Episode Transcript
[00:00:00] Speaker A: Aquesta tardor farà 9 anys de l'1 d'octubre i 7 de les protestes post-sentència i tot plegat sembla que fos una altra vida.
Segurament, la fortalesa d'un moviment d'alliberament nacional es basa en la seva capacitat de respondre a la repressió.
I res del que passa en el present es pot entendre sense aquest element.
La famosa generació urquinaona està cansada, s'ha fet gran i mira el procés amb escepticisme i distància. De fet, això li ha passat a gent de totes les edats.
Ara mateix, el conflicte lingüístic sembla que és el que té aquesta capacitat de mostrar el conflicte.
però la sensació d'anestesiament és generalitzada.
Hem oblidat que vivim en conflicte o és que mai vam saber remarcar-ho prou bé?
Quedeu-vos que avui parlarem d'aquesta sensació d'anestèsia general, de quines han estat les seves causes i de què podem fer per superar-la.
Bon vespre i benvinguts a La crisi dels 30. Ja ho hem dit que avui parlarem del procés, d'on venim, cap on anem, en quin moment som ara i què podem fer per tirar endavant d'una altra manera lluny d'aquest anestesiament general que comentàvem.
I parlarem amb dues persones que normalment parlen força clar i català.
Elles són el Josep Miquel Larenas, conegut com a Valtònyc, condemnat per la justícia espanyola per les lletres de les seves cançons com a raper. Benvingut.
[00:01:22] Speaker B: Gràcies. Content d'estar aquí.
[00:01:24] Speaker A: i la Montserrat de Mesón, articulista i editora. Benvinguda.
[00:01:27] Speaker C: Què tal? Gràcies per tenir-me.
[00:01:29] Speaker A: Gràcies a vosaltres.
Aquest podcast es diu La crisi dels 30 i això vol dir que sempre començo o bé per una pregunta relacionada amb l'itinerari vital o amb la generació.
I avui parlarem una mica de vosaltres, començarem per la cosa personal, per anar després a la cosa més col·lectiva.
No sé si recordeu en quin moment del vostre passat o de la vostra vida vau prendre el que es diu, o us pot dir, no ho sé, consciència nacional.
Us vau fer independentistes o vau tenir més consciència de la que teníeu anteriorment.
[00:02:00] Speaker C: Començo jo, és una cosa que em fa una mica de vergonya.
Perquè jo... O sigui, consciència nacional... És a dir, jo vinc d'una família que culturalment i políticament en aquell moment era molt convergent.
Aleshores, jo amb 13-14 anys ja anava a sopars de convergència del meu poble, de la Garriga.
I suposo que a través d'això vaig començar a prendre consciència nacional. Sí que és veritat que en aquell moment, això t'estic parlant de les eleccions del... No sé si eren del 2011 o del 2012, aquelles que... L'Artur Mas es pensava que anava per la majoria absoluta i al final va acabar perdent 12 escons. i que va ser una mica l'inici del procés. Jo sí que els anys que tinc amb els anys que va començar tot això quadren força i jo et podria dir que em vaig polititzar, vaig prendre consciència nacional amb el procés tal com va començar aquells anys i vaig caure en el desencís en el moment en què va haver-hi la renúncia de la classe política.
[00:02:51] Speaker B: Bé, jo no venc d'una família independentista, però sí que a casa meva, des de ben petit, ens van ensenyar a lluitar contra les injustícies, i a Mallorca sabem bé el que són les injustícies en la llengua catalana, i jo vaig començar a repetir el 2007, i just el 2009 vaig començar a fer-ho en català, i Obra Cultural Balear i Mateu Xurí em van agafar i em van...
