento com un nen petit, allò, vas pels carrers i dius, hòstia, és divertit, és divertit, és diferent. [00:19:11] Speaker B: Clar, dius, dius, no, que Barcelona està molt globalitzada, per això ja fa temps. I jo crec que aquesta onada poderosa de la cuina catalana també l'està... promocionant i començant, potser, Barcelona, també. Vull dir que per a lo bo i per a lo dolent. I ens ajudarà molt més que faci força Barcelona, a nivell internacional, que no un petit poble, això ho entenem. Cal estar tots junts, sí, però al final la que mana Barcelona, Catalunya, ho sabem. [00:19:36] Speaker C: Jo estic completament segur que d'aquí uns anys estarà ple de llocs. Cuina tradicional catalana, cuina d'aquí, un producte d'aquí, productes d'aquí sí que ja n'hi ha, però amb receptes tradicionals, jo estic completament segur. [00:19:50] Speaker A: Clar, el tema, parlant de tot això de Barcelona, dels locals que l'estan enveïnt, no sé si hi ha també, i potser té a veure amb Instagram, un cert efecte de... Rèplica de locals que tots són iguals i m'explico, no sé, típiques receptes, croquetes, no sé, d'aquestes que valen 3 euros, o les típiques de bolets que a tot arreu són iguals. No sé, unes braves que a tot arreu també te les fan igual. O coses que són quatre fregits amb moltes salses i un aspecte així maco, que també t'ho pots trobar igual a molts bars. Us preocupa com aquest fenomen, que no sé si té a veure com amb certa estatització del menjar a través de les xarxes, que es tradueix després a restaurants menjar car i que tampoc és gran cosa. [00:20:41] Speaker C: Jo diria, mentre que estigui bo, a mi m'és igual que no estigui presentat, que estigui presentat maco i després això... [00:20:49] Speaker B: Bueno, no hi tornaré. [00:20:50] Speaker C: Exacte. [00:20:50] Speaker B: No hi tornaré. [00:20:51] Speaker C: Jo no hi tornaré. [00:20:53] Speaker A: Però l'estètica és important, al final. [00:20:55] Speaker B: Sí, però jo diria que és secundària. Estètica, a veure, si veus un plat que és una mica lleig, no està brut. Si un plat està superbrut, també en fa mania. Però si no està lleig... i estèticament potser no fa molt bona pinta, però no no fa bona pinta perquè està tallat, per exemple, que després tu menjaràs i el paladar tampoc t'agradarà. Doncs no fa bona pinta perquè no li han ficat 70.000 floretes o tal i està bo, com pot passar en un capipota, per exemple, que estèticament potser no és el més bonic del món, però es pot fer bo. Un. [00:21:28] Speaker C: Fricandó. Un. [00:21:28] Speaker B: Fricandó, correcte, el fricandó. Tampoc, preferir una foto al fricandó, ho he intentat. En realitat tot per ell és horrible! És. [00:21:34] Speaker A: Horrible! Ho heu intentat? Bueno, ja que sabeu, feu contingut de xarxes, això de vendre plats tradicionals catalans de manera bonica, estètica, això ho heu intentat. [00:21:42] Speaker B: I ha sortit? Arguiñano ja ho fa bé, una herramienta d'en Julibert sempre ajuda. Sempre ajuda! Jo. [00:21:47] Speaker C: Quan ho veig allò, per aquí, per aquí, i... És clar, un... un... [00:21:51] Speaker A: Un... [00:21:52] Speaker C: Un fricandó és... culleradot de salsa fosca. No. [00:21:56] Speaker B: Queda maco, doncs, clar. Hi ha coses que són estèticament molt maques i després hi ha coses que són estèticament no tan maques, però això és com tot, vull dir... Si. [00:22:08] Speaker C: Parlem de l'Instagram sí que és bizarre que... Es busca, es busca. Aquesta part