'La crisi dels 30': Vivim en la dictadura de la felicitat? Amb Marta Marín i Estrella Dorca

[00:00:00] Speaker A: En general, ja no podem dir allò que hem de trencar amb el tabú sobre la salut mental perquè els darrers anys hem parlat moltíssim de psicologia, d'emocions i de benestar. Segurament ho hem fet per necessitat, arran de la pandèmia i sobretot arran de l'onada de problemes de salut mental entre els joves. Ja no és estrany dir que vas al psicòleg, ja no és estrany parlar obertament d'algunes situacions complicades i ja no és estrany fins i tot utilitzar seri llenguatge terapèutic, allò de la zona de confort o de gestionar emocions. Però és veritat que aquesta onada de problemes de salut mental entre joves és molt preocupant i a vegades se li donen unes explicacions simplistes, reduccionistes o fins i tot una mica cruels. Es diu que som una generació de vidre o es posa només el focus en les xarxes socials. Qui ha generat tot això? Vivim en una dictadura de la felicitat que ens condemna a una frustració perpètua? Parlarem de tot plegat i ja sabeu que ho farem amb vosaltres, que després de la conversa podeu venir i dir-hi la vostra. Bon vespre i benvinguts a La crisi dels 30, un espai de trobada en català des del Bar Casalmirall de Barcelona. Avui parlarem de salut mental, ja ho hem dit, i evidentment havíem de convidar una psicòloga. Per una banda, ella és l'estrella d'ORCA, psicòloga sanitària i coach. [00:01:17] Speaker B: Ho dic bé? [00:01:18] Speaker A: Sí. I per l'entrebanda, una persona que es defineix com a pacient, no psicòloga, ho té així a la biografia, és així? [00:01:24] Speaker C: És correcte. [00:01:25] Speaker A: Ella és la Marta Marín, il·lustradora i també divulgadora sobre el tema de la salut mental a través de xarxes socials, a través, diguem, de les il·lustracions, però també textos, vídeos, de diverses maneres. De fet, l'estrella també a través de les xarxes fa molta divulgació sobre el tema. Volia començar preguntant-vos per la crisi dels 30. Aquest podcast es diu així, parlem de diversos temes, no parlem de la crisi dels 30, de fet encara no n'hem parlat, però vaig pensar, home, ja que parlem del tema de la salut mental, de la psicologia, de les crisis, de tot el que ens passa, està bé parlar de la crisi dels 30. Per tant, començo preguntant-vos per això. Com heu viscut l'entrada a la trentena? Creieu que aquesta crisi existeix? Què la caracteritza? [00:02:09] Speaker B: Primer parlaré a nivell personal, llavors a nivell una mica global. Jo a nivell personal sí que s'ha de dir que ara mateix tinc 33 anys i estic com... No em sento que tingui crisi dels 30 perquè realment també ho tinc tot com jo ja tinc la casa, el marit, els fills, vull dir, ja tinc tot el que se suposa que s'ha de tenir a partir dels 30 però sí que vaig sentir més la crisi quan tenia uns 26-27 perquè jo era una persona que m'encantava sortir de festa, i va ser com un moment de... Em faig gran, deixo de sortir de festa, començo a tenir moltes responsabilitats, començo a independitzar-me, i això sí que per mi va ser com... Ara sí que ve com la vida real. No tot és xauxa, sinó que ara començo a tenir moltes responsabilitats, em comença a pesar una mica la vida, i he de començar a triar... realment cap on vull anar, que aquesta és una mica la pressió dels 30. I en general també volia dir, no sé si n'heu sentit a parlar, però que molts cantants, estrelles del pop, estrelles del rock, no arriben a la trentena per aquesta famosa crisi dels 30, Bueno, [00:03:20] Speaker A: hi ha allò dels que es moren amb 27 anys, no? [00:03:22] Speaker B: Sí, dels 27-28 anys, crec. Tipus Amy Winehouse, crec, el cantant de Rolling Stones... Gent que ja es pensava que tenia una trajectòria vital encarada totalment a la música i que quan arriba a aquesta edat es fa com un plantejament vital d'on soc, què estic fent i per què estic fent això, no? O només hi ha això dels 30 cap amunt i no és el que vull. O és una crisi existencial, com també pot ser la de l'adolescència. I s'està dient que ara, en els nostres temps, fins i tot és més heavy la crisi dels trenta que la de l'adolescència. Que després en parlarem una mica de... No, sisplau, no! [00:04:02] Speaker A: Si la adolescència va ser terrible, per favor! [00:04:04] Speaker B: En parlarem una mica de per què ara és bastant diferent a com era abans, que els nostres pares ho van viure. [00:04:13] Speaker C: Doncs mira, a mi em sembla que anirem bastant en sintonia, l'estrella i jo, durant el podcast, perquè jo si penso en la crisi dels trenta, penso, ostres, jo és que crec que totes les crisis les vaig passar als vint, totes juntes, una crisi monumental dels vint als trenta, no? Perquè passa això, i surts de la universitat, et penses que et menges el món, ruptures de parella, precarietat, marxes de casa, no? Hi ha un... Un canvi molt brusc que trobo que està mal acompanyat en moltes ocasions. Una crisi dels 30? Sí. Més aviat de propòsit de vida, no? Potser et planteges coses... totges, la maternitat, estic treballant del que m'agrada, no? És com molt més de futur. Però en el meu cas, per exemple, ho visc molt més des de l'estabilitat. Per sort, he fugit, m'he escapat una mica de la precarietat també, no? I potser, si no t'has de preocupar pel lloguer, amb aquesta crisi es passa diferent. Jo, personalment, he de dir que vaig entrar als 30, que la meva psicòloga em va donar l'alta, que va sortir el meu primer llibre, que em vaig fer autònoma, que no sé si això es veu dolent, Però bé, són crisis diferents i les vivim des de diferents posicions, crec i espero. Tinc 33 també, espero que no em vingui una crisi grossa ara mateix. [00:05:35] Speaker B: Jo crec que depèn del moment vital de caduc també, del que estàs fent en aquell moment, de les expectatives, i també de tot el que has passat. Jo també, dels 26 als 30, va ser dur. [00:05:47] Speaker A: És que, de fet, tenen una cosa bona als 30, o més o menys a la trentena, que és que ja pots mirar amb una mica més de perspectiva, tens més maduresa. Als 20 tinc la sensació que hi ha la pressió per ser feliç, que se suposa que és la millor etapa de la teva vida, que tothom et diu, o sigui, has