dir a veure si volia treure un disc, de fer-ho en català, jo vaig dir que sí, i just un any després va venir l'època Bausà, que va ser la Marea Verda i tot això, i clar, amb això vaig agafar amb molta consciència el que és el tema de la llengua, que per mi també és una injustícia abstracta que estava rebent. A partir d'aquí trec el disc amb obra cultural baleant, que a vegades també Es critica una mica que l'ecosistema associatiu no funciona, però en aquest cas va funcionar perfectament. Ells van veure que hi havia un jove, jo en aquell moment tenia 15 anys, que feia rap en català, i van decidir finançar un disc que era el primer disc de rap en català. el rebre aquest suport, perquè jo ja m'acosto una mica més al moviment independentista, però sobretot m'hi acabo acostant del tot quan se'm condena... En 18 anys em detenen, en 23 se'm condena 4 anys de presó, i la resposta des dels Països Catalans va ser immersa tant que bàsicament em vaig dedicar a fer gires pels Països Catalans, fent xerrades, fent concerts, i, per exemple, Madrid o Sevilla o altres llocs del territori de l'estat espanyol no se m'hi va convidar pas.
Per tant, d'aquí sí que ja agafo una consciència total del que signifiquen els països catalans.
[00:04:45] Speaker A: Parlàveu, per exemple, Montse, d'això, del fet de prendre consciència amb el procés.
Com creieu que ha afectat, especialment a la nostra generació, el fet d'haver crescut amb la promesa política de la independència?
[00:04:58] Speaker C: T'he parlat de despertar la meva consciència política una mica amb el procés, però jo diria que l'enduriment del que és la consciència estrictament nacional Per mi sí que va ser, òbviament, el 2017, però també el 2019, amb la sentència i totes les manifestacions que va haver-hi, i fins i tot el moment en què tot és més cru i ens adonem que hi ha hagut una renúncia gairebé dirigida per part de la classe política, Aleshores sí que vaig haver de fer l'esforç de pensar una mica... Hi ha un país, més enllà del moviment independentista, hi ha un país que el moviment independentista ha deixat d'articular, o des del començament no articulava, i hi ha una nació, potser, de què no hem parlat prou durant el procés independentista.
Jo diria que l'enduriment, aquest procés mental de dir que hi ha coses per defensar més enllà del que és estrictament polític, sí que per mi va ser arran de la sentència.
No ho sé, potser de vegades penso que hem d'estar agraïts que passessin les coses tal com van passar, perquè potser els que som nacionalistes, els que som independentistes avui, estem més en contacte amb la veritat o amb la realitat del país.
[00:06:10] Speaker B: Per mi, l'independència no és una promesa política, és l'única opció que tenim per sobreviure com a poble i per tenir un futur.
Sí que crec que, per exemple, les polítiques ens han infantilitzat i ens han deixat infantilitzar. I això ha estat un problema perquè hem esperat que aquesta promesa finalment es faci realitat i hem derivat tota sa responsabilitat cap a ells. I jo crec que ara ja ens estem desfent d'això i que al final estem veient que sa independència no ha de ser una promesa que caigui del cel, sinó que és sa única opció que tenim per sobreviure com a poble.
[00:06:59] Speaker A: Clar, la qüestió que els polítics ens hagin infantilitzat o ens hagin deixat infantilitzar, és a dir, fins a quin punt això no pot treure responsabilitats polítiques o no? Hi ha molt aquest debat de, bé, els polítics podrien haver fet més, però potser nosaltres també, potser les entitats també, perquè la gent no es va mobilitzar per sobre o més enllà dels polítics. Com veieu aquesta mena de debats?
[00:07:25] Speaker C: Bé, potser vam ser una mica ingenus. però em sembla que, en essència, la política es basa en una relació de confiança entre el ciutadà i la persona a qui vota, i a qui deposita la seva confiança.
I, en aquest sentit, també, doncs potser no ens hem de fustigar tant, no? Hem de pelar l'autocrítica, l'autocrítica com a nació, i l'autocrítica també política, que jo diria que encara no s'ha fet, però hem d'intentar no fustigar-nos i també prendre una mica dels errors que s'han comès. També a l'hora de ser exigents amb la mena de polítics que volem tenir al capdavant.
[00:07:55] Speaker B: Jo crec que també el problema d'aquests darrers anys és que hem viscut un procés repressiu i un procés repressiu implica moltes coses físiques, psicològiques, en tots els àmbits.
