Episode Transcript
[00:00:00] Speaker A: El món se'n va a la merda és una frase que pronunciem i sentim cada vegada més sovint en converses banals però que van de temes molt seriosos com guerres, catàstrofes climàtiques o comentant l'últim estirabot del polític de torn.
També diem allò que el món és cada vegada més distòpic i de fet les distopies en ficció els darrers anys s'han posat força de moda. I a les xarxes socials tampoc no és estrany trobar relats apocalíptics que ens alerten del col·lapse des d'una mirada més conspiranoica que no pas ecologista. Nosaltres ens menjarem les pitjors conseqüències del canvi climàtic, això és veritat, però aquesta cancel·lació del futur afecta a tothom, no és una qüestió generacional.
Sembla que aquests relats sobre el col·lapse d'alguna manera ens han paralitzat. Hi ha alternativa a tot això, podem fer un altre relat, podem repensar la fi del món o la fi d'un determinat món.
Avui parlarem de tot això i, com sempre, ho farem amb vosaltres, que ja sabeu que podeu venir i viviu la vostra vida.
Bon vespre i benvinguts a La crisi dels 30, un espai de trobada en català des del Bar Casalmirall de Barcelona.
Avui parlarem de distopies, d'apocalipsi, de tots els relats sobre la fi del món, que és un tema potser que sona una mica estrany, però que realment acaba sent molt tangible i ens diu molt sobre la situació política actual, de fet.
Per parlar-ne hem portat l'Alba Lafarga, gestora cultural, divulgadora i videoassajista. Benvinguda.
[00:01:28] Speaker B: Hola, bona tarda.
[00:01:30] Speaker A: Has parlat del tema del col·lapse, les narratives sobre el col·lapse. També segons quines narratives sobre el tema del canvi climàtic a molts dels teus vídeos?
[00:01:38] Speaker B: Sí, sí, és un tema que l'últim any jo crec que m'ha interessat molt i crec que és el tema que està bastant sobre la taula ara mateix, sí.
[00:01:45] Speaker A: I després tenim l'Eudald Espluga, filòsof, I tenim aquí el seu llibre, que acabes de publicar, Imagina la fi.
Acaba de sortir fa molt poquet. Dos dies, sí, clarament.
Em sembla que és de les primeres vegades que en parles.
Anàviem parlant, tu també has parlat molt del llibre d'ell abans que ha sortit, en algun vídeo, no?
[00:02:08] Speaker B: Bueno, d'altres, però...
[00:02:10] Speaker A: Sí, sí, però just del fumo que tenies en algun vídeo explicaves... aquest imaginal a fi, i també he portat aquí el realisme capitalista de Marc Fischer.
No per parlar d'aquest llibre en concret, però Fischer és un autor que els dos heu tocat, que apareix al llibre, que apareix també als teus vídeos, i que també en parlarem.
Abans que res, el podcast, ja sabeu que es diu La crisi dels 30, sempre començo amb una pregunta, diguem-ne, generacional, amb totes les limitacions que sabem que pot tenir l'anàlisi generacional de les coses, no?
La primera pregunta seria per aquí. Creieu que hi ha alguna cosa que pugui relacionar el fatalisme amb la nostra generació? És a dir, com una característica, a l'hora de relacionar-nos amb aquest, el món se'n va a la merda, que caracteritzi especialment els millennials?
[00:02:59] Speaker B: Bé, clar, quan es parla molt de generació, hi ha un punt que, com deia un filòsof al llibre No seas tú mismo, perds una mica com la identitat dels problemes que ens atreveixen a les diferents generacions. I si estem malament, aquest malestar no és una cosa només de la nostra generació, sinó que és una cosa que afecta a la resta de persones, que no pots pagar un lloguer, que no trobes una feina digna, que et canvien... la feina, que perds condicions laborals, que estàs aïllat i la teva família no pot cuidar les teves criatures... Crec que és una cosa que travessa un espectre més ampli i que no només repercuteix a la nostra generació. Però crec que potser a través del retrat que hem fet d'internet o de l'ús que n'hem fet sí que hi ha una imatge més clara d'aquest malestar sobre la filla.
[00:03:38] Speaker C: Sí, jo crec que potser el fet que moltes vegades s'associï aquest malestar, que és generacional i no com una qüestió transversal a tota la societat, és perquè per en el seu moment la generació millenial i després la Z, crec que va ser la primera generació en viure una sèrie de fenòmens o de problemàtiques i malestars sociopolítics i tecnològics que eren qualitativament nous, en el sentit que cap generació en bloc s'havia enfrontat, per exemple, al que suposava el capitalisme de plataformes, o no s'havia enfrontat al que era en aquell moment un rentisme creixent amb el problema de l'habitatge, com deia l'Alba. En el cas de com això acaba derivant en aquest fatalisme o en aquestes narratives, que suposo que en parlarem ara més, al voltant del col·lapse, crec que té estrictament a veure amb... bueno, a mi una figura que m'agrada molt i que després suposo que sortirà, perquè com que hi ha una construcció a internet molt concreta, que és la del Doomer, però és una figura que sí que s'havia associat de forma molt generacional, perquè si mirem el que són els memes Doomers, sempre surt un home blanc, jove, d'uns entre 18 i 25 anys, que està sol a l'habitació de casa seu, consumint molt d'internet, aïllat, que té una sèrie de problemàtiques que, per exemple, podem associar amb la cultura incel, perquè té una mala relació amb les dones i amb el gènere femení, etcètera, etcètera. Una sèrie de tòpics s'associen a la figura del dúmer, que jo crec que representen una espècie de claudicació política davant d'aquestes problemàtiques que són generacionals. Però per mi la pregunta que ens hem de fer, i que crec que el vídeo de l'Alba també quan abordava tota la qüestió dels relats col·lapsistes i la fi del món, era com havíem fet un salt, per dir-ho així, d'unes problemàtiques que potser hem anat associant de forma més espigada amb uns individus d'una generació per passar a una problemàtica que ara de cop apel·la a sectors molt més àmplis i aquesta figura del Doomer ja no és la del jove que està a la seva habitació, etcètera, sinó que és una figura que pot ser molt més universal.