de ser feliç ara perquè tens 20 anys. I, en canvi, a vegades això no es correspon, potser, amb la teva situació, potser a vegades la falta de maduresa també et fa veure les coses de manera diferent, no? I, en canvi, els 30 potser tenen aquesta cosa positiva, també. O sigui, amb 20 tinc la sensació que hi ha com una pressió una mica absurda. [00:06:21] Speaker C: Sí, o sigui, amb el que hem parlat, jo la vida universitària no la canviaria per res i va ser divertidíssima, [00:06:27] Speaker A: clar que sí, però no hi tornaria. Ah, exacte. [00:06:30] Speaker C: No hi tornaria. [00:06:30] Speaker A: És que la vida universitària, sí. Però com estaves tu en aquell moment, en aquella vida universitària, i psicològicament com... Jo no sé si hi tornaria, eh? Però això depèn de la persona. [00:06:42] Speaker B: Jo podria ser... Ara pensa que tinc un fill i [00:06:45] Speaker C: ara un altre camí. [00:06:46] Speaker B: Una setmaneta de vida universitària no et [00:06:50] Speaker C: diria que no, eh? [00:06:51] Speaker B: Encara que tingués una mica boja, però sí que el que veig molt a teràpia, a les sessions amb els pacients i tal, és la pressa. [00:07:02] Speaker A: La pressa. [00:07:02] Speaker B: Clar, quan tu tens 30 anys comences a tenir pressa per tot. Merda, ja hauria d'estar treballant del que a mi m'agrada, ja hauria de tenir parella, ja hauria de tenir un pis i una hipoteca, saps? O hauria de tenir un cotxe en nom meu. Mil coses que molts cops no es compleixen i generen molta frustració. [00:07:21] Speaker A: Seguint amb el tema generacional, després podem recuperar tot això que hem anat dient. Però diuen que hi ha aquest tòpic, que som una generació de vidre, una mica cap als millenials, potser també cap a la generació Z, que som hipervulnerables, que ens queixem de tot, que tot el dia estem parlant dels nostres problemes personals, del que ens passa, miren cap endins... Què en penseu? Creieu que és un tòpic? Creieu que té un punt de veritat, encara que sigui petitet, i que coses t'hi he de reconèixer? [00:07:51] Speaker C: A mi m'encanta, m'encanta aquest tema perquè em posa molt nerviosa. [00:07:55] Speaker A: Sí. [00:07:55] Speaker C: O sigui, realment penso que si ets una persona que fa servir el concepte generació de vidre de forma despectiva, ets un cutre. Sincerament, perquè què vol dir generació de vidre? Que ens exposem? Que ens mostrem vulnerables? Que parlem de les nostres emocions? Ostres, doncs benvingut sigui, no? Què és millor? Que hem de ser roques, no? Que com s'havia sigut fins ara, penso... No, evidentment, som fràgils. Depèn com es miri. [00:08:27] Speaker B: Jo penso. Sóc una mica dura, vale? Jo sí que penso que potser tenim menys tolerància a la frustració que altres generacions, bàsicament pel moment vital que ens ha tocat viure, perquè cada generació té les seves situacions. Sí que també penso que amb les xarxes es magnifica tot i que s'està com posant una mica de moda de tirar les culpes fora. I a mi això, com a psicòloga, em costa molt, perquè un cop estàs dins de teràpia, si tu no agafes responsabilitat de la teva pròpia vida, costa molt canviar la teva realitat, perquè l'únic que fas és queixar-te del que està passant al món, del teu voltant, i al final no fas res per canviar-ho, perquè tens la sensació que no pots fer res per canviar-ho. I potser per aquest cantó sí que... Tanta queixa és com que cansa i que se t'empregna i acabes tu queixant-te de tot i acabes sent tot molt més drama del que potser seria. Es magnifica. [00:09:30] Speaker C: No sé si estem parlant del mateix, no sé si estem volent dir el mateix o ens estem contradint tu i jo perquè jo penso... Sí, en realitat. O sigui, té un punt de veritat, no?, aquesta generació de vidre. No dic que no de les emocions i la vulnerabilitat, però alhora sí que som una generació que estem sortint al carrer i ens estem responsabilitzant. I part d'aquesta frustració neix de tenir el privilegi, també, perquè, evidentment, neix d'un privilegi que les generacions anteriors potser no havien tingut de poder veure el que passa al món, no? Però jo no tinc la sensació que ens escudem res ni de d'això, sinó que vivim en la queixa, moltes vegades sí, però entre nosaltres també hi ha moments de copet a l'esquena, no? I tirar endavant, vull dir que jo sí que hi veig un punt de generació de vidre, però no com a algo despectiu, ho abraço, saps? És que no [00:10:20] Speaker A: se sap. No sé si la queixa pot ser a vegades limitadora i [00:10:23] Speaker B: a vegades transformadora. Jo no crec gens en els extrems. Crec que els extrems són totalment tòxics. Per això m'agrada anar sempre al centre. Ni queixa excessiva ni duresa excessiva, perquè vulguis o no. L'altre dia els meus pares em deien, com és que ara ja esteu tan malament tots i no sé quants abans, es treballava, es tirava endavant i punto. Perquè abans hi havia una cultura de l'esforç que drenava per dins, tu no podies queixar-te de res, t'havies de seguir endavant i no tenies la llibertat que tenim ara. I ara tenim una llibertat que és magnífica. Què passa? Aquesta llibertat també comporta altres temes, que és poder mirar una miqueta més enllà. Què passa quan mirem més enllà? que [00:11:05] Speaker C: està tot fet una merda, està xungo. [00:11:07] Speaker B: Llavors, sí que hi ha una part de tema social, 100%, però també hi ha un tema de responsabilitat. I llavors jo em referia més a això, jo què sé, quan algú comenta en un vídeo aquesta generació de cristal, potser està veient que hi ha com una queixa excessiva, no? Saps? En plan, això em referia. A quan la queixa és excessiva i no et responsabilitzes d'absolutament de res. Bueno, és que potser [00:11:32] Speaker C: ara la queixa és excessiva o potser existeix la queixa perquè no hi ha una persona adulta a punt per girar-te la cara quan et queixes, no? Que abans hi havia aquesta figura d'autoritat que no et permetia, no? Tota aquesta gent que diu... Què us passa a la gent d'ara? Aquesta pregunta jo l'hi vaig fer a la meva àvia. Aquests dies, sabent que venia, li vaig dir... Dic, iaia, tu què en penses? Creus que la gent... Els joves d'ara són més fràgils, ho tenen més fàcil i tal? I