I jo crec que els darrers anys no és el que no se va fer el dia 1 d'octubre o se va acabar fent. és el que ha condicionat els darrers anys la política catalana, que jo crec que és la por.
Perquè el fet que les persones que van patir menys repressió que les que van anar a la presó o a l'exili encara estiguin a primera línia, jo crec que això és un gran problema.
Perquè la política dels darrers anys està condicionada per la por, i jo crec que per això s'estan fent tantes concessions al PSC o al PSOE.
Jo crec que haurien de començar per aquí, per llevar de primera línia tota sa gent que va tenir una relació amb sa repressió. És a dir, no que deixin de fer política, poden fer política des de molts àmbits, però el que no pot ser és que estiguin a primera línia i que vulguin sa vanguarda quan, òbviament, aquesta repressió els hi ha passat factura i a dia d'avui condicionen ses seves decisions i que crec que són més personals que no col·lectives.
[00:09:11] Speaker C: Jo crec que també condiciona una mica les decisions, és a dir, la manera de mirar-nos de tothom. Al final hi ha repressió perquè la repressió funciona.
I el que es va fer amb el govern de l'1 d'octubre va ser un allisonament, no només a ells, sinó a tots nosaltres. És a dir, si de veritat voleu jugar-vos-la per fer la independència, el que us espera és això. O viure l'ostracisme polític i haver-vos d'exiliar, o haver de passar per la presó.
I també funciona perquè al capdavall el que va passar és que un moviment que era un moviment per l'alliberament nacional es va convertir en un moviment antirepressiu pels drets civils i d'alguna manera vam perdre el focus aquí.
I col·lectivament, jo crec que precisament perquè teníem aquesta relació de confiança amb aquella classe política i també teníem, com dir-ho, enteníem el simbolisme, jo crec que encara, per exemple, Puigdemont i Junqueras preserven el simbolisme de l'1 d'octubre. Per això la seva renúncia és ensdelantant, no? Però precisament perquè teníem aquesta relació de confiança, potser no vam saber veure les coses com eren aleshores. Tot i que no és cert, és cert que hi havia veus dissidents, però en aquell moment també va haver-hi molt de... un cert xantatge emocional, et diria, precisament perquè aquesta gent estava patint, psicològica i físicament, com deia el Josep.
Hi havia certes crítiques que no es permetien de fer o que no es permetien que entressin a la conversa política.
[00:10:26] Speaker A: El fet de com afecta la repressió, sempre ha de ser aquesta l'estratègia? És a dir, que les persones afectades per la repressió no estiguin a primera línia, no prenguin decisions polítiques, podria ser una altra estratègia?
És aquesta i només aquesta i l'independentisme no ha estat capaç d'adonar-se que no podia ser una altra? No ho sé. És a dir, no sé si es podria haver encarat la qüestió repressiva d'una altra manera.
[00:10:50] Speaker B: Clar, jo crec que des del moment que les llistes de partits polítics se van començar a fer en base de qui va patir la repressió, hòstia, aquí va començar a haver-hi un problema. Jo me'n record que se feien llistes simbòliques de dir, posa'm aquest de número 1, posa'm aquest de número 2, perquè ha anat a la presó, està a l'exili, o a dia d'avui encara hi ha gent que viu o estar dins la política perquè va patir un procés repressiu.
Començant per aquí, jo crec que haver patit la repressió no t'avalida per fer polític o ser un bon polític. I després, segona, t'ho puc dir jo, aquests sis anys a l'exili, A mi, el procés repressiu que he passat, psicològicament, m'ha passat una factura que, si jo t'he dit que jo podria fer política en aquell moment, és que et mentiria. És impossible.
Psicològicament, és un desgast que... És a dir, desgraciadament... És a dir, s'exili més que a la presó, però jo crec que no vam saber fer de la presó una eina política per lluitar en aquell moment de s'exili una mica més.