[00:05:44] Speaker A: Crec que al llibre dius que el sentit comú Doomer s'ha fet general, no?
A totes les generacions o gairebé a tothom.
[00:05:51] Speaker C: Sí, o sigui, ja, per fer una mica el joc de paraula, ja que citaves el llibre de Marc Fischer, és a dir, jo crec que una de les formes interessants d'explicar com s'havia concretat aquest fatalisme era a través d'aquesta idea del realisme capitalista, és a dir, la idea, que per això aquí, suposo que en parlarem una altra vegada, de la frase aquesta de que hem sentit mil vegades que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme.
Aquesta idea de sentir que no tens cap horitzó i cap expectativa es concretava amb aquesta impotència política. I jo en el llibre el que he intentat fer una mica és desmuntar aquesta frase des del principi, anant al seu origen, i explicar una mica com hem passat d'aquest realisme capitalista que afectava sobretot a l'emmerma d'expectatives laborals a nivell de feina, a nivell de progressar, el que alguns autors havien anomenat la lenta cancel·lació del futur, com això ha passat a ser una espècie d'impotència que va molt més enllà de les meves possibilitats individuals o fins i tot socials, a ser una qüestió que ens relaciona amb el sentit mateix de l'existència. I per això m'agradava parlar, encara que sona com molt grandiloquent, però una mica del salt del realisme capitalista al realisme còsmic.
davant del que surti ara, que deia l'Alba, com també d'aquestes narratives climàtiques i de més, crec que és interessant perquè ja són una sèrie de fenòmens que ja no només afecten en el nostre dia a dia, sinó que tenen a veure amb l'explicació en molts ordres del que és la realitat en si mateixa. I per això m'agradava aquest joc de no només universalitzar el que abans era generacional a tota la societat, sinó que el tipus de problemes i d'eines conceptuals i narratives que s'han d'utilitzar per enfocar-ho crec que també fa un salt.
[00:07:29] Speaker A: El tema del canvi climàtic, per exemple, que seria el central, no?, dintre d'aquest món se'n va a la merda, la qüestió del canvi climàtic.
Hem crescut generacionalment amb aquesta cosa de us menjareu les pitjors conseqüències del canvi climàtic, les evidències que l'emergència climàtica és una cosa que ja és aquí.
Tot això s'ha exposat.
Clar, sempre dubtes, no? Per què el fet d'exposar-ho, de tenir l'evidència, en comptes de fer-nos reaccionar, ens genera més paràlisi?
A veure,
[00:08:02] Speaker B: jo quan vaig començar a tractar tot el tema de l'apocalipsi, canvi climàtic i tal, al meu inici, quan es diu, veja que estàs llegint coses de l'apocalipsi, vaig dir, per què? O sigui, no, per què hem d'anar a parlar de la fi? O sigui, dins el meu cap sempre t'abocava a un final absolut on no hi havia cap tipus de canvi, no? Llavors, de fet, és com un tipus de discurs que s'associa molt també als... La gent que parlava més sobre crisi climàtica o que tenia més veu en aquest moment, que sobretot eren homes, amb una mirada molt col·lapsista i molt terrible d'escenaris futurs, que realment és el que et porta a anul·lar-te o a dir, ostres, doncs no hi ha res a fer ja, no? I quan vaig començar a treballar li vaig veure que no, que hi havia moltes altres mirades d'autores que sí que deien, hòstia, encara hi ha coses que es poden canviar, no? No només com les grans cimeres mundials pel canvi climàtic, que ja s'ha vist que sempre hi ha lobbies, que costa molt...
que les lleis que s'aprovin realment es compleixin o fins i tot les que s'acaben aprovant que tinguin algun sentit o que puguin realment no pujar més del grau que podem sostenir per mantenir una mica la temperatura del planeta i que no se'n vagi tota la merda.
Però més enllà d'això, com lectures que realment trobaven en l'apocalipsi, no una fi del món, sinó la fi d'un món. Que això és el que li vaig llegir a la Natalia Castro Picón amb la fiesta del fin del mundo. on comentava aquesta idea que s'ha segrestat l'imaginari de l'apocalipsi de la possibilitat de generar canvis, de refundar un món que està en crisi.