ella em va dir... Diu, el meu pare treballava en una mina, i quan jo vaig començar a treballar en una fàbrica, em va dir, ostres, que fàcil que ho tens, i com et queixes, no? Ara, mira, jo fia això, pum, l'esquena, tal, tot el dia carregant... una mina, una fàbrica, una oficina, i ara hi ha gent que vol sortir de l'oficina, no? Vull dir, és que sí, les [00:12:24] Speaker B: coses canvien i evolucionen per sort. Jo just volia parlar d'un tema molt interessant que és la piràmide de Maslow, no sé si la coneixeu. Llavors, és com la piràmide de les necessitats humanes. Abaix de tot hi ha supervivència, els nostres besavis, supervivència. Postguerra, el que volien era menjar i estar calentonets. Com [00:12:44] Speaker C: havíem d'estar pensant en estic trist, no tinc temps. Aquí està. El [00:12:48] Speaker B: tema de la supervivència, nosaltres també hem... la humanitat ha nascut en la supervivència, vull dir, els prehistòrics el que volien era sobreviure, llavors tot l'altre s'ha anat afegint. Llavors, sobre la supervivència hi ha la seguretat de tenir una casa, de tenir això, un lloc on seure, on dormir, poder-te abrigar, etcètera. I llavors aquí ja comencen les coses, que ja no són tantes supervivències, sinó que són més creixement, que és una mica on estem nosaltres. Sociabilitzar, sentir-se reconegut, sentir-se realitzat. Com que ja hem crescut amb tot l'altre cobert, Ens preocupem molt més per moltes altres coses que els nostres pares no tenien temps de preocupar-se. I si tenien temps, ho reprimien, ho tallaven, es fotien, jo què sé, una ampolla de vi... Això no ho donaven. I donaven així, sense qüestionar-se res. Què passa? Nosaltres ens estem qüestionant moltíssimes coses i gràcies. que podem qüestionar tantes coses, però el fet de qüestionar-nos comporta que ens queixem, que no ens agradi, que tinguem crisis, perquè les crisis serveixen per fer una introspectiva i dir què estic fent amb la meva vida. No? Si la crisi, si ja has tingut mai una crisi de parella o de la feina o el que sigui, et serveix per impulsar-te, per dir, jo canvio. I si no hagués tingut la crisi, [00:14:03] Speaker C: seguiria allà. I la inestabilitat, el canvi porta inestabilitat. Sempre. Qualsevol canvi porta inestabilitat. [00:14:10] Speaker B: I el tema inestabilitat, clar, nosaltres hem crescut que els nostres pares estaven com en unes situacions més o menys estables, [00:14:17] Speaker A: les dues [00:14:18] Speaker B: necessitats de baix cobertes, jo amb 12 anys veia que les necessitats estaven cobertes, què passa? Ara amb 30 començo a veure que el tema, jo què sé, vivenda comença a trontollar, llavors tot el que jo m'havia creat és com ara com m'hi agafo aquí també. És que [00:14:34] Speaker A: abans has dit una cosa molt interessant que és de què podem responsabilitzar-nos, no? Com a psicòloga, jo entenc que els psicòlegs us focalitzeu molt en la part individual, de l'entorn, la família, el que pot fer una persona per portar millor o pitjor la seva vida. És molt important treballar-ho. Clar, el que passa és que hi ha coses que és veritat que no depenen de tu. És a dir, ja no per desresponsabilitzar-nos, però el tema de l'habitatge, la precarietat, certs entorns socials o certes dinàmiques que poden influir-nos a l'hora de tenir malestar, també ens creen certs malestars. Què fem amb això? Perquè a vegades tinc la sensació que potser des de certs sectors es parla de la psicologia o de la salut mental des d'una òptica molt individualista, de, bueno, tu treballes una sèrie de coses i llavors ja t'anirà bé. Molt reduït seria el si vols pots, no? I punt. I dius, esclar, però tot allò que no depèn d'aquella persona, què? I si a més ens diem tots que hem de treballar individualment el que no va bé i no fer tant de cas a allò de fora, qui canviarà a allò de fora? No? Perquè potser això també s'ha de plantejar, no ho sé. Aquesta part [00:15:49] Speaker C: més col·lectiva, eh? Per exemple, a mi em pregunten cap on creus que va ara el teu projecte, no? Perquè el meu projecte va néixer de la meva pròpia necessitat. Com tu deies, jo anava a teràpia, vull representar els meus monstres, faig això, parlo de salut mental, tal. i crec que el meu projecte va paral·lelament al que està passant socialment amb la salut mental. Fa uns anys era super tabú, ara ja no. Què passa quan ja no? Ja hem après que hem de posar límits, que ens hem de prioritzar, que si l'ha ret flags, que si aquest és narcisista, que si el meu passat, la nena interior... Ja hem après tot això. Ara... Comencem, jo sento i vull pensar, si us plau, que sigui així, comencem a obrir una mica les mires cap a una salut mental col·lectiva. Que cap allà hi ha persones que no arriben a final de mes, no poden pagar-se un lloguer, no poden omplir les seves neveres aleshores. Amb aquestes persones, aquesta típica cosa que inclús jo havia de dir, tothom ha d'anar a teràpia. És que hi ha persones que no poden. Aleshores, jo sí que sento que estem anant cap aquí. No ho sé, vosaltres? Ojalà. Jo crec que sí, vull pensar que sí. Ojalà. [00:17:02] Speaker B: Veient com està el món, se'm fa difícil. Tinc jo, per exemple, pacients. Tinc una pacient que viu a casa dels seus pares i que no pot més amb ser mare. O sigui, es porten fatal. Hi ha molt mal ambient, hi ha molta toxicitat, però és que no pot marxar de casa. No pot. O això passa, per exemple, quan hi ha una, jo què sé, Tu, els teus pares estan lluny o el que sigui, no hi tens relació, i t'ajuntes amb una parella i aquella parella et maltracta. Però tu aguantes allà perquè compartiu pis i perquè no veus cap altra opció com per sortir. O tens un gos i no t'hi volen a cap pis. Llavors, és tot molt complicat a nivell social. Què passa? Jo, com a psicòloga, la meva feina... Com ha dit ella, el que puc fer és treballar una mica en petit comitè, en el teu entorn i en tu. Sí que està superbé reivindicar, sí que està superbé lluitar per un futur millor. Però amb aquesta noia, què li diries tu? Que no pot sortir de casa ser mare? Quines eines li podem donar per sobreviure dins d'aquesta casa i que l'efecti el menys possible i que pugui continuar fent la seva vida i acabar sortint d'allà? Aquesta és