És a dir, hi ha hagut coses més bones, coses més dolentes que han vingut de s'exili, però sí que crec que s'exili s'ha aprofitat més políticament.
En canvi, la presó, no tant. Òbviament, per la duresa que és. Per tant, jo crec que sí, que una persona que pateix la repressió s'ha de llevar de primera línia.
[00:12:18] Speaker A: És a dir, d'alguna manera t'invalida, encara que puguis tenir un potencial polític, que el teu partit valorin, que encara el tens...
[00:12:26] Speaker B: Jo crec que sí, perquè al final, crec que d'una manera indirecta, les teves decisions representen més un interès personal que col·lectiu, de manera indirecta.
[00:12:36] Speaker A: La repressió es va menjar el que era un moviment d'alliberament nacional.
Es va menjar, va prendre el protagonisme.
La qüestió nacional, d'alguna manera, però, hauria d'haver tingut més protagonisme des del principi, que paradoxalment no en va tenir prou, ni abans de la repressió. És a dir, la qüestió nacionalista, per dir-ho així.
[00:12:56] Speaker C: Sí, evidentment. És a dir, jo penso que...
que intentant... bé, el tema d'Eixample a la base s'ho va treure una mica de la màniga Esquerra Republicana més tard, però crec que aquest marc en què apel·lem a drets universals i, per tant, de cop i volta, l'inscripció nacional dels espanyols que viuen a Catalunya canvia, va ser la manera de funcionar del moviment independentista i, aleshores, en comptes d'explicar que precisament perquè som catalans tenim dret a la llibertat, vam apel·lar a una mena d'això de drets universals, de la llibertat dels pobles i tampoc vam aconseguir el que es pretenia, que gent que potser era d'escripció nacional espanyola es posés a la catalana i sumés al moviment independentista. I això, d'alguna manera, de cara al futur ens ha desarmat. Perquè tot això ho hem hagut de fer a posteriori, quan el país, quan la desfeta ja era una opietat, hem hagut de rearmar-nos nacionalment en un moment en què el moviment polític independentista que havia d'articular aquest nacionalisme estava desfet ja.
[00:13:57] Speaker A: Tu també ho veus així?
[00:14:00] Speaker B: Bé, la veritat és que no tinc gaire dia en aquest tema, perquè, hòstia, però un jove com jo que ve de Mallorca, però cert, va ser prou nacionalista en la meva parella, és a dir, no vaig veure mai... no vaig veure mai coses ja d'aquí. El que sí que veig és que darrerament s'ha endurit molt pel tema de la llengua i això ho veig molt bé, no? Que ja no estem tant a la defensiva, sinó que estem més a l'atac i no ens fa vergonya reivindicar els nostres drets ni hem de demanar perdó per no més parlar català, ni tampoc, per exemple, ara això que ha sortit que s'ha demanat que parlessin català els que volien viure aquí, hòstia, jo això ho veig de puta mare.
[00:14:41] Speaker C: El que és una mica greu és que ens n'hem hagut de donar quan les xifres eren pràcticament crítiques, en un punt de no retorn.
Durant el procés sí que va haver-hi tot aquest... Bé, va haver-hi, per exemple, l'organització SUMATEN, que és d'on surt el Gabriel Rufián, i hi havia aquesta idea que es pot ser independentista en castellà, que no dic que no, però si fa 30 anys que vius aquí i ets d'independentisme i aspires a la llibertat, aspires a la llibertat per protegir alguna cosa, i si no és la llengua, que al final és el pal de paller de la cultura catalana, La qüestió de la
[00:15:12] Speaker A: llengua, de fet, ara, si mirem al futur, hem parlat del passat, si mirem al futur, potser és un dels temes pels quals es pot començar a construir. No sé si serveix també ara mateix per evidenciar el conflicte.
Creieu que pot ser com una primera passa a partir d'ara? Creieu que s'hauria de construir per altres bandes? Com veieu el futur? Què hauríem de fer, per dir-ho així?