més estètica. Després, quan arribes allà, doncs, potser la cagues. Però, com deia, no hi tornaràs. Tota. [00:22:24] Speaker A: Aquesta moda del foodporn, no ho sé, un munt de vídeos que t'apareix un menjar amb un munt de salses, o vídeos d'entrapar de croquetes, tota aquesta cosa tan extrema... Això. [00:22:36] Speaker C: Me'N bafa, a mi, eh? Sí. [00:22:38] Speaker A: A mi em surt bastant, no sé si a vosaltres també us surt. No. [00:22:41] Speaker C: Ho sé, crec... Tu. [00:22:42] Speaker B: Te'L vols... El. [00:22:43] Speaker A: Meu avorrit m'està estranyant. No. [00:22:45] Speaker B: No, és que pot ser... Sí, sí, sí. Jo crec que això també. O sigui, al final les xarxes avui en dia són una extensió del que ja era la publicitat abans, no? Sí. Això, per exemple, McDonald's, puc dir-ho o no? Sí. Pots. [00:22:59] Speaker C: Comentar? Ho. [00:23:00] Speaker B: Ha fet tota la vida. Per tothom s'ha sabut que feien coses espectaculars. Això ja és foodporn. M'existia molt abans que les xarxes socials. Potser ara les xarxes socials ho han accentuat molt més. Sí, però la gent no és tonta, tampoc. La gent tot això ja ho sap. Tu vas a un negoci que el compres per imatge, el compres per preu. Si surts decepcionat, no tornaràs. És igual que quan compres alguna roba o qualsevol maquillatge. I el tema que deies abans, que com que a tot arreu és igual, jo crec que també anaves per aquí, de dir que ara com que a tot arreu és el mateix, tenim les croquetes, tot és molt foodporn, intenten que tot sigui molt maco, i després te cobren un preu que pots pensar que està bé o no en funció de quan t'ho menges, suposo. Jo crec que com tot són modes, si pensem en, per exemple, jo me'n vaig una mica més cap als pobles i tot això que et dic, Ara potser ja comença a entrar tot això que tu dius, però sí que és veritat que és tipus gastrobar, no? O tapes i vins, que ara això està ple per Barcelona. Tapes. [00:24:07] Speaker C: I vins a tot arreu. Tapes. [00:24:08] Speaker B: I vins. Però abans què era? Doncs el meu poble era tot. Arròs negre, paella, fideuà... I ningú us queixava, eh? Vull dir... I també era tot el mateix. Això. [00:24:17] Speaker A: També és veritat. Jo. [00:24:17] Speaker B: Crec que són modes i a qui posa el que faci alguna cosa diferent despuntarà. Escolta, si tu fas això i et va bé i et funciona econòmicament, jo no soc ningú per criticar-te. Fins i tot si ho fas dolent i la gent teva igual. Obre tu, jo no et diré res. Sí. [00:24:32] Speaker A: Suposo que també ho deia per certa sensació de desarrelament, que són receptes totes una mica iguals i que tampoc connecten amb la cuina tradicional. L'obsessió per l'alvocat en certs barris, el poble nou diuen que n'hi ha molt, per exemple, o a Gràcia, dius això d'on surt, no? Tampoc és típic d'enlloc. Bueno. [00:24:52] Speaker C: Clar, a mi ja no em sortiria a fer aquest tipus de cuina, llavors... no m'hi puc posar, amb la gent que em cau, qui vol posar-s'hi. Tu. [00:25:02] Speaker A: Cintet, deies a l'entrevista que et vam fer a Vilaueb una cosa que deia l'Ada Parellada, que sembla que un fricandó, si no el posem dins d'un pavau, doncs com que no ens interessa tant, no? Sí. [00:25:12] Speaker B: Sí. Claudi. [00:25:13] Speaker A: Us volia preguntar això. Quin equilibri hem de buscar entre la tradició, la innovació, per cuidar també la cuina tradicional catalana, no? Però sense ser puristes, potser. A mi lo del fricandó dins del pavau no m'espanta