una mica la [00:18:13] Speaker A: feina. Sí, però és veritat que, malgrat que un psicòleg poca cosa pot fer en la part social, sí que potser és mental, o que tots plegats entenem que hi ha coses o certes pressions que ens generen malestars, per exemple, al cos. Tots els complexos, inclús trastorns o problemes amb el tema del cos, que sobretot les dones tenim, i d'aquesta generació, i les més joves encara, de manera més brutal. Entendre que no és culpa teva, o que no ets una frívola, o que no ets tu, que t'estiguis mirant molt, sinó que t'han posat des de fora, t'han bombardejat des de petita amb certs inputs i una pressió estètica brutal, treu molta culpa. Llavors, no sé si aquesta psicologia en perspectiva social, o que digui, ostres, doncs això en part. no és una moguda només teva, és possible, no? Jo crec que [00:19:03] Speaker C: comença a estar sobre la taula. L'altre dia una seguidora, que no recordo el seu nom, que és psicòloga, em deia, he començat a preguntar als meus pacients quina és la teva situació econòmica. I ella em deia, els pacients s'espanten perquè creuen que els pregunto pensant que no podran pagar la teràpia. I ella diu, no, no, t'ho pregunto perquè evidentment, si la teva situació econòmica és dolenta, jo puc acompanyar-te i ho faré encantada, però passen altres coses, no? El Víctor Amat diu, hi ha molta gent que ve a teràpia dient, tinc ansietat, i el que té és una feina de merda de la qual no pot sortir-ne. 100%. Què faran els psicòlegs? Acompanyar, però és ansietat o aquesta persona ha escoltat aquest concepte i se'l queda perquè realment té símptomes semblants, però el que li està passant És el sistema, no? I fins que igual... canvia de feina i això desapareix. I és el [00:20:03] Speaker B: sistema i no vol dir que el nostre sistema sigui molt pitjor que el dels nostres pares, és que ha canviat el sistema. Llavors, necessitem un procés d'adaptació, no tenim referents, no sabem cap on hem de tirar i això també ens limita molt i ens genera molta frustració. Tinc consulta privada, no estic a la pública, perquè la pública sí que, amb els pocs recursos que hi ha, n'agafen quan poden els pacients que estan en una situació molt més greu. Llavors, la majoria dels meus pacients no tenen trastorns mentals sabers. Tenen trastorns emocionals, la majoria. Tema més d'ansietat, depressió, frustració, atacs de pànic... Són temes molt més de la seva situació vital en què estan vivint. I a part de demanar-los per la seva situació econòmica, que és superimportant, una altra cosa que li demano, que té una mica relació amb tota aquesta pressió estètica, també els demano com és el seu algoritme d'Instagram. Què els hi surt? Què miren? Què consumeixen? Perquè és tan, tan important el que consumeixes, perquè jo, per exemple, puc ser psicòloga i estar supertreballada i no sé què, però jo miro un rato Instagram i a vegades em ratllo amb mi mateixa, amb la vida que estic tenint, dic que la meva vida és una merda, que no estic triomfant, que estic lletja, que estic vella... [00:21:18] Speaker C: Vull dir, encara [00:21:19] Speaker B: que tinguis eines, defecta igualment. Llavors sí que has de fer un treball posterior de dir potser no hauria de consumir tantes xarxes o com ho faig per entendre que això no és [00:21:28] Speaker A: real, etcètera, etcètera. Sí, el tema de les xarxes socials, evidentment, ha tingut una influència. Jo soc poc partidària de donar la culpa de tot a les xarxes, però és evident que han tingut una influència. No sé si ens transmeten certa dictadura de la felicitat, obligació de ser feliç, si veiem tantes vides tan diferents que ho volem abarcar tot i no som capaços... I clar, la nostra vida mai serà com totes, no? I menys com la d'una influencer o una famosa o el que sigui. Creieu que això ha fet molt de mal o que només ho explica aquesta onada de problemes de salut mental parcialment? Mira, agafo [00:22:03] Speaker C: una cosa que has dit tu, que és que la nostra vida no serà mai com la d'X influencers. I penso, per què no? O sigui, crec que part de la gran frustració que genera les xarxes prové d'aquí, que abans les persones famoses eren els que sortien a la tele, els polítics, els cantants, però ara la persona famosa és la teva veïna. Que a part d'això, aviam, amb tot l'amor, pot no tenir cap talent, no? No és actor, no és cantant, no s'ha preparat políticament, bueno, explica la seva vida, té carisma, vull dir, no vull posar-me en contra dels influencers, però sí, pot ser una persona normal, com tu. Llavors, tu pots aspirar. o et creus que pots aspirar a això. I com que socialment passen totes aquestes coses que hem plantejat, la gent, jo sento, no?, i crec que, malauradament, això també està relacionat amb el creixement de la dreta extrema i del cristianisme, la gent necessita sortides. Sortides, i a vegades aquestes sortides són molt radicals, però creus que podràs arribar a ser aquella persona, perquè això és el que ens estan mostrant les xarxes, que una persona normal, de cop i volta, té una vida que a tu t'agradaria, molt més fàcil que la teva, treballant moltes menys hores, que segurament és una mica irreal i realment, encara que no ho sembli, reservat a molt poques persones. Aquí [00:23:31] Speaker B: hi ha una gran part de la frustració. Jo igual, a mi les xarxes socials m'encanten, les consumeixo molt, em serveixen molt per aprendre. però sí que hi ha aquesta part que nosaltres abans ens comparàvem amb el veí, o amb la cosina, o amb el meu pare, o amb, jo què sé, amb la meva amiga. Ara em comparo amb tothom, amb tot el món, amb gent súper exitosa, o que té molta pasta, o que és guapíssima, que s'ha fet mil operacions estètiques, i, com tu molt bé dius, és com que sembla que qualsevol hi pugui arribar. Llavors, si jo no hi estic arribant, és que soc una fracassada. I aquí venen molts dubtes existencials, molta inseguretat, etc. I m'agradaria parlar-lo de si vols pots. Perquè jo faig servir un tipus de psicologia, a mi m'encanta la neurociència, confio moltíssim en que es pot reestructurar el cervell, en que es poden crear vies noves neuronals, que pots canviar, va, jo. I la psicologia positiva a mi també m'agrada