[00:15:37] Speaker B: A Bèlgica també això s'ha cuidat molt, no?, la cultura neerlandès i ha fet que sigui un país amb tots els seus drets lingüístics i de més. Jo crec que ara, bàsicament amb això que ha passat del correllengüa i hermenat i tot el que està passant al país a nivell del Barça, crec que estem fent un rearmament de quines són les nostres eines, els nostres fronts, i estem fent que això, que tot funcioni i tenir una bona trinxera des de la qual defensar el país.
I jo crec que sí, que ser llengua és una, sobretot per si eliminen la nostra llengua, ens eliminen com a poble. I m'agrada molt tot el que s'està fent i com està actuant, i la presència que està tancant les xarxes, els discursos que s'estan fent en els premis. Crec que és una direcció molt clara. Crec que mos estem desencomplexant en el tema i ja
[00:16:33] Speaker C: era hora. Cal que ha preservat el conflicte i potser ens hem replegat en la llengua d'una manera inconscient perquè tu pots voler oblidar que vas creure en una classe política que d'alguna manera et va trair, però si vas al metge i et parlen castellà, si vas a un bar i et parlen en castellà, si a tot arreu on vas a nivell personal, malgrat que a nivell col·lectiu hagis perdut l'esperança, però si a tot arreu on vas a nivell personal Hi ha alguna cosa que et recorda tota l'estona que ets una nació ocupada.
No et pots desfer de la teva condició de català.
Per molta mandra que tinguis, per molt enfadat que siguis, per molta frustració que carreguis, sempre hi ha alguna cosa que t'està recordant que hi ha una nació majoritària que t'està minoritzant.
És
[00:17:16] Speaker A: que el conflicte és molt difícil de tapar, sempre surt per alguna banda.
I al final la qüestió lingüística és molt quotidiana, te la trobes al dia a dia. Potser altres coses no tant, però això...
[00:17:28] Speaker C: Però que ho sap el PSC, que el conflicte nacional té molts fronts, perquè jo diria que tot el que està passant ara i tots els satèl·lits que orbiten el govern del PSC en realitat fan arrels en el fet que som un país ocupat i que no tenim les eines d'un estat. I que això genera moltes escletxes que s'han de tapar. Per exemple?
els trens, la vaga de professors, la vaga de metges, és a dir, arriba un punt que dius, escolta'm, som un país infrafinançat, amb uns serveis infrafinançats, ara aspirem a ser 10 milions, i per atacar tots aquests fronts necessitaries tenir les competències que té un estat, i no les tens, i per tant el que has de fer mentrestant és el que fa Salvador Illa, que és, sense poder pertapar tots aquests fronts, intentar pacificar el conflicte que neix d'aquests
[00:18:15] Speaker A: fronts. Sobre la qüestió de la pacificació i el tema de la llengua, relacionant les dues coses, potser no tothom ha entès prou la importància, a vegades, de visibilitzar el conflicte o de no amagar-lo. L'altre dia, per exemple, parlava amb una parella, uns amics independentistes, que no acabaven d'entendre com la importància de mantenir el català en totes les converses, amb tothom, amb persones migrants, etc.
I una mica el relat que feien era Bé, sí, clar, s'ha de mantenir el català, però si contesten en castellà... És que sap com greu, no? És que al final, si nosaltres no volem que ens imposin coses, per què nosaltres les hem d'imposar?
I estic parlant de gent independentista, eh?
Què ha passat per tenir tanta part del moviment que pensi així i com podem fer per canviar-ho? És a dir, quina mena de relat hem de fer perquè això es capgiri i aquesta colonització interior, aquesta submissió apresa, al final acabi capgirant-se? I parlo de la llengua com
[00:19:15] Speaker B: podria parlar potser d'altres coses.
Hòstia, que facin una volta en aquest barri i vegin que és que ens estan eliminant. És que estem perdent tota identitat i al final, és a dir, la meitat del món no es parla espanyol perquè sí, es parla espanyol perquè són expansionistes, igual que ho són els francesos i per això els belgues s'han de tancar tant en banda amb el tema d'ernest holandès. I aquesta és una cosa que fins i tot té clar el PP de Balears.