Sí, totalment, perquè
[00:09:32] Speaker C: aquí crec que, a més a més, hi ha dues coses. Per una banda, que hi ha moltes vegades que quan parlem del relat sobre la crisi climàtica o parlem d'emergència climàtica, tots els d'escalfament global, tots els conceptes que fem servir habitualment, sembla que la forma de convèncer la gent que és molt important i que ens hem de conscienciar i que el gran problema és el negacionisme i la gent que no hi creu, Assumim que la mera existència de dades objectives que podem compartir és l'únic que necessitem per convèncer la gent i que les meres dades brutes serviran simplement perquè tothom se'n doni compte i canviïn les coses. I és molt interessant veure com que una cosa són les dades sobre les dades climàtiques, sobre l'escalfament, sobre els incendis, sobre els canvis en el tipus de fenòmens meteorològics extrems, sobre l'acidificació dels oceans, és a dir, sobre un llarg etcètera de coses que coneixem, però que d'aquestes dades o d'aquesta realitat climàtica no se'n desprèn un relat, no se'n desprèn un apocalipsi. L'apocalipsi és una construcció discursiva sobre això. I precisament pel que deia l'Alba, fins ara les construccions que s'han fet a partir d'aquestes dades climàtiques, fins i tot en els casos de persones com molt compromeses amb la lluita contra el canvi climàtic, s'han fet des d'una narrativa o des d'una forma d'imaginar la fi o imaginar l'extinció o imaginar la destrucció total dels ecosistemes o una nova gran extinció, que sempre s'ha fet des de la perspectiva o del que m'agrada pensar-ho com una fantasia del col·lapse, perquè la fantasia del col·lapse sempre et porta a imaginar, perquè ho hem vist, suposo que ho podem parlar, però com en moltes pel·lícules, moltes sèries, o sigui, tot el nostre imaginari literari i cinematogràfic està filtrat per una fantasia col·lapsista que per dir com a elements així molt simples Per una banda, parteix d'un pessimisme antropològic que assumeix que sempre els individus, quan esqueceixin els aliments o quan de cop no hi hagi aigua potable o el que sigui, el que passarà serà que hi haurà una lluita, una guerra del tots contra tots, que no podràs confiar en ningú, que serà com aquest pessimisme respecte als altres. s'assumeix també una espècie de sobredimensió del mecanicisme, perquè moltes teories actuals sobre sistemes i sobre les cadenes de distribució, o fins i tot sobre el pic del petroli, t'acaben dient que no, és que la mínima que s'arribi al pic del petroli, al cap d'una setmana, això si llegiu la literatura col·lapsista, sobretot els francesos, de col·lapsologia i de més, acaben defensant això, que al cap de quatre dies no tindràs aigua potable a casa i que serà un col·lapse molt ràpid. o també que això et porti com a una teoria política molt concreta, en clau autàrquica, que et porti al survivalisme, a totes les narratives que hem vist d'extrema dreta que funcionen molt a internet, sobre no, tu t'has de preparar per quan arribi el col·lapse. O fins i tot, a nivell ètic, et porta al que alguns com Royce Cranston han dit, l'ètica del bon morir. És a dir, tu el que t'has de preparar és per passar el millor que puguis el temps de fins ara fins a la fi. I clar, per mi són tot, o sigui, no només la culpa evidentment la tenen la cultura mediàtica, però crec que les concepcions que hem anat veient una i una altra vegada, en sèries, en videojocs, en llibres, apunten molt a aquestes narratives col·lapsistes i no, en canvi, a narratives apocalíptiques.
Que crec que després sí que podem trobar, i bé, crec que tota la conversa d'avui està encaminada cap arreu, només d'una cosa molt important, que és com Evangelion. Evangelion i moltes altres sèries i moltes altres polítiques culturals. I Otena, no? I Otena.
que evidentment acaben portant al que tu deies, aquestes narratives apocalíptiques on la fi no és una destrucció total, com diu Katherine Keller, que és una teòloga molt interessant amb qui ha parlat, sinó que és una transformació radical de les coses. I crec que aquí qüestionar aquests imaginaris cinematogràfics, audiovisuals, és superimportant.
[00:13:08] Speaker B: I és que quan estàvem com amb una amiga, amb l'Stella Ortiz, treballant la qüestió d'utopies, distopies, vam estar mirant diverses pel·lícules juntes, i hi havia un punt que era, però això és utòpic o és distòpic? Perquè al final en una pel·lícula o en una sèrie fas tot un desenvolupament que depèn del punt on comences i el punt on acabes per poder definir que allò és distòpic o utòpic, o si dins de la mateixa pel·lícula ja hi ha com instàncies que apunten a una certa emancipació col·lectiva, ja pot ser inclòs dins el camp de l'utopia, no? Llavors, bueno, a mi també és una qüestió que... També com començar a preocupar o a pensar que estem intentant definir les coses molt, com que estem cada cop més abasats a distopies, però realment mirant les ficcions contemporànies, jo no sé si podem definir-ho tan fàcilment d'aquesta manera.
O potser
[00:13:54] Speaker A: són distopies que tenen alguna escletxa positiva, no? Podríem trobar alguna, no ho sé, eh?
Clar, però
[00:14:00] Speaker B: a vegades comencen en un pla que ja és, després del col·lapse, diria. I justament jo crec que aquí ja pot ser com una ocasió que s'organitzi una mena d'utopia, una nova oportunitat per organitzar les coses de forma diferent. Sí, és
[00:14:17] Speaker C: que ara deies això, jo pensava en una que no sé si hem parlat i si l'has vista, però per mi Fallout, que és una de les sèries que aquests últims anys, o sigui, sobretot en la seva segona temporada... He jugat al videojoc, no? Clar, sí, que adapta al videojoc i tal. Crec que és com superinteressant, perquè és en un context com postapocalíptic, després d'una gran catàstrofe nuclear, i és veritat que sobretot en la seva segona temporada és el que podríem anomenar una distopia crítica, en aquest sentit, clarament, o sigui, a més, és molt interessant perquè planteja, bueno, tampoc vull fer massa espòilers, però vull dir, planteja que el paper de com s'ha acabat provocant aquesta crisi nuclear no ha estat ni tan sols per interessos bèl·lics generals, sinó per interessos purament econòmics, etcètera, etcètera, i com les narratives sobre el col·lapse també han jugat un paper, però malgrat tot, l'univers que et presenta, encara que sigui molt crític amb tot el que vulguis amb el capitalisme, amb els mercats al voltant dels búnquers, amb l'ús de l'energia nuclear, fins i tot com les narratives com megareaccionaris que idolatren l'imperi romà tenen un paper en això. O sigui, és molt crítica i molt interessant, però en quant a marc col·lapsista no surten d'aquest marc. I per això em sembla interessant com buscar ficcions diferents que sí que imaginen com la fi del món, no com aquest final absolutament de destrucció, sinó com
[00:15:29] Speaker A: altres coses.
Es pot repensar l'apocalipsi, diguem-ho així. Ho dic perquè tenim com aquesta idea de l'apocalipsi i tot el que heu anat comentant, no? Com una cosa absolutament catastrofista, negativa, molt lligada al que dèieu del col·lapse.
Però es pot pensar d'una altra manera. Sona com contradictori.
No sé cap a on l'hauríem de pensar, eh? De
[00:15:51] Speaker B: fet, això està com en el text original de l'apocalipsi, no? És... Crec que ho expliques al teu llibre, també.