especialment, però crec que tu... No. [00:25:30] Speaker C: No, no. El que passa és que no me'l menjaria. Jo no el menjaria, també. I. [00:25:32] Speaker B: A més, el pavà, si està fet de casa, està boníssim. Està boníssim. I. [00:25:36] Speaker C: Jo deia perquè a vegades et sembla que si no li poses o maquinlles a la cuina tradicional, la gent no ho vol. I jo crec que ja és prou bona com perquè l'hagis de posar en una cosa, direm, viral, o fer un nigiri de fricandó, entén-me. Crec que ja és prou sexi, ja és prou fut per a un fricandó o uns callos, cap hipota, perquè li haguem de posar diferents coses. Però si es posen, escolta, em prenen de cap endavant. El mix de les cultures és espectacular, és meravellós. No. [00:26:16] Speaker A: Ens hem d'espantar ni si puristes amb el local. A. [00:26:18] Speaker B: Veure, si es perdés completament la cuina tradicional, no hi hagués cap negoci d'esmorzar de forquilla o de cuina catalana tradicional, i només la cuina catalana funcionés a través d'esta fusió o d'esta estratègia de màrqueting, potser ens hauríem d'espantar. Però potser no és així, no? Jo crec que hi ha molta gent que valora estos esmorzars de forquilla, Sobretot, jo crec que la cuina catalana es manté o es mantindrà molt, amb molt de poder, pels esmorzars de Forquilla o els bars que fan estos esmorzars així una mica més contundents, que potser avui dia ja no es necessiten, que això és una intenció de donar una energia a un treballador que anava al camp o a pescar, però la cultura de l'esmorzar de Forquilla jo crec que està bastant forta. No sé si aquí a Barcelona, a Barcelona sabem que hi ha uns quants llocs emblemàtics d'això, però els pobles se'n fan normalment caps de setmana. I és com que, bueno... A. [00:27:11] Speaker A: Mi m'encanta. Teniu alguna esmorzada que hi ha predilecta? Joder. [00:27:18] Speaker B: Totes que siguin cassoles. Algun. [00:27:19] Speaker C: Concret o algun lloc? No. [00:27:21] Speaker A: No, el recepte o plat en concret. És això, això i això. Jo. [00:27:25] Speaker B: Full peus de porc, m'encanta. M'encanta. Va molt bé. Si. [00:27:30] Speaker C: Aneu algun dia a esmorzar a Forquilla, què feu? Fricandó. [00:27:37] Speaker A: Fricandó. [00:27:39] Speaker C: Primavera. Jo també sou molt capipote, m'agrada. Molt bé. S'han tornat a un lloc que és... Em sembla que són gallecs. Ell és gallec. I fan coses... Em sembla que fan un lacon. Fan un lacon que es desfà allà al plat, te'l porten desfet gairebé. Boníssim, boníssim. Però també fan un capipota tremendo. Oh! [00:28:04] Speaker A: A mi jo ja dedico això a primera hora del matí, o al matí en general. S'estan perdent els esmorzars de Forquilla. Òbviament és una pèrdua, però sempre ho he trobat una mica bèstia. És una cosa de l'energia que necessites. Per un aficionista potser no caldria. I. [00:28:22] Speaker B: A veure, per exemple, els mariners, el poble, que ells cada dia surten a les 5 del matí, 6 del matí, ells no van a fer l'esmorzar de forquilla, però el bar del Port cada dia té esmorzar de forquilla, però sobretot els caps de setmana. I els mariners, el dissabte, van allà, se farten, allà sí que no menjaran peus de porc, allà igual menjaran un estofat de peix, o un suquet, o si tenen popets, fan popets, el que li arriba al bar del Port. És molt bo, és espectacular, també és boníssim. Però, clar, és com un ritual per a ells, ja arriben allà, s'ha concentrat tot, s'ho veu el bar ple, I surten, farts com