És a dir, el PP de Balears defensa clarament... Algun d'ells, eh? Defensen clarament el català perquè estan veient com la llengua que parlen els seus avis, que parlaven els seus pares, s'està perdent.
És a dir, és el que deien... Per exemple, la meva àvia, el meu avi, no parlava en castellà, només parlava en català. I si a dia d'avui anessin al metge i només li parlessin en castellà és que no el podrien atendre.
Jo crec que de la manera que ho estem fent, desacomplançada, és la millor. Aquesta gent que no ho veu així de clau és que vengui a fer una volta per aquí i vegi que la nostra identitat s'està perdent i que en uns segles és que el català no existirà. Més que res,
[00:20:35] Speaker A: jo tinc la sensació que desacomplexats som una minoria.
I hauríem de valorar com de desacomplexats estem en el fons. És que els discursos espanyolistes
[00:20:44] Speaker C: funcionen i estan fets per atallar-te l'autoestima com a català i perquè acabis pensant que per anar pel món el castellà és una condició necessària, indispensable i que també és la teva, a més a més. I això no només...
No és cert, sinó que és una eina de control cultural, lingüístic, és el que engreix aquesta maquinària substitutiva. També és veritat que, parlant de la importància de mantenir el català, i és importantíssim mantenir el català, és a dir, a nivell individual tenim aquesta feina, però també és veritat que si només ens centrem en el que hem de fer individualment, d'alguna manera exculpem tots els governs independentistes que hi ha hagut a Catalunya i que no han fet el català necessari a Catalunya i que no han legislat per fer-ho necessari. Fins i tot ara fan pactes per la llengua on anuncien una milionada... d'inversió pel català i, a l'hora de la veritat, no hi ha ningú disposat a sancionar professors, a sancionar metges, a sancionar qui sigui que no compleixi aquesta llei. Per tant, és importantíssim mantenir el català, però, si us plau, no exculpem qui té el poder per fer el català necessari a Catalunya.
Han pogut
[00:21:49] Speaker A: actuar els polítics amb certa calma en aquest tema?
Perquè la població també els ha deixat, no ho sé. No, no,
[00:21:55] Speaker C: i no només per això, sinó perquè al final, quan tu llegis l'Esperfeu Català Necessària Catalunya, la llei acaba materialitzant el conflicte, no? I el que han fet molts d'aquests governs ha estat intentar evitar el conflicte tant com fos possible, amb els costos que tingués. I jo diria que ara estem pagant el preu de tot això.
amb aquest
[00:22:13] Speaker A: concepte de descolonització interior, descolonització mental, és a dir, d'anar revisant la teva pròpia vida, què pots estar fent que respongui a aquesta opressió nacional sense adonar-te'n, no?
Us heu revisat coses en aquest sentit? Heu tingut moments de dir, ostres, abans aquí sempre... no sé, aquestes persones sempre m'hi adreçaven en castellà i ara no, això ho he canviat... No sé si heu passat per
[00:22:41] Speaker B: aquest procés, també. Jo abans no m'importava fer cançons en castellà, ara m'hi nego rotundament. Per exemple, l'altre dia vaig anar a veure el Humboldt, l'envol, i hi havia un jove, un jugador que es diu Fàbregas, i hòstia, em va sortir que era de dir que era francès, i era de Perpinyà, i que has pogut dir Catalunya del Nord. I això és una cosa que sí que m'he de revisar més, tenir més en compte el conjunt de països catalans i no tenir sa ment tan
[00:23:08] Speaker C: colonitzada. Jo no m'he relacionat crec que mai amb ningú en castellà, vull dir, en aquest sentit sempre ho he tingut com molt clar també perquè el meu context familiar de mixtal hi afavoria.