[00:15:58] Speaker C: No, sí, sí. O sigui, al final és que és això. Nosaltres ens hem quedat amb la idea que un apocalipsi és igual que una destrucció o és igual que una catàstrofe o és igual que un cataclisme i no són sinònims ja des del concepte mateix. Això també s'ha repetit molt. Apocalipsi en grec vol dir desvelar. És a dir, i és un concepte que a més a més filològicament moltes autores han considerat que hi ha una cosa molt interessant que és un verb que està erotitzat, fins i tot perquè es feia referència a com es treia el vel a la núvia abans de... en el context d'una cerimònia. Per tant, hi ha aquest punt de descobrir un món nou. I per tant, tot el procés de destrucció és evident que té una iconografia molt potent perquè estava pensada en el seu moment per funcionar com un text gairebé subversiu o revolucionari antiimperialista. I, per tant, tota la destrucció, que són les imatges que ens hem quedat sempre, en realitat només són aquesta promesa d'un món nou, d'un nou Genesi. O sigui, d'una nova ciutat que, a més a més, es definirà, bé, d'unes moltes maneres, però que és oberta a tothom, en la qual hi ha aigua disponible, que, a més a més, aquesta aigua ha de ser un bé públic perquè diu que tothom hi podrà accedir, És a dir, al final, Katharine Keller, la teòloga, acaba dient que l'apocalipsi acaba sent una utopia, no sé si diu utopia exactament, però una promesa ecossocialista. I em sembla molt interessant anar a buscar totes aquelles narratives que sí que han utilitzat el text bíblic original per generar narratives sobre la fi del món que no suposin una fi dels temps, també.
Sí, i que
[00:17:29] Speaker A: és tangible en l'aquí i l'ara, no? Per exemple, vosaltres heu criticat això del tecno-optimisme, si voleu explicar una mica el que és i per què.
Es pot lligar molt, no només amb les narratives que ens estan donant, sinó també amb què podem fer nosaltres amb aquestes narratives.
Sí, bé, vivim en
[00:17:47] Speaker B: un moment polític, econòmic i cultural en què pensem que la tecnologia resoldrà els problemes del demà. Llavors, hi ha tota una part d'indústria, tota una part també de teòrics que diuen que tots els problemes de canvi climàtic que tenim ara mateix no cal que hi fem res perquè d'aquí uns anys la tecnologia serà tan millor que podrà resoldre els problemes que tenim ara. El que no estan tenint en compte és que segurament el món d'aquí 10 anys serà encara molt pitjor i els efectes del canvi climàtic d'ara han estat ja molt més devastadors i la tecnologia que potser s'ha pogut desenvolupar gastant molta aigua, molts recursos i seguint esclavitzant territoris del sou global, potser no ens treu de la nova situació en què estem d'aquí uns anys. Clar, quan tinguis
[00:18:30] Speaker A: la solució el problema encara serà molt
[00:18:32] Speaker C: més gros, no?
O sigui, tinc la sensació que moltes d'aquestes tecnosolucions que s'estan plantejant es plantegen precisament sota una lògica col·lapsista i sempre sota l'assumpció de tot el que dèiem de com serà aquest món, ja no només que serà pitjor que ho serà, sinó també assumint una sèrie de comportaments que no tenen per què ser aquests. i a mi em farà ser, per exemple, jo què sé, per anar als exemples de sempre, però nosaltres associem el xat GPT o els desenvolupaments de la intel·ligència artificial amb les primeres crítiques que hi comença a haver-hi ara en clau climàtica per pensar que s'hi consumeixen massa aigua.
S'hi creen tots els centres de dades que després destrossen el territori i el trinxen i també consumeixen molta aigua. Però si vas a l'origen de quin és el desenvolupament de l'empresa OpenAI, que acaba creant coses com XatGPT, o sigui, parteixen d'un pensament profundament apocalíptic, perquè és precisament la por a que es desenvolupi una superintel·ligència artificial general o singularitat que acabarà amb l'existència de la humanitat, doncs ells es veuen obligats a escalar i a desenvolupar molt ràpidament aquestes tecnologies per solucionar, i perquè el món no acabi, per culpa de la intel·ligència artificial, i per això ells volen ser els primers a desenvolupar-la. Hi ha frases tan bèsties de Sam Altman i Elon Musk, que al final van ser com dos dels principals impulsors i inversors d'OpenEA, en la qual arriben a dir, i està publicada pertot arreu, que a ells no els preocupava que el món s'acabés pel canvi climàtic, perquè al final ells creuen que un grupet petit de multimilionaris segur que se salvarà, sigui de la manera que sigui, mentre que amb la intel·ligència artificial tenen la por d'extingir-se ells també. I és precisament aquest pensament apocalíptic el que els aporta a desenvolupar solucions tecnològiques que acabaran empitjorant la situació present.
Hi ha també
[00:20:17] Speaker A: el tema de l'individualisme, que n'heu parlat, no? Per exemple, els preparacionistes, no?
Que són com aquests friquis que estan tot el dia avançant en el búnquer, si ve l'apocalipsi què farem, com organitzar-se tenint o entrenant certs coneixements que suposadament els faran superiors en el moment Idoni, no?
Com veieu totes aquestes sortides individualistes? No només aquesta, que és potser la que més crida l'atenció, però n'hi ha de molts tipus. Tu, Alba, també ho has parlat relacionat, per exemple, amb l'oja de la espiritualitat, en certa manera, no?
[00:20:53] Speaker B: Sí, jo crec que tot això ho enfilo més com la por que genera el canvi climàtic, o el col·lapse, o la possibilitat d'un apocalipsi, no és tant pel que està per venir, sinó més per com estem organitzades socialment.
Crec que vivim en sistemes que ens acaben individualitzant moltíssim, ens responsabilitzen molt que tu aconsegueixis les coses per mèrits propis, quan realment ningú aconsegueix les coses per mèrits propis, perquè sempre depens d'una xarxa de suport.
i de gent que et dona espai, que t'ensenya, que et forma, que t'alimenta, que et deixa espai, que et permet dormir, pots dormir tranquil·lament i això, vull dir, formes part d'un engranatge.