molt. Què vol dir això? treballar la teva ment, programar-la perquè tingui tendència a ser com una mica més optimista, a aprendre's les coses millor, etcètera, [00:24:41] Speaker A: etcètera. Hackejar-te una mica. Hackejar-te. [00:24:43] Speaker B: Macar-te la paraula. Llavors, el si vols pots, pot fer molt mal? o et pot empoderar. Tu has de saber què et va bé i què no. Aquest és el gran secret de la psicologia també, l'autoconeixement, de saber quines coses a mi em van bé per potenciar-me i quines coses em fan mal. Per exemple, vaig tenir un pacient jovenet que em deia, clar, és que em sento un fracassat perquè estic suspenent la uni i els meus pares em diuen que si jo volgués trauria vuit ginaus. I jo sempre faig servir el mateix exemple, que em fa molta gràcia. Jo soc molt fan d'en Cristiano Ronaldo, em sap greu. [00:25:22] Speaker C: Pensava que podríem s'ho superar a tot el que acabarà. Doncs, jo [00:25:28] Speaker B: sempre dic, els dic als meus pacients que s'hi parteixin el cul, jo si volgués seria en Cristiana Ronal. Si volgués em llevaria cada dia a les 6 del matí, em banyaria amb aigua freda, correria 15 quilòmetres, seria l'hòstia jugar a futbol. La pregunta és, vull, Em vull sacrificar d'aquesta manera tan bèstia per arribar a ser un Cristiano Ronaldo? És que potser no ho vull. És que potser aquest noi no vol treure buits i nous. Poder anar a la tarda amb els seus amics a fer el cafè, en comptes d'estar empollant. Llavors, és com... Com ens agafem amb pinces aquestes coses, encara que a mi em sembla superpotenciador dir, si vols pots, perquè jo ho faig servir molt, això, a la meva vida personal, dic, ja puc amb moltes coses i faré el [00:26:09] Speaker A: possible per aconseguir-ho tot el dia. Sí, és veritat que és empoderant en alguns [00:26:13] Speaker B: casos. Per mi és empoderant, però... Té matissos, té coletilles que t'hi has de fixar. Llavors és com... Si vols pots ser influencer, sí, clar. Gasta't una pasta, jo què sé, comprant seguidors, o publica cada dia, fes reels com una boja, jo què [00:26:29] Speaker A: sé. I creieu que, a part d'aquestes vides a les quals podem aspirar però són molt idealitzades, perquè potser és la veïna del quart, però la veïna del quart només t'ensenya el més maco, no? Està fent una mica de trampa a les seves xarxes socials. Creieu que hi ha alguna altra cosa que explica tots aquests problemes de salut mental? que hem anat veient, especialment arran de la pandèmia. Evidentment, hi ha una part d'explicar-los més, que això també els fa sortir més a la llum, però no sé si hi ha altres malestars, altres coses de la societat actual que ho explicarien. Es parla a vegades de la falta de xarxa, de comunitat, de precarietat, no ho sé. Vols [00:27:09] Speaker B: que parli tu o parlo jo? Ara [00:27:11] Speaker C: mateix tinc moltes idees al cap, eh? Perquè permeteu-me que tiri una mica enrere. Quan parlem de xarxes penso que també és molt important, no sé si ens encaixa amb aquesta pregunta, però comentar... Jo, per exemple, ara mateix, aquestes últimes setmanes, és una cosa que m'està afectant molt. Jo em dedico a les xarxes, a crear contingut. Si els likes baixen, el meu estat d'ànim baixa. No sempre és així, perquè ho he treballat, però quan m'agafa un dia de baixón, que la feina no surt, que els meus avis no sé què, que no sé quantos, això a mi m'afecta. I no em representen els likes. Que jo tingui més o menys likes no fa la meva feina més o menys vàlida, no? I això és complicat de gestionar, o almenys a mi se'm fa complicat de gestionar, sobretot perquè hi ha un algoritme darrere que fa el que vol amb nosaltres, i crec que ho viuen moltes persones, [00:28:03] Speaker B: això. I jo crec sobretot quan és la teva feina, perquè jo havia tingut una botiga de roba i el dia que feia diners, superguai, però el dia que no feia diners era [00:28:11] Speaker C: com... estic fatal. Doncs això, clar, al final les xarxes no deixen de ser... un cap, com si tu treballessis per un cap, perquè al final jo estic invertint moltíssim temps i moltíssims esforços en una xarxa que a mi no em retorna més que la visibilitat que aquella xarxa decideix. Aleshores jo puc fer un vídeo que funcioni molt, i el dia següent intentar fer el mateix vídeo i que no em vegi ningú, i és frustrant. És una frustració nova que s'ha d'anar trempejant. I també, dins la [00:28:48] Speaker B: piràmide de Maslow, recordeu, un cop ja has passat lo de supervivència i lo de seguretat, ve el reconeixement. Socialitzar i llavors reconeixement. [00:28:57] Speaker C: Abans ser la popular de la classe era suficient, ara has de tenir milers i milers de seguidors. Això per una banda. I després, sobre el que deies, que jo és que qui vegi el podcast penso... Jo et miro i somroi perquè penso... Jo també soc molt de... de les frases aquestes, de jo puc... A mi em son superútil. A mi també. Però alhora, soc súper... A més, soc dissenyadora gràfica, jo tot lo Mr. Wonderful per mi és... No, veneno. Però alhora tenen un punt que en mesura, no? L'actitud no et salvarà de res. Però jo, quan tinc ansietat, ostres, parar un moment, respirar i dir-me que no estàs en perill, que estàs bé, que no està passant res, que tens un lloc on dormir, que tens gent que t'estima. Afirmacions positives són super sanadores. La veritat que jo, si la gent no ho fa, els hi recomano perquè a mi m'ajuda a llevar-me d'una altra [00:29:54] Speaker B: manera. I aquí podem fer la diferència. [00:29:57] Speaker C: Estem barrejant coses. [00:29:59] Speaker B: No, tranquil·lament. Però podem fer la similitud que de fet no havíem parlat d'entre psicologia positiva i positivitat tòxica, no? Que aquest és el gran tema de l'actualitat. Imagina't que jo tinc una feina que no suporto, que no suporto, i em llevo cada matí amargada, i tinc la meva tassa de Mr. Wonderful que em va regalar el meu nòvio, que posa, oi serà un gran dia? Em llevo i dic, la mare que [00:30:22] Speaker C: et va parir! I un d'ample i [00:30:24] Speaker B: entra al terra. Com que un gran dia, quina merda! La positivitat tòxica seria, va, sí, sí que serà un bon dia. Aniré a la feina [00:30:33] Speaker C: així, serà una merda i jo estaré [00:30:34] Speaker