a Dujard, ets no diner en aquell dia. I foten... No. [00:28:57] Speaker C: Cal, no cal. I una copa de cama sempre ho amaneix tot boig. Però. [00:29:00] Speaker A: No tan bé, també. Em. [00:29:02] Speaker C: Perdonareu, jo soc de sense dormir, tiro les meves arrels. Jo sempre dic que si em faig un tall, a mi no em surten. A mi em surten bombolles. Em surten el cava. Vaig sortir, a mi mare li va faltar temps per agafar una copa de cavis i un altre masella. Si. [00:29:19] Speaker A: Per tu és com una llet amb cereals al cava del matí, ja està. De fet, els dos heu fet receptes que combinen el que seria la cuina tradicional catalana amb altres coses. Jo, si intento, havia apuntat el paper d'ella amb salsa de calçots, que he vist el riu i m'ha flipat. A. [00:29:34] Speaker C: Veure, paper d'ella amb salsa de calçots... Ah. [00:29:35] Speaker A: Sí? He vist un riu i t'he dit que és això i m'ha semblat increïble. La salsa teriyaki de l'Ebre. Tu va. Això estava en un llibre de fa uns quants anys seu, que també ho vaig trobar... Sí. [00:29:46] Speaker B: Hi vaig fer uns angostins de ràpida, amb una salsa... No en veia res a cap de gamba, i després una salsa teriyaki de l'Ebre, que portava una mica de soja, i després era una garnatxa dolça full reduïda, una miqueta de picant, i ja està. Està impressionant. O sigui, realment era el vi reduït amb una mica de soja i una mica de picant. Realment no portàvem... Crec que no portàvem res més. I funcionava de puta mare. Teniu. [00:30:11] Speaker A: Alguna altra proposta, això, per fer com cuina catalana però amb un toc diferent? Bueno... [00:30:19] Speaker B: O. [00:30:19] Speaker A: Recepta d'estrella, eh? Nosaltres. [00:30:21] Speaker B: Al restaurant tenim una recepta que no la traiem perquè funciona molt bé i jo la vull treure ja perquè estic cansada de fer el mateix, però la gent ho demana. I potser va ser el plat que cridava més l'atenció. Nosaltres vam fer una clotxa. La clotxa és un pa que s'avuida i a dintre normalment se li posaven verdures escalivades. Bé, se li posen, encara existeix, però és el que dèiem abans. Era menjar per a pagesos que anaven al camp, de la terra alta sobretot, ribera d'Ebre. i ens posaven arengada i verdura escalivada o, a vegades, llangonissa, botifarra, el que fos. Llavors nosaltres vam apoderar-nos d'aquesta idea, vam agafar el pal, vam buidar i a dintre vam posar tonyina, tonyina roja. que ella ja és molt coneguda per la toñina, i a banda, aquesta toñina la vam estofar com si fos una coxinita pibil mexicana, però en espècies que puc trobar aquí. Era la clotxa de toñinita pibil, i li vam posar un nom que funcionava bé. I la veritat és que allà tenies moltes coses juntes, però funcionava superbé. I tu t'ho menges i passes per Mèxic, realment. Jo quan m'ho menjo porto coriandre, una mica de nota fresca... Però mola molt, a mi m'agrada molt. I el concepte és xulo. És el que dèiem una mica abans, eh? La fusió aquesta del bau d'africà. No, deixa de ser una mica... Però bueno, són això. A. [00:31:39] Speaker C: Mi no em surt cara cap... un mix... No. [00:31:42] Speaker A: No, era l'atracament de prop. No. [00:31:43] Speaker C: Perquè tampoc... cuino molt tradicional català. Jo sé que és veritat que tot el producte és d'aquí, però no faig cuina tradicional catalana. Doncs ara, un mix de cultures, ara no. Fas. [00:31:56] Speaker A: Una cuina molt fresqueta, molt cítrica em sembla, no? Cítrica. [00:31:58] Speaker C: Segur. M'encanta. [00:31:59] Speaker A: La cítrica. T'encanta? [00:32:00] Speaker C: Sí. Jo vaig néixer al deute de l'Ebre o a la zona de València. A mi el cítric em fa estar viu. Jo em vaig despertar gairebé amb una taronja a la caderia o una miqueta de llimoneta, una rellavedura. Devia. [00:32:16] Speaker B: Ser dels bebès aquells que els donaven la llimona i feien així. I així xuclant-se. Ja. [00:32:21] Speaker A: Mira, sí. Com explicaríeu la importància de mantenir la cuina tradicional catalana, de no perdre, de, bueno, els que no ens hi posem gaire i no sabem cuinar, etcètera, anar a recuperar les receptes de l'àvia, És com. [00:32:38] Speaker B: Si ara passés algú i destruís la sala de família, o la Casa Milà o la catedral. És una cosa que és la nostra identitat. Si es perd això, es perd una part molt important de Catalunya. Llavors, jo crec que s'ha de defensar... A veure, no s'ha de perdre. Jo no soc apocalíptica, no vull pensar que és pedra, però si realment s'estàs perdent, s'hauria de defensar fins i tot d'una manera, no sé... A través de la llei. No sé com dir-ho, però és molt important. I. [00:33:08] Speaker C: Fer cavades. Si dius que fa molts anys que no ho faig, aquells fideus que feia... Tornarà a vindre la tia Rita, doncs escolta, fes una cavada amb la família, amb els amics, i intenta replicar-la, poder fer-ne dues versions. Uns en fem una i els altres no ho sé. Clar... [00:33:27] Speaker A: Fer com concursos, haver de dir diversions... És. [00:33:29] Speaker C: Que és tan complicat poder seguir aquestes receptes, perquè al final és això que dèiem. Tots anem amb feinadets, i poder seguir aquest xup-xup no tenim el temps, però els caps de setmana crec que ens ho podem permetre, doncs agafar aquella recepteta que volem fer o que volem recuperar i fer-ne la nostra. anar-la millorant, anar canviant cosetes, i cada vegada que passi de ser la recepta de la tia Rita a la recepta del Cintet, de la Jessamí i de la Clara, que... això, que ens la fem nostra. No? [00:34:00] Speaker B: De fet, també és difícil, a casa, fer els plats tan estrambòtics. Vull dir que a vegades hi ha... No fas una cuina tradicional superdifícil o superlenta, però hi ha cuina tradicional també més hàbil, més ràpida, més fàcil, i... que això es bloqueja fins a la Maya Nicolau, que parlàvem abans, de fer coses més senzilles, que també és cuina tradicional catalana, i no t'hi caguen a fer la croqueta de no sé què, o el miguiri de croqueta... Això tampoc t'ho ficaràs a fer a casa si no tens temps. No és excusa ni una cosa ni l'altra. Al final el busques cuina senzilla. Una. [00:34:32] Speaker C: Bona patata amb mongeta. Sí. [00:34:35] Speaker A: M'Agrada. Una. [00:34:36] Speaker C: Mongeta cuita al seu punt, una patatona allò boníssima, hòstia. Una. [00:34:41] Speaker B: Mica d'oli, un rege d'oli, una mica de sal... Mira. [00:34:44] Speaker C: Avui podem fer per sopar. Compro aquí mongetes i patates i me'n vaig. [00:34:49] Speaker B: Amb el repà. Això sí que el teniu a Barcelona. Teniu producte aquí. Sí? [00:34:54] Speaker A: I. [00:34:54] Speaker B: S'Ha arribat tot. Aquí s'ha arribat tot. No sou conscients del producte que teniu aquí, de veritat. És molt difícil. Per a mi, a l'Amella, hi ha moltes coses que no les puc aconseguir. És difícil. O les has de demanar expressament, que te les portin... Aquí, clar que tot no és d'aquí, però s'arriba tot. És com a Madrid, un peix que agafen a l'Amella de Barça