I, en canvi, com el que ens arriba de fora, des de les escoles, instituts, universitats, programes de televisió, sèries, és molt la idea aquesta de, no, no, no, en el món t'ho faràs tu tot sol, has de lluitar per les coses que vols, inclús d'aquí fins a la gent que escriu en llibretes, per dir, no, jo, per aconseguir el meu somni, ho he escrit cada dia en el llibreta i al final un dia serà veritat.
Com es deia? Això no em surt. Visualització... Ah, sí, la
[00:21:55] Speaker A: projecció o... Sí. Manifesting. Manifesting, és veritat.
[00:22:00] Speaker B: Sí, sí, sí. I des de com les petites coses que se'ns recomanen al nostre dia a dia, les formes com de gestionar els nostres problemes, tot està d'una forma absolutament atomitzada i individualitzada, i no tenint en compte que potser resoldria més fàcil, doncs...
Tenint un grup d'amics en què puguis anar i quedar, afiliant-te a un sindicat o formant part del sindicat de llogateres, o sigui, la part col·lectiva no té gens o gaire pes en el nostre dia a dia i aquí a Catalunya encara tenim bastanta sort perquè és un...
Un país amb molta tradició d'associacionisme, amb molts esplais, molt folclore català que es defensa i que es viu a totes les ciutats i pobles, i això crec que és una part que ens dona bastant d'encara organitzar-nos en aquest sentit col·lectiu, que no està tan venut encara el neoliberalisme, em sembla.
No, és que
[00:22:48] Speaker C: gairebé també el risc és com que, perquè a vegades, quan deies el tema dels survivalistes, ho associem molt, doncs, que jo també ho he dit abans, però ho associem, doncs, a aquests vídeos que veiem a TikTok, que veiem a YouTube, que veiem de personatges com molt extrems, però per mi una mica el risc, que és en la línia del que deia l'Alba, que s'acabi convertint en una espècie de sentit comú. És a dir, nosaltres segurament no anirem amb la nostra motxilla de 70 litros i, doncs, les bossetes de plàstic, la navalla i tot el que necessitem per sobreviure si de cop ja una gran apagada, però és veritat que una sèrie d'estratègiques polítiques pot anar des de com ens associem o no a un nivell d'esplais o de comunitats locals, fins i tot a què votem políticament, o fins i tot si penedim en el panorama geopolític actual basat en la lluita per un determinat recurs energètic, doncs crec que impera la lògica del preparacionisme en totes les escales i que canviar les narratives sobre la fi del món tenen a veure precisament amb poder desfer des de bon inici aquestes tendències que després s'acaben imposant en clau neoliberal en aquest individualisme de les projeccions i del manifesting com si tot el que haguessis d'aconseguir depengués només de tu. I crec que és important com canviar-ho a tots els nivells i a totes les
[00:24:08] Speaker A: esferes. Crec que dius que una de les característiques que atreveixen tots els moviments neoreaccionaris és aquesta, precisament. No només el tema de l'individualisme, sinó també potser aquest fatalisme, aquesta idea de la fi portada per un camí completament estèril, no?
Sí,
[00:24:27] Speaker C: o sigui, que per mi això és el que intento connectar tots els elements als llibres, que és com aquestes determinades fantasies col·lapsistes és el que acaba justificant que els projectes polítics siguin reaccionaris o no-reaccionaris, i això es veu no només amb el tema del canvi climàtic, com dèiem, sinó com també el de la tecnologia que ha sortit, i en molts àmbits de l'existència això sempre es trasllada. I per mi és precisament perquè un problema a nivell d'ordre narratiu, o fins i tot jo, que per això deia paraula que sona molt grossa, però és aquest ordre gairebé cosmològic, ens trobem en un moment que hi ha hagut tants canvis en què el món és cada cop, el que diuen alguns filòsofs, com cada cop més impensable, que no tenim les eines per resoldre. I el que crec que ha passat, que a nivell de pensar la fi del món, l'extrema dreta i certs moviments reaccionaris sí que han trobat unes lògiques per donar resposta a aquestes problemàtiques que no són, com algunes on ens diuen, no, ells sí que es preocupen per les coses materials, ells sí que... No, no és que sigui això, sinó que tenen un relat sobre els perills que ara mateix funciona millor que el relat que podem tenir sobre la fi del món moltes vegades des de les esquerres. I és canviant això on crec que hem de tendir més cap a buscar altres models i altres relats de pensar l'apocalipsi que ens convidin a l'acció. O sigui, i jo aquí me'n vaig a vegades molt lluny, però després ho podem portar més a Evangelion o més a relats així contemporanis, Però crec que, o sigui, a mi, per exemple, el que passa amb l'apocalipsi és que si tu veus l'impacte que ha tingut històricament els relats mil·lenaristes, que moltes vegades ens hem quedat amb la idea que mil·lenarisme és el meme del senyor que diu el mil·lenarisme a Ballegar, i que quan diu mil·lenarisme es refereix a que arribarà la fi del món, però no, el mil·lenarisme, i el mateix Fernando Arrabal ho explicava en aquella entrevista, El minorandisme és com, bueno, hi ha tota una història de més de 10 o 12 segles de lluites socials, de revoltes dels pobres, que a partir de com ells, doncs, creien que havia d'arribar l'apocalipsi, se'ls havia promès la Nova Jerusalem, i com que no estava arribant la Nova Jerusalem, s'havien de revoltar contra els prínceps, contra els senyors feudals, etcètera, etcètera. I era aquest moment d'utilitzar les narratives apocalíptiques com una forma de rebel·lió el que crec que està en la clau o el que crec que hem de començar a recuperar, i que hi ha productes...
en plan audiovisuals i literaris, que crec que comencen a agafar una mica això que plantegen diferents relats i com podem repensar la fi del món.