Però sí que és cert que em sembla que per revertir la colonització és important tenir en compte que el nacionalisme espanyol genera una ferida que és la de dir que ser català no és prou i que ha de ser una cosa de l'espanyolitat o que la catalanitat és pel que sigui pitjor que l'espanyolitat. i això et genera una ferida i a més a més l'espanyolisme furga aquesta ferida perquè tu sempre assumeixis l'espanyolitat com a necessària per mirar-te a tu mateix i això genera una ferida a l'autoestima i per poder recobrar autoestima una cosa que penso que és indispensable que a mi també m'ha ajudat molt per prendre consciència de la meva identitat i per estar-ne convençuda i perquè els discursos de l'espanyolisme no m'afectin com podrien afectar a una persona potser menys convençuda o menys conscient de la seva descripció nacional és conèixer de què està feta la meva identitat. Tu no pots estimar una cosa que no coneixes.
I el que fa també l'estat espanyol i l'espanyolisme i la cultura espanyola en general és desconnectar-nos. Desconnectar-nos dels nostres referents, de la nostra història, de la continuïtat històrica, fins i tot de l'independentisme.
Ens impedeixen estimar les nostres arrels i per tant entendre què és allò que ens fa i per què val la pena estimar-ho i per què val la pena defensar-ho i per què val la pena jugar-s'ho tot per això.
i jo crec que hi ha una fermesa que s'adquireix a través d'això, llegint, intentant entendre d'on véns, quina és la teva història, quines violències han patit les generacions que t'han fet a tu per arribar fins a tu i perquè cada vegada que canvies el castellà és com si un gris tornés a pegar el teu avi.
De fet,
[00:24:57] Speaker A: és una desconexió històrica i territorial. I aquesta desconexió històrica, moltes vegades no sabem ni quan va començar l'independentisme i sempre ens pensem que és més recent del que és.
I a l'hora territorial, els països catalans, potser una manera de fer això també és trepitjar territori.
Però partim, sobretot des del principat, d'una sèrie de tòpics.
Jo crec que, per exemple, tenia el tòpic que el País Valencià es parla molt menys català del que realment es parla. I després hi vas i veus que no.
Aquesta cosa ens fragmenta d'una manera que és molt difícil unificar o vertebrar políticament
[00:25:35] Speaker B: tot això.
és que no tractem Espanya com el nostre país veí, sinó que el tractem com el nostre marc principal en el sentit que estem molt pendents del que passa a Espanya i això és una cosa que, per exemple, em molesta de Vilaweb Treu massa notícies de lo que passa
[00:25:53] Speaker A: a Espanya. Sí, eh? Ho estàs dient
[00:25:54] Speaker B: seriosament. A mi collons m'importa lo que passa a Espanya, saps? Creus que no estem prou autocentrats. No, a Vilaweb es parla de lo que passa a Espanya. Després n'hi ha altres, com TV3, que parlen de lo que passa a Espanya però no parlen de lo que passa aquí. És a dir,
[00:26:09] Speaker C: que mentre... Sí, és el Catalunya Comarques.
En plan, el plecador de notícies general és l'espanyol i després tens el Catalunya Comarques, que és el
[00:26:17] Speaker B: català, no? i a punt de València ja ni parlo, han perdut la web.
És el sentit d'aquest, no? De dir que no tenim clar que Espanya és el nostre país veí, no és el nostre marc principal.
[00:26:30] Speaker A: Sembla que el fet de no haver aconseguit la independència o el fet de, no sé... Sí, independència d'entrada, ens posi dificultats per entendre aquest autocentrament. És a dir, estem dins l'Estat i com estem dins l'Estat això ho hem de pensar des del marc espanyol
[00:26:46] Speaker C: i punt. També és veritat que el desmembrament dels països catalans i de la relació que hi ha entre nosaltres i de la història que compartim el que fa és impedir que arribem a la conclusió que el que ens està passant lingüísticament i culturalment és un problema estructural, és un procés premeditat i és una assimilació dirigida.