i en va a Madrid, i de Barcelona, directament. Jo moltes vegades estic aquí i aprofito per comprar, perquè això ja no ho aconseguiré. Compres. [00:35:24] Speaker C: La dorada, el peix de l'Amella, que allà no el pots trobar. Si. [00:35:28] Speaker B: Vull alguna cosa de Girona, a Barcelona el trobo. Sí, i tant. Els. [00:35:32] Speaker C: Mercats estan ple de productes. Una. [00:35:35] Speaker A: Passada. M'esteu donant molt bones vibracions, m'esteu molt positius, tant amb els joves com amb la cuina catalana, com amb el que podem aconseguir a Barcelona. És. [00:35:43] Speaker C: La nostra passió. Som. [00:35:44] Speaker B: Optimistes i positivs. De. [00:35:48] Speaker A: Totes maneres, a l'última part volíem acabar anant al relat fatalista que els joves no cuinen. Pels que no cuinin, no sé si són molts o pocs, Explicàveu això, de començar a poc a poc, mirar la recepta de l'àvia, com te la pots fer teva. Teniu algun truc més de dir, mira, per començar, posa't en això, no sé si començar a prendre la picada, el sofregit, o començar més senzilla, no ho sé. Jo. [00:36:14] Speaker B: Els diria que vagin al mercat, tio. Un dia que es passi sempre al mercat, un dia que puguin. i veuran que... Los paradistes són com xat GPT, saps? Tu d'allí preguntes, hola, què tens? Avui voldria cuinar-me això, jo què sé, que sigui més o menys sa i que sigui ràpid, perquè a les 5 de la tarda me n'he d'anar a Parel, jo què sé. I la persona que està a la parada t'ho dirà en seguida, perquè és que ells saben el producte que estan venent, la majoria. És molt raro que algú al mercat no sàpiga què està venent. Exacte. Llavors tu vas, li preguntes, i clar, no et vendrà una part de la vedella ni que tardés 10 hores a cobre-la. T'hi vendrà algú, et dirà això a la planxa, pim-pam, no sé què, te l'acompanyes, mira, vés-te'n allà a la Maria Antònia, que t'hi posa això, mongeta, i la fiques dos minuts a l'aigua bullint i fora. Sí. [00:36:57] Speaker C: Temporada. Pregunteu sempre. Al mercat o a qualsevol botiga local, vas a la carnisseria, a la peixateria, dius, encara que sigui un llomillo per fer la planxa, com el faig? Clar. És igual, encara que no sigui un llomillo, anem a fer... Et vols atrever a fer un estofadet? O un frigandó? És que no cal ni que li demanis el que vols. Només vols fer això? Dir, ui, calla, m'ha arribat aquesta peça. O... Abans. [00:37:27] Speaker B: Es deia amb això i ara ho. [00:37:28] Speaker C: Faig amb això, encara millor. És que sempre, jo pregunto sempre, encara que sigui això, volta i volta. És. [00:37:34] Speaker B: Que... Clar, això ja també si tens curiositat per la cuina, per suposat. Però a vegades també hi ha gent, potser jove, que... potser la gent que no cuina o no té curiositat, és difícil dir-los... Bueno, és que t'has d'esforçar i has de cuinar, doncs potser segur... El que els pugui donar una mica de motivació és que menjaran més sa, que menjaran millor, que s'alimentaran bé, que el gust, que el que menjaran estirar bo, organolèpticament, molt millor que el que compren al súper. Jo. [00:38:00] Speaker A: M'Enganyo, no sé si m'autoenganyo, però jo penso que també pots menjar sa sense saber cuinar. Cuinar gaire, eh? És a dir, en el fons, una truita a la francesa, una mica de pollastre a la planxa, una mica de pasta... No. [00:38:12] Speaker C: S'Ha de saber cuinar per menjar bé. Llavors. [00:38:14] Speaker A: Falta motivació. És. [00:38:17] Speaker C: Com aquest tio que vol