[00:26:45] Speaker B: Jo crec que això on es veu més sempre és en el joc o en els videojocs, on sempre és com que tu pots experimentar les pròpies dinàmiques de destrucció. Vaig estar buscant en cartes de màgic, en plan, què fan les cartes sobre l'apocalipsi, n'hi ha com tres, i una d'elles, bàsicament, el que fa és com... et reinicia la partida, no? Destrueix totes les criatures, totes les... I tornes a un punt d'inici on tothom està més o menys igual, no? Depèn de l'atzar que tens a les teves mans, una mica com a la vida, diríem, el teu punt de partida. I també és una cosa que es veu en altres videojocs, pensava en el Zelda, que és com una de les meves sages més obsessives, on tu quan tornes al videojoc sempre hi ha com una tecnologia o una ciència, que sembla com màgia, però almenys és una ciència avançada que s'ha perdut al llarg dels anys i que tu pots reactivar com a mecanisme del joc, i que és una cosa que també està en una pel·lícula d'estudio ghibli, que és el castell sobre el cel, que no l'havia vist i quan la vaig veure vaig pensar, ostres, això és Zelda tota l'estona.
on passa una mica el mateix, no? I, de fet, no diré l'espòiler del final d'aquesta pel·lícula, perquè també és interessant pensar-lo, però... Em sembla que és en aquests espais jugables on tens molta part d'experimentació de què pot ser la fi, o què pot ser com refer-la d'altres maneres. Sobretot en jocs que sigui també molt obert, o inclús estar d'igual, que de sobte pots fer moltes sortides i escenaris.
Però ara m'ha raptat
[00:28:02] Speaker C: la imaginació, perquè m'has fet pensar en cartes del joc de màgic, que siguin apocalíptiques, i clar, no se'n havia acudit. Però ara pensava que és molt interessant, perquè dels anys que hi he jugat, crec que la que més s'acosta a això és l'Ira de Déu, i que bàsicament és això, destrueix totes les criatures, però no és una carta... Hi ha cartes que fan que el joc s'acabi en determinats torns, en determinats... O sigui, que la lògica és que s'acabi la partida. Però aquesta no, aquesta és anivellador. És un reinici. És un reinici que equilibra... Evidentment, doncs després hi ha elements d'atzar o elements que venen donats que et den allò, però és veritat que les cartes més apocalíptiques acaben sent una forma de justícia per tot el que s'ha produït, les injustícies, bé, injustícies no, tot el que s'ha produït fins aleshores es pot reiniciar.
Més
[00:28:43] Speaker A: enllà dels jocs i les ficcions, ¿exemples d'imaginar la fi d'altres maneres?
Més col·lectives, més optimistes, més cap a un altre lloc que no sigui a l'extrema dreta? Em podríeu posar al cap alguna cosa a nivell polític, a
[00:28:59] Speaker B: nivell social?
Bueno, ja que estan aquí dues companyes del meu col·lectiu digital, formo part d'un col·lectiu digital que es diu Pantube, que bàsicament som creadores, escriptores, autores des de l'esquerra, que intentem, primer, teixir una xarxa de suport mutu, perquè ser persona a internet que parla de política a vegades és molt complicat, i després també intentar marcar una mica d'agenda amb temes que no s'estan parlant o no se'ls hi posa prou atenció.
I aquesta és com la forma que he trobat jo d'organitzar-me políticament dins el sistema en què vivim, perquè treballo moltes hores, tinc poc temps i no tinc com les més amistats prop de casa meva.
I aquest activisme digital és una mica el que a mi em permet com seguir vinculada o sentim que formo o dono part a
[00:29:41] Speaker C: una col·lectivitat, una mica.
Jo pensava sobretot en narratives o utopies que hagin anat apareixent, o sigui, penso en productes que han anat apareixent aquests últims anys.
No sé si totes poden ser apocalíptiques, però moltes sí que juguen a repensar aquests imaginaris.
Algunes em semblen profundament problemàtiques, altres no tant, però penso d'un cas, i connecto amb el que deia l'Alba de com imaginem o com qüestionem aquest tecnooptimisme des del qüestionament del que alguns han anomenat capitalisme de plataformes, o ara tecnofaudalisme, encara que és un concepte molt qüestionat, però penso, per exemple, en Holly Genbach, en un llibre que es diu Després de la geoenginyeria, que ella planteja que la geoenginyeria és una paraula que fa deu anys es feia servir menys, és veritat que Bill Gates i uns quants més ja hi estaven, però vull dir, no era tan doscomú, Però, de cop, ara hi ha molts projectes de geoenginyeria, que és, per exemple, com combatem amb la tecnologia l'escalfament global. Tirant aerosols a l'atmòsfera, fins i tot hi ha qui proposava posar un gran mirall per reflexar la llum del sol, o tota una sèrie de...
diguem, tecnologies químiques o de qualsevol tipus, per alterar els ecosistemes i revertir-ho. El que planteja en aquest llibre, Holy Gem Bag, que és un llibre com de triar la teva aventura, comença en un futur proper i que arriba fins al 2070 o una mica més, és bàsicament, ella diu, si nosaltres ara no qüestionem o no ens plantegem narrativament en assajos, en pel·lícules, en novel·les, Què pot passar amb la geoenginyeria? El que ens trobarem és que arribarà el que ella diu un punt de desesperació, que juga entre un punt de no retorn i la situació de desesperació climàtica, en el qual les solucions de geoenginyeria se'ns plantejaran com l'únic que es pot fer. I ella el que planteja és que la necessitat de crear tots aquests escenaris utòpics o no tan utòpics, sobre l'ús de la geoenginyeria ens serviran molt per com imaginar la fi de les altres maneres. I aquí apareix tot un ventall d'autors i autores que sí que comencen a proposar utopies, algunes que són més descabellades i se'n van més cap a l'estètica o la lògica solarpunk, i d'altres que fins i tot tontegen amb certes mirades capitalistes, com pot ser encara que sigui una oposició, com pot ser la d'ara en bastant i el socialisme deluxe completament automatitzat, que bàsicament el que sumeix és que, com que gràcies als desenvolupaments tecnocapitalistes arribarem a un estat en el qual tindrem tants recursos, tanta energia, etcètera, etcètera, que podrem accedir gairebé a tot, això farà que les lògiques de l'accés acabin amb el capitalisme però que puguem gaudir d'un món pràcticament deluxe en el qual tindrem energies netes, tindrem un llarg, etcètera, que és molt problemàtic per la tesi d'on ve, però al mateix temps són com primeres projeccions utòpiques que ens obliguen a discutir i a pensar marcs que no són el de dues rates barallant-se per un xurro amb l'impacte fons, que és una mica el que ens trobem sempre amb el pessimisme
[00:32:31] Speaker B: antropològic.