B: així. Això vol dir reprimir emocions desagradables. Ja, si us hi fixeu, jo no dic emocions negatives, els hi dic emocions desagradables, perquè a ningú li agrada estar trist ni enfadat, no? Però és que és necessari. Jo els hi dic als meus pacients, si aquesta setmana estàs trista, estigues trista, estira't al llit, posa't cançons depressives, plora, estigues borde, jo què sé, no passa res, no passa res. El més important és, un cop hagis passat aquesta tristesa, si has reflexionat i tal, el més important és, va, a partir d'ara, ja he descarregat com ho fem per tirar endavant. Perquè evitar el patiment és el que porta més dolor. És el que et fa patir més. I sí que, avui serà un gran dia, a vegades, potser et lleves amb tope bon humor i si estàs vivint una vida que t'agrada i tal, i dius, avui serà un gran dia, dius, pues sí, serà un [00:31:30] Speaker C: gran dia. I a Cristiano Ronaldo segur que té un superbon dia. No sé, no sé, perquè tots som humans. Molts fills [00:31:37] Speaker A: en aquella casa, eh? No sé jo. [00:31:38] Speaker C: Correcte. Però a més, jo a la gent li dic, en realitat, arribar al final del dia i estar content, a mi em sembla complicadíssim. Perquè ens passen tantes coses... Bueno, jo no sé... És veritat, jo al [00:31:50] Speaker A: matí estic de molt bon humor, i va baixant... Perquè tu surts del carrer [00:31:54] Speaker C: i et trobes amb altra gent, que li passen moltes coses, i el trànsit i la Renfe, que és meravellosa, clar, tu arribaràs al final del dia sense ganes de viure. [00:32:02] Speaker B: Però segurament... Però és un èxit? Sí. Exacte. Sí. Però, per exemple, psicologia positiva seria intentar això, hackejar el teu cervell. Per què? Perquè intenti ser més resilient, intenti buscar solucions més ràpides a les coses, intenta prendre les coses sense tant drama o tanta... no sé com dir-t'ho, tanta pressió, [00:32:26] Speaker C: no? Sí, sí. [00:32:27] Speaker B: Però no oblidar-se de les emocions desagradables, perquè si jo demà tinc una reunió de feina amb el meu jefe que em cau fatal i no sé què, m'he de poder permetre aquella nit estar ratllada, estar pensant, no poder dormir, m'ho he de poder permetre perquè és natural i és normal. I tinc molta gent a teràpia que em ve i em diu És que he estat fatal. Ahir vaig estar fatal. Bueno, és que no passa res, però he [00:32:52] Speaker A: estat fatal. Sembla que li tenim molta al·lèrgia, no sé si al conflicte, [00:32:56] Speaker B: o al [00:32:56] Speaker A: dolor, o al malestar. Al malestar. No seria? Ah, jo al [00:32:59] Speaker C: conflicte. Sí. Molta al·lèrgia. Això de tant en tant. El [00:33:02] Speaker A: conflicte [00:33:02] Speaker C: potser depèn més de la persona. El conflicte porta a malestar. Jo directament evito el conflicte i m'estalvio el malestar. Això és la fossa gravetat tòxica. Clar, llavors em fot una bola aquí, que és quan he d'anar a teràpia perquè em pujo per les parets. [00:33:16] Speaker B: I què passava abans? Abans no es parlava de res. Abans no es parlava. Jo t'he de dir que he crescut en una família que, per sort, el meu pare és superoptimista, es pot amb tot, pots amb tot, no sé què, no sé quantos... I és super... Si hi ha una desgràcia, no la miro. Si parlem de desgràcies que passen a la vida, ui, no en parlis d'això, no parlis d'això, no sé què. En canvi, ma mare és una persona supersensible, que sempre ha abraçat lo plorar, lo d'estar [00:33:38] Speaker A: malament, no [00:33:38] Speaker B: sé què. Llavors, tinc com aquests dos referents que m'han ajudat a tenir com aquesta... [00:33:44] Speaker A: Equilibri. Aquest equilibri. Perquè imagina't [00:33:47] Speaker B: que els dos fossin, jo què sé, només plorar. O els dos fossin... Van davant, cultura d'esforç, no sé què. Llavors, és quan costa... molt més que quejar això que dèiem [00:33:57] Speaker C: del cervell. A veure, si fóssim cultura de l'esforç i tinguéssim pasta, doncs no hi ha problema. Perquè tot aniria amunt, sempre. Bueno, [00:34:05] Speaker B: però això és el que penses tu? [00:34:06] Speaker C: Sí, home, sí. Perquè potser et ve [00:34:08] Speaker B: algú i et dirà... Perquè a mi aquest discurs de tu ho has tingut molt fàcil, és supertòxic. [00:34:13] Speaker C: Sí, sí. I pot fer [00:34:15] Speaker B: molt mal. Ja, però ho dic perquè tinc... Em sap greu per gent que m'ha vingut la típica frase de, eh, no passa res, però si tu tens la vida solucionada, no sé què... Bueno, però és que poder tenir una infància que m'ha cuidat la nyinyera i els meus pares han passat de mi, jo què sé... Potser he dit mil coses que et poden fer molt mal i trencar-te molt. I jo volia dir-te una cosa, perquè has demanat allà... Va, m'estic enrotllant molt. No, tranqui, tranqui, Feo. El tema de per què abans també la gent com que ho tenia més fàcil o semblava que no es queixava [00:34:49] Speaker A: tant... O què ens passa ara, no? Per tenir tants [00:34:51] Speaker B: problemes seria més... Hi ha una cosa que a mi em crida l'atenció, que no sé si hi estareu d'acord, és com una reflexió, eh? No estic dient res contundent. Abans, la gent sabia el que havia de fer. En plan, els nostres pares, els nostres avis, sabien que als 20 i algo s'havien de casar, havien de tenir una feina estable, que aquella feina seria la de tota la vida, havien de casar-se, havien de tenir fills, viure en una casa, o viure amb la família tots allà en una casa, i és com que ja tenien el futur dissenyat. Nosaltres tenim la llibertat i la gran sort de ser lliures de poder triar què volem fer. Imagina que jo et dic, dibuixa'm algú. Collons, ara què? Et dibuixo. Si et dic dibuixa'm una flor que sigui de color vermell i que tingui una tija que no sé què, no sé quantos, molt més focus. Molt més en plan, va bé, me n'hi poso i tal. Però amb l'altra pots començar a divagar, pots començar a dir, ai merda, li agradarà això, no li agradarà això. Saps què vull dir? Que la llibertat també ens dóna aquest moment de no saber cap on tirar i aquesta incertesa. La [00:35:50] Speaker C: incertesa, no? O sigui, entenc la metàfora, però penso que en el meu cas, per exemple, una cosa que em genera molta frustració és que els nostres pares, que van