aprendre a tocar la flauta. Si vols tocar la flauta, hauràs de començar a tocar la flauta. Qui vol aprendre a cuinar, haurà de començar a fer això des d'un arrosset, encara que sigui mollit. Avui el cuinaràs uns minuts i demà uns altres. És. [00:38:33] Speaker A: Veritat això que diuen que qui sap llegir sap cuinar? És a dir, que la cosa és seguir pas a pas i punt i sense més problema? No. No, oi que no? Val. Gràcies. És que se m'han dit molts mites. Jo. [00:38:47] Speaker C: No llegeixo, eh. Bueno. [00:38:49] Speaker A: Llegir o seguir la recepta d'Instagram o... O. [00:38:51] Speaker C: Que segueixo. Ah. [00:38:54] Speaker A: Així. O sigui, tu mits improvises, vas fent. Amb. [00:38:58] Speaker C: La pastisseria sí que no me la jugo tant, però amb l'altra és que fot-li si el que fotis. A veure, has de cagar-la moltíssim o has de fer baixanades perquè no quedi bé. Però. [00:39:09] Speaker B: Tu no et mires allò llibres de receptes? Vostè inspirar-te en pastisseria? Sempre. [00:39:13] Speaker C: Sempre, però després acabo fent el que puc o el que vull. La. [00:39:17] Speaker B: Teva intuïció t'acaba dient amb el que tens? Sí, sí, sí. Jo crec que molta gent, de fet això frustra molt comprar-te un llibre de receptes, veure que la recepta no la saps interpretar, o l'estàs interpretant tal qual i a vegades no està bé o falla, o no és que falli, és que hi ha alguna informació que és ja òbvia, que no te l'està donant, i si tu no tens mà, pots fallar. La. [00:39:37] Speaker C: Vols fer exacta, com diu allà i poder, no estava tan ben explicat, que a vegades és difícil redactar una recepta que realment estigui al tall. I. [00:39:47] Speaker B: A vegades te pot sortir bé, també. Passa que dius, no m'ha sortit com a la foto. Després està aquí l'assaig error, tornar-ho a fer, però és veritat que quan cuines molt, saps el que t'està passant. Els olors, els sorolls, ho tens més o menys tot permà. Van. [00:40:01] Speaker C: Posant aquesta sensibilitat dins la cuina. Com. [00:40:03] Speaker B: Si em fiqués a mi ara a jugar a futbol. Per molt que lligui a 80 llibres, m'entenen? A. [00:40:08] Speaker A: Jugar està bé saber que se m'ha intentat enganyar amb estratègies perquè comenci a cuinar i no. No ha de ser veritat, és boca a foc. Volia acabar demanant com a cuiners, si teniu alguna espècie de plaer culpable amb la cuina. És a dir, hi havia un cuiner basc que parlava de les guarrindongades, que en català no sé si l'hauríem de dir porcades o... Aquesta cosa fastigoseta. Jo tinc, per exemple, una amiga que suca la pizza del dia anterior en la llet. D'acord. [00:40:45] Speaker B: Jo també en tinc una que fa això. En. [00:40:46] Speaker A: Sé, t'abrigues? I. [00:40:47] Speaker B: Ja està gelada. A. [00:40:48] Speaker C: Veure si serà la mateixa. Potser. [00:40:50] Speaker A: La mateixa. Ella ha dit que està boníssim, jo no m'he enredat. Jo. [00:40:56] Speaker B: M'Ho he enredat un dia, perquè si ho venen en una... En llet. En un plaer, sí, sí. La. [00:41:00] Speaker A: Pizza freda i del dia anterior en llet, sí. Jo. [00:41:04] Speaker C: A vegades li foto maionesa perquè l'obriqui. A la petxa. Allò que et queda sec, l'obres de l'obricar d'alguna manera o altra. Clar. [00:41:12] Speaker A: Jo, la meva guàrdia... Sort. [00:41:16] Speaker B: Que és maionesa i no s'alliola. [00:41:20] Speaker A: No, no, total. La meva opció seria que li poso mayonès a tot, precisament. No sé quina és la vostra, que suposo