No, no, que si no t'ho pots imaginar realment no pots remar cap a aquella direcció tampoc. Realment hem d'intentar pensar o buscar maneres de... Sí, sí.
[00:32:42] Speaker A: Hem parlat de la famosa frase, és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. Com la reformularíeu, si és que cal reformular-la?
Què n'agafaríeu? Què matisaríeu? Jo no la reformularia,
[00:32:56] Speaker B: el que sí, clar, fa una mica de pena perquè és com, potser quan vam començar a fer servir aquesta frase, no estava tan popularitzada, però ha arribat un punt que tots els creadors de contingut, tots els youtubers d'Esquerra passen per fixes en algun moment i sentiu que estan tots i cadascun dels videoassajos que hi ha a internet ara mateix en aquesta frase, i fins a un punt que acaba perdent una mica el sentit. el sentit que té de poder-te convocar per intentar realment buscar més enllà d'aquest realisme capitalista.
I crec que una mica el portar-ho a través de la imaginaria de l'apocalipsi t'ajuda a intentar rescatar aquells moments que potser van poder disparar la imaginació, poder projectar instàncies de canvi, que és el que el mateix Marc Fischer crec que volia fer amb comunisme àcid, i que crec que és una mica el que estem convocades a fer avui aquí,
[00:33:41] Speaker C: però... no ho sé. Sí, sí, totalment. O sigui, jo tampoc no canviaria res perquè al final l'acabo d'utilitzar avui. O sigui, sento que és veritat que ens hem cansat una mica de nosaltres mateixos, però sempre hi hem de tornar. Però per mi sí que hi ha un element i és que quan Fischer la va pensar era, ara no me'n recordo si era 2007, si no m'equivoco, 2005. Potser. 2009, potser. 2009, sí, però era el moment de la crisi. Componer a Jameson Abaso. Sí, sí. El moment que d'allò és quan ell l'utilitza com a marc, com a títol del primer capítol de Realisme Capitalista, i és com... Però clar, en aquell moment la frase s'utilitzava per queixar, o sigui, per... Utilitzava com els imaginaris apocalíptics havien servit per denunciar una situació de precarietat, de falta de futur... però en cap cas no es referia, o no estrictament, a un escenari apocalíptic de veritat. I el que ens trobem ara, i per lo que jo crec que aquesta frase ara ens sona rara, és perquè de cop ens trobem, per això dèiem que la lògica d'impotència d'humor s'ha aplicat a tothom, és que de cop aquesta frase sí que es refereix a l'apocalipsi. I per això li sembla important això, doncs, anar als relats apocalíptics, perquè justament si et prens en sèrio la part apocalíptica o la part de fi del món de la frase, Aleshores, té una mica d'altre sentit aquesta frase i sembla que pot sonar una mica més enllà i no quedar-te encallat en haver-la convertit en una espècie de ritual per formar part d'una gran tribu feixeriana.
Però que ens limitem a ser una gran tribu feixeriana
[00:35:03] Speaker A: i ja està.
Sempre acabem amb un dilema, una pregunta oberta, un petit joc. No havia avisat d'això. Avui serà una pregunta. I Evangelion no? Sí, no, no, abans de res. Voleu afegir alguna cosa sobre Evangelion?
Perquè heu tret el tema, però jo sabia que volíeu parlar-ne. No, jo volia
[00:35:22] Speaker B: preguntar-te primer per Otena.
Perquè jo he vist Otena de petita, l'he revist milions de vegades, perquè les imatges són espectaculars i funcionen molt bé, com queda molt l'atenció. Tot i que no estàs entenent moltes coses de les que passen, tot i la repetició, però que tu dius que és directament el llibre de l'apocalipsi.
[00:35:40] Speaker C: No, o sigui, m'agrada jugar molt amb la idea, perquè, bueno, faig la broma, perquè un dels capítols del llibre, precisament per tornar al llibre bíblic de la Revelació, el que faig és, a partir de molts autors que ho han tractat, anar com a una anàlisi gairebé textual del propi llibre de l'Apocalipsi. I allà fa molta gràcia, que quan tu veus la descripció que es fa de la primera aparició d'una espècie de figura que tradicionalment associem amb Jesucrist, Clar, la descripció que fa l'autor del llibre de l'Apocalipsi no s'assembla en res a lo que associem a tota la iconografia del Crist a la tradició occidental cristiana, sinó que la descriu com una persona amb el cabell reinxulat, que té la pell, diu, del color del bronze, i per tant sabem que és algú que no cau càsic, es diu que té pits femenins, perquè utilitza la paraula mastoi, i hi ha com tota una sèrie d'elements que l'acaben descrivint Per mi, gairebé, literalment, com Anzi Jiménez Milla, que és un dels personatges... Ah, i que es treu també, clar. Hi ha un any que es treu una espasa... Bueno, que la llengua es converteix en una espasa. I el personatge d'Anzi Jiménez Milla es treu una espasa del pit. I just ho tenes una història que en clau feminista el que fa és representar la fi del món. És veritat que després no crec que coincideixi estrictament amb l'apocalipsi, però crec que sí que hi ha aquest ús d'aquesta figura que em fa molta
[00:37:00] Speaker A: gràcia pensar-ho.