tenir el seu camí tan marcat, ens han transmès que aquest havia de ser el nostre carrer. I nostre accent. Exacte. Ha canviat tot això. Jo vaig estudiar sis anys. Una carrera, una formació professional, el màster, no sé què... Quan vaig sortir no vaig tenir res del que m'havien promès, cent per cent. Ara sabem conscientment, diem, estudiar no et dona, no t'assegura un sou. més elevat que un tècnic, que diguéssim. I ens ho van vendre que sí. I ens van vendre que sí. I tot i així, jo ara, quan ve el meu nebot i em diu... Jo no aniré a la universitat. Hi ha una cosa dins meu que fa... Ai... Saps? Ostres, sí, segur. O sigui, 100%, el meu cap sap que anar a la universitat no li assegura una vida millor. Però són creences que els nostres pares, avis, el que sigui, família, ens han... compartit amb tanta convicció, que les tenim tan arredades, que sortir d'aquí, ostres, fa mal. Jo era el que... Jo, a vegades, un follon blanc, a mi, t'inspira, però potser també et [00:37:06] Speaker B: genera més dubtes de cap on tirar, i potser hi haurà gent que no té prou clara la seva posició en el món, o la seva identitat, i que això li despista moltíssim. Llavors, jo, quan era petita, volia ser cantant i actriu. I els meus pares què em van dir? Em van dir, no guanyaràs diners amb això, no pot ser això. Jo també [00:37:26] Speaker A: volia ser actriu i em van dir [00:37:27] Speaker C: el mateix. I a més t'hi has d'estudiar una carrera. Avui he llegit a Instagram, tothom vol ser artista fins que ha de pagar un lloguer. Però espera't [00:37:38] Speaker B: perquè ara ve el de després. Jo vaig dir, ja faré una carrera, que em va encantar la carrera i m'està anant molt bé i tot el que vulguis. Però hi ha gent que és cantant i és amateur i no és la Rosalía i està guanyant el mateix [00:37:50] Speaker A: que jo. Hi ha actors que es guanyen la vida encara que no [00:37:53] Speaker B: siguin famosos. Encara que no siguin famosos, et pots guanyar la visió. Jo també, la meva feina, soc autònoma. Jo he treballat molts anys de cambrera i continuo treballant, però perquè necessito certa estabilitat, no? Però jo penso, tal com puc ser psicòloga, podria haver sigut cantant o actriu. Què passa? Que les generacions dels nostres pares Ells havien vist que el que havia estudiat Medicina, quan eren grans, s'estava enforrant. O el que havia estudiat Arquitectura, o el que havia estat funcionari, o el que fos. Llavors, ells tenien un model de vida molt diferent del que és ara. Jo els diria... [00:38:29] Speaker C: Què diries? No us feu artistes, oi? Doncs [00:38:33] Speaker B: jo els diria els meus fills i [00:38:34] Speaker C: artistes entre el món. No, no, no, no em malinterpreteu. O sigui, jo quan coincideixo amb una persona que té un ànima d'artista i ha aconseguit viure d'això i... perquè viure sent artista no deixa de ser viure connectat a una part teva molt especial i que et neix molt de l'ànima. Quan jo em trobo amb persones que realment mantenen això viu, em fonc, m'encanta, o sigui, sento que brillen moltíssim. Però no es pot romantitzar en absolut, o sigui, és un dels sectors més precaris. [00:39:15] Speaker B: Però també és difícil estar vuit hores en una oficina, per mi. Per mi em mates, em mates. Llavors, prefereixo aquesta inestabilitat i poder haver de tenir tres feines que estar vuit hores en una oficina. Per això crec que és tan important l'autoconeixement. Us faig [00:39:30] Speaker A: dues preguntes superràpides, si les podeu contestar més breument. És que no volia deixar-me de preguntar-vos, una mica amb tot el que hem anat parlant, eh? Si tota aquesta autoconsciència, tota aquesta cosa d'haver psicologitzat tantes coses de la societat, aquesta immersió que hem fet en el tema de la salut mental, creieu que ha tingut alguna cosa negativa? Alguna més de les que hem comentat? I si us fa un punt de rabiet alguna cosa? Hi ha tot el tema, per exemple, del llenguatge terapèutic, tot això de gestionar-li d'emocions, treballar-se, això em travessa, això em remou... A mi hi ha un punt que em fa una mica ràbia, no el llenguatge en si, sinó veure'l a tot arreu, parlant d'altres coses, en altres àmbits, com si la psicologia s'hagués ficat d'una manera potser massa extrema en [00:40:16] Speaker B: tot. Potser soc jo, eh? Jo, per la meva part, segons la meva personalitat, a mi em fa molt mal que hagi de ser tot tan perfecte. Em genera molta frustració perquè jo soc una persona molt oberta, puc arribar a dir paraulotes, soc boja, m'encanta la música... m'agraden Cristiano Ronaldo, m'agraden el reggaeton i sembla que no em pugui agradar això. Per què? Perquè no soc políticament correcta i tot ha de ser correcte i has de seguir unes normes i unes pautes d'aquesta vida moderna que abans era la religió i no sé què i no sé quantos i ara és ser políticament correcte amb tot i a mi això no m'agrada. [00:40:52] Speaker A: Si tens un malestar, gestiona'l. Que no [00:40:56] Speaker C: exploti. Perdona, lo del Cristiano Ronaldo no és perquè siguis perfectes, és perquè has de ser del Barça. Perfecta, no, del [00:41:01] Speaker B: Barça. Si vols, discutim i veiem si és millor Messi o el Cristiano. No, [00:41:04] Speaker C: no, del Barça. Perquè podeu estar tres [00:41:06] Speaker B: hores. Però a mi aquesta sensació de... hem de ser perfectes... també a nivell psicològic i de gestió emocional i de no saber si aguanto o si de sempre està bé el que dèiem és en pla quin pal. I tot molt [00:41:19] Speaker A: fred i molt calculat, no? Com si tot es pogués mesurar i bonificar. Mira, [00:41:25] Speaker C: jo et diria que... que ostres, a mi m'agrada. Si m'hagués de decantar m'agrada que aquestes paraules estiguin sobre la taula perquè un altre tema és que es facin servir fora del lloc, que es facin servir massa, però a mi poder dir-l'hi amb les meves amigues. Ostres! Ostres! Ostres! Gràcies per sostenir-me. Uau! Gràcies per validar-me. No? Són paraules que abans potser no es feien servir. Gràcies! Perquè és que no hi ha una altra forma... O sigui, per exemple, [00:41:56] Speaker A: sostenir... N'hi ha de maques i n'hi ha que fan ràbia. Gestionar, que és com llenguatge administratiu, per parlar d'emocions potser