que com a cuiners potser això costa de reconèixer. Mira. [00:41:29] Speaker B: Jo moltes vegades, a plats que potser no li caldria, li poso un regemel. I m'he d'adonar que això m'està passant bastant. De fet, avui, a l'esmorzar, he dormit en un hotel, i a l'esmorzar tenia la bufeta. I m'estava fent... Hi havia nous, hi havia ous remenats, ous a la planxa, no sé què. M'he fet un entrepà amb formatge, no sé què, i li he posat un ou, un entrepà guapíssim. I quan he acabat de fer, he vist el pot de mel de l'avi Lluís Percel d'en Perelló. Dic... Tot el que li he agafat i... Saps? I sí que... Abans t'hagués dit, una guarindongada, m'agraden els dònuts de Panrico, alguna cosa així, no? Però sí, m'he adonat que ara... I la pizza, hola? I això, jo crec que la meva família ho compartim tots. Ma germana diu que una pizza sense mel és com una Coca-Cola sense gel. Li fiquem mel a moltes coses. Me. [00:42:29] Speaker A: Queda molt bé la mel a tot arreu. I des d'aquí la maleta de rometes, a mi. [00:42:35] Speaker C: Estem. [00:42:36] Speaker B: Fent l'emprim. Sí. [00:42:37] Speaker A: Sí. I. [00:42:38] Speaker B: Ojo, que al restaurant també faig receptes que, quan me veu una al·lèrgica a la mel, dic, uf, a qui m'has pillat? Perquè no és una al·lèrgia i a vegades significa que és nosa, de vegades... Prova un sofregit i dic... Un. [00:42:47] Speaker C: Got d'aigua. Hòstia. [00:42:50] Speaker B: Però, ojo, que jo la mel l'utilitzo amunt, cada vegada més. Jo. [00:42:54] Speaker C: Potser, no faig coses... El teu no és parlar-ho, eh? Però no faig pas coses rares com... Però jo soc molt solcero. Jo li cardo salses a tot arreu i a tot drap. Pot donar entrepà de formatge i si tinc una salsa... Tinc una salsa de mayonès amb xili, fot-ho dins. Siratxa o salsa picant, adojo. Sí. [00:43:16] Speaker B: Sí, ets de picant, full picant. No. [00:43:18] Speaker C: Soc de full picant, però m'encanta. No en quantitats d'allò... Salsero, soc salsero. A. [00:43:25] Speaker B: Tot arreu. Jo. [00:43:25] Speaker A: Ho comparteixo completament. Crec que té mala fama, no com posar molta salsa a les coses. Tés igual. A. [00:43:32] Speaker C: Veure, escolta'm, no ho faré si faig una cosa amb molt de cura, però si és un lloc... Salser-ho. [00:43:39] Speaker B: I. [00:43:39] Speaker C: Coses amb excés. No soc de dolços, però si per qualsevol cosa he caigut un pot de Nutella a casa, a mi em dura poc. A. [00:43:49] Speaker B: Mi també, sí. Capaç. [00:43:51] Speaker C: D'Agafar la mà i fotre-me dins. Res, encara que sigui amb una torradeta. Cullera supera i... Excessos. [00:44:02] Speaker B: Excessos. Olit directe, no? Sí. [00:44:03] Speaker C: Soc una miqueta massa intens amb això, també. Bueno. [00:44:06] Speaker A: No són molt greus. No. La pizza amb llet és molt pitjor. Bueno. [00:44:10] Speaker B: Sí. Si parlàssim un ratet, potser ens trauríem coses, eh? El bau de los recuerdos, però... S'ho. [00:44:16] Speaker C: Hauria d'haver pensat. S'hauria de tindre alguna cosa d'aquestes. De. [00:44:21] Speaker A: Fet, ara preguntarem al públic quina és la seva porcada culinària preferida. I bé, pels que ens seguiu des de casa, ho deixem aquí. Ja sabeu que podeu alçar els ulls de la pantalla i venir aquí a debatre, a preguntar, a xerrar amb nosaltres. I per venir us heu de fer subscriptors de VilaWeb30, una subscripció gratuïta pels nascuts als 90. I res, ho deixem aquí. Podeu venir qualsevol dia. Moltes gràcies i fins la propera.