No, no, de veritat, si voleu afegir més coses d'Evangelion us deixo espai.
Teníem moltes ganes de parlar del
[00:37:10] Speaker C: teu. Però perquè Evangelion per mi sí que és com, quan abans deies això, és com una sèrie que ha donat moltes voltes, però al final, o sigui, la sèrie en si mateixa, posa en joc tota l'estona el dilema per una figura que coincideix amb un dúmer, que ha de triar quin... O sigui, arribada la fi del món, ha de triar entre un relat, que almenys jo l'identifico, una mica en clau, doncs...
reaccionària, que davant de la pluralitat del món i que l'altre et pugui contradir el teu desig, doncs tu et replegues sobre tu mateix i tu ets Déu, pràcticament, o bé una solució en la qual acceptes que en el món hi ha altres persones. I a més, les últimes pel·lícules crec que encara van més cap aquí, i fins i tot, no sé, en clau ecologista, la figura de rei a les obes finals, és com també interessant com es pot rellegir tota la sèrie.
A mi em
[00:37:59] Speaker B: sembla una sèrie absolutament complexa d'entendre. He vist tota la sèrie i totes les pel·lis diverses vegades i sempre em deixo absolutament deprimida, però més enllà d'això, crec que sí que és com de les poques ficcions que realment pensa l'apocalipsis de forma real i presentant-la des de l'inici fins al final i de l'opció dels dos futurs que tens i de com pots...
de què pot passar, no? Que evidentment hi ha un punt que a mi em genera com molta... una especulació que no veig gens realista, no?, la fusió de totes.
Però sí, el plan
[00:38:29] Speaker C: de... Sí.
De complementació humana. Sí, sí, bueno, és que si no, no entrarem aquí perquè farem espelmes. Jo he de
[00:38:34] Speaker A: fer els deures i mirar-la. Ja està. Quedo amb aquest compromís. T'has d'aprofitar primer. Sí.
Bueno, quan estigui psicològicament preparada... Mai
[00:38:41] Speaker C: ho estaràs preparada. Evangelion, eh? És com...
[00:38:45] Speaker A: No, anem a acabar amb la pregunta. Així ja per banalitzar una mica sobre el tema, però... Ah, perquè sempre està bé una miqueta.
Imagineu-vos en aquest, no sé dir si... Sí, moment postapocalíptic o... Sí, apocalíptic, més o menys una fi del món, ha passat alguna cosa grossa, heu d'anar a un búnquer.
Però heu de sortir ràpid de casa, teniu una motxilla per ficar coses, només podeu ficar un llibre. No sabeu quant de temps estareu al búnquer, quan en podreu sortir... Quin
[00:39:18] Speaker B: llibre trieu?
Jo, La condició humana de Hannah Arendt, però... Però perquè, no sé, sempre que la llegeixo hi ha coses noves que m'agraden
[00:39:26] Speaker C: molt
[00:39:26] Speaker B: i m'interessen.
[00:39:29] Speaker C: Jo ara no tinc ni idea de què contestar. És difícil.
Suposo que acabaria dient que El príncep negre d'Iris Murdoch, que a més a més ara acaba de sortir en una traducció catalana i em sembla un llibre intel·ligentíssim que té moltes lectures molt iròniques i sento que seria un llibre que podria rellegir moltes vegades
[00:39:46] Speaker A: sense avorrir-me.
El truc és un llibre que es pugui rellegir molt i sempre es trobin coses noves, no? Suposo.
[00:39:54] Speaker C: Anava a dir, bueno, la condició humana, o sigui, t'has agafat un llibre també que és com... Hi ha moltes coses, no? Sí, sí,
[00:39:59] Speaker A: sí, no, no, anava a dir... XatGPT em va dir guerra i pau. Vaig pensar, a veure qui diu XatGPT a sobre quin llibre s'hauria de portar a un búnquer i em va dir guerra i pau. Bueno, ella
[00:40:07] Speaker B: està en un búnquer, o sigui... Sí.
M'hem
[00:40:11] Speaker A: vist.
Perfecte, doncs acabem aquí. Ara passarem a preguntar al públic.
No volia deixar-me abans recomanar-li imaginar la fi de l'Eudald i també avisar que entre el maig i el juny a l'Institut d'Humanitats de Barcelona El propi Eudald coordina un curs que es diu sobre la imaginació apocalíptica, sobre tots aquests temes, el relat sobre el col·lapse que analitza el llibre i temes similars,
[00:40:38] Speaker C: m'imagino. Sí, que a més a més ha coincidit que han sortit diversos llibres que més o menys van en la mateixa línia. Un de la Maria Pandiello, que es diu Apocalipsi, que està publicat a la Felguera, que és absolutament increïble i il·lustrat. i serà una de les professors del curs. També l'Alba ha citat el llibre de La fiesta del fin del mundo de la Natalia Castro Picón, que també estarà en el curs amb una xerrada.
I, finalment, la Marta Echávez, que publicarà un llibre que es diu Químicas Piedades, que aborda la qüestió de... encara no l'he llegit, però si ho sé, ve una espècie d'història cultural de la Catamina i un dels capítols parla de com les drogues han contaminat les aigües i a partir d'aquí farà com una reflexió també en clau apocalíptica derivada del llibre, la qual cosa
[00:41:21] Speaker A: molt divertida. M'encanta!
Perfecte, doncs ho deixem aquí.
Pels que ens seguiu des de casa, ja sabeu que si voleu venir de públic us heu de fer subscriptors de VilaWeb30, una subscripció gratuïta pels nascuts durant els 90, que a part de donar-vos accés als avantatges habituals, com ara uns dels comptes que estan molt bé, us permet venir aquí a xerrar amb nosaltres. Moltíssimes gràcies i fins una altra.