és una mica estrany. En canvi, sostenir és molt maco, això [00:42:09] Speaker C: és veritat. Però hi passa una altra cosa amb les paraules, amb totes, en realitat. Jo no fa gaire vaig veure un vídeo que deia si marxes a la primera red flag igual t'estàs perdent una història superbonica. I en general, tothom qui va voler, que això és una cosa que em passa sempre, tothom qui vol ho va entendre. Però ara hi ha una persona que no va voler entendre-ho perquè va dir-me aquest discurs és super dolent, perquè si hi ha una red flag tu has de fugir, perquè no sé què... Jo li vaig dir, bueno, a veure, parlem-ne, no? Perquè què és una red flag per tu? Que t'aixequin la mà? Sí, si t'aixequen la mà, fuig! O sigui, la violència és, no?, sota cap concepte. Ara, jo puc entendre, m'ho invento, que on la meva parella em cridi perquè ha crescut dins un sistema igual que el meu patriarcal, homòfob, racista, totes aquestes coses. Totes les paraules tenen un marge, no? Evidentment, en una red flag com era en aquest cas, jo puc decidir o no comunicar-me, dir això no està bé i oferir a l'altra persona un marge, no? Si tu, com a red flaca, entens que no, que és una cosa fregant, que has de sortir d'allà sí o sí, clar... I tampoc [00:43:23] Speaker A: ens podem emparenoyar, anar buscant narcisistes a tot arreu... Jo vaig veure un riu a Instagram que diu que un narcisista té aquestes 5 característiques. Potser aquest amic respon a... Que res [00:43:33] Speaker C: és blanc o negre. És el que [00:43:34] Speaker B: et deia, que tot té matisos. Exacte. Tot, tot, absolutament tot. Llavors, casar-se amb algú, a mi [00:43:40] Speaker C: em costa molt casar-me amb algú. I la forma de comunicar-nos, no? Això, que jo digui red flag no significa la mateixa red flag per ella, no? Aleshores, molta flexibilitat. A mi m'han arribat [00:43:52] Speaker B: a dir, tu que ets psicòloga no hauries de ser això, no hauries de dir això, o tu que ets psicòloga ja ho hauries de saber. Coses d'aquestes que penso... Em fas molt por, tio. [00:44:01] Speaker C: Jo trobo a faltar que siguem [00:44:02] Speaker A: flexibles. Flexibles, sí, és una cosa que... I es va a matxete [00:44:05] Speaker B: a les xarxes, això sí. A les xarxes i a la societat [00:44:07] Speaker A: en general, ara ja. Acabo amb l'última pregunta. És una pregunta una mica estranya, però me la van plantejar en un sopar i va donar per força d'edat. Va estar interessant. És també molt generacional. Avui ens ha quedat molt generacional la cosa. La pregunta és, aprofitant que sou dues dones, quin és el tret psicològic, patropsicològic, perdó, característic de les dones de la nostra generació? Si és que n'hi ha algun. Jo vaig dir la contradicció. Contradiccions com a feministes, aquesta mena de coses. És cansadíssim. [00:44:42] Speaker B: Per mi, perfeccionisme i autoexigència. Hem de fer-ho tot bé, he de ser una bona mare, he de ser una bona treballadora, m'he de guanyar la vida, he de tenir un cos perfecte, he de ser una xica gim, he de menjar-se, i això al final ens està generant molt mal. [00:44:59] Speaker C: Jo potser sí que em quedo molt amb la de... la contradicció, eh? Però no deixa d'estar relacionada. Sí, és completament nostre, també. Sí, exacte. De fet, era una cosa que jo em plantejava, no? Ostres, ser vegetarià, reduir el consum de carn, no? Ja, però és que la meva alimentació és molt així, és molt aixà, no? A vegades sembla que has de ser perfecta, no? I que si no pots anar amb cotxe als llocs, has de ser vegetarià, no pots comprar Inditex, has de reciclar-ho [00:45:32] Speaker B: tot perfecte... És que és una religió, tia! És com abans la religió d'abans, doncs ara [00:45:36] Speaker C: el monarca... I jo penso... A mi m'agrada abraçar les meves contradiccions i dir... Bueno, doncs em sap greu. No soc vegetariana. M'agradaria, perquè la indústria càrnica és una merda. Però bueno, intento comprar roba de qualitat fabricada aquí. No? Intento... És com coherència [00:45:55] Speaker B: però amb flexibilitat. Sí. És que és flexibilitat. Flexibilitat i dins d'un ordre també, eh? Vull dir... [00:46:00] Speaker C: Sí. I també, que crec que és una cosa molt de la nostra generació o almenys ho trobem molt amb les meves amigues quan parlem de què ens passa generalment hi ha una cosa de càrrega mental que les nostres mares igual ja van començar-ne a parlar però es fa molt evident, no? Que necessitem un altre tipus de parelles masculines en aquest cas, amb les que que [00:46:27] Speaker A: es facin càrrec de les feines. Sí, a vegades moltes amigues és més en la línia de... És que he de recordar-li jo que tiri la brossa. Abans els homes no la tiraven, ara ho fan, però potser sí que hi ha un en aquesta càrrega mental d'haver de pensar-ho tu. I les nostres mares [00:46:45] Speaker C: potser van a viure amb això, però a mi se'm fa escandalós trobar-me amb amigues meves i adonar-nos que arriben les vacances i només nosaltres som conscients que s'ha de posar una rentadora perquè la roba d'estaneta no podem comprar no sé què perquè se'ns farà malbé a la nevera i això que jo no tinc fills, no? estimat i... Generalitzem, [00:47:07] Speaker A: eh? No tots els homes. No, no [00:47:08] Speaker C: tots els homes. Jo l'he anat educant, eh? No tots els homes i no parlo de mi, sinó que sento que és una cosa que encara ens passa molt, que està molt sobre la taula i que, [00:47:18] Speaker A: ostres... Amiguets. Deixem aquí el missatge per qui el vulgui agafar. Ara passarem a preguntar al públic la pregunta final. [00:47:28] Speaker B: Qui [00:47:29] Speaker A: vulgui podrà preguntar, debatre, com sempre. A les nostres convidades pregunta el que calgui. I als que ens seguiu des de les vostres pantalles ho deixem aquí. Ja sabeu que si voleu venir de públic us podeu fer subscriptors de VilaWeb30, que és una subscripció gratuïta pels nascuts durant la dècada dels 90. que us dóna les avantatges d'una subscripció habitual, com uns dels comptes que estan bastant bé, i també la possibilitat de venir aquí, fer xarxa i alçar una mica la vista de les pantalles, que ja hem vist que tenen coses positives, però també algunes de negatives. Moltíssimes gràcies i fins una altra.