És a dir, no és una casualitat que jo vagi al bar i no m'atinguin en català, no és una casualitat. Tampoc és casualitat que me'n vagi al mig del País Valencià i parlin la mateixa llengua que jo. I aquest desmembrament el que fa és impedir assenyalar el responsable de tot això. Això
[00:27:24] Speaker A: és delicat, com explicar-ho? Perquè quan dius això molta gent s'ho pot prendre de l'estil... Ah, clar, i què té la culpa? El cambrer que et contesta en castellà? O què m'estàs explicant? Que la persona que et contesta en castellà vol acabar amb tu? Com expliquem aquesta
[00:27:41] Speaker C: qüestió estructural? És realment estructural i és estructural en el moment en què No és una casualitat, és una consecució de casualitats. I quan hi ha una consecució de casualitats és que no és una casualitat, és una estructura. Que el que fa és que això funcioni així. I que el que pensa que és racista o és classista o el que sigui per demanar un cafè en castellà, ets tu. El problema és teu per ser català.
I no és de l'estat espanyol, que el que fa és que et sigui impossible viure en la teva llengua al teu
[00:28:05] Speaker A: propi país.
En aquest sentit, sob partir del 100% del conflicte, és a dir, hi ha a vegades aquesta dicotomia conflicte-seducció o conflicte-persuasió.
Creieu que s'ha de triar entre l'un i l'altre? Que no són incompatibles?
A
[00:28:23] Speaker C: mi em sembla que pensar que has de seduir és propaganda espanyolista.
[00:28:27] Speaker A: Tot i que estratègicament ens pogués anar
[00:28:29] Speaker C: bé? És complex i inferioritat? Absolut. No hi ha res que sigui més atraient i més seductor que algú que desacomplexadament encara el conflicta.
Jo crec, de fet, que quan hem fet això és quan hem estat més forts i quan hem estat més, quan hem dit les coses pel seu nom i hem dit, mira, alliberarem el país.
És quan hem estat més.
[00:28:47] Speaker B: Clar, és que al final és un dret, no és... És com si una dona que vol avortar t'hagi de seduir per avortar. No, no, aquella dona la vol avortar i avortarà perquè és el seu dret i no hi ha més. I si tu no la deixes avortar hi haurà
[00:29:01] Speaker A: un conflicte. Ho deia més en termes, tornant al concepte d'exemple a la base, de com explicar-ho, potser per, no ho sé, que a més hi ha un empatit, però, com dieu, potser acaba sent molt trampós, eh? No dic que no ho plantejava... No, no, jo crec que és
[00:29:18] Speaker C: partir d'un complex d'inferioritat absolut i que des d'aquí no començaràs a ningú.
És que si m'ho
[00:29:23] Speaker B: diguessis a Mallorca, que només hi ha un 10% d'independentistes i que d'alguna manera s'ha d'enxamplar aquesta base i fer-ho... Però és que a Catalunya ja som merda, els 52. És a dir, som majoria, som una nació. És a dir, no cal cedir a ningú.
[00:29:42] Speaker A: Ara realment ja no. El problema de
[00:29:46] Speaker C: la renúncia del 17 i del 19 és que la idea d'independència va quedar absolutament tacada i es va assumir com una quimera inabastable, precisament perquè la mateixa classe política ho va presentar en aquests termes.
I ara, jo crec que entre les generacions que pugen, ser independentista és sinònim de ser loser. Però és que no és ni veritat, perquè si haguéssim perdut, dius, com a mínim hauríem jugat al joc, però és que el problema és que no el vam ni jugar, ens ho vam fer enrere.
I veieu
[00:30:13] Speaker A: una relació d'aquestes noves generacions, que a més ara hi ha aquesta tendència estudiada, una part d'aquestes noves generacions, cap al reaccionarisme, a l'extrema dreta, i veieu una relació amb la frustració del procés, amb això de ser un loser, si ser independentista o no?
[00:30:32] Speaker B: Clar, el bo que va tenir el procés és que va deshabilitar totalment l'extrema dreta perquè on hi ha esperança i hi ha futur no és un terreny abonat per l'extrema dreta. A mi, que soc programador i m'agrada mirar dades i comparar dades, he fet seguiments d'algun perfil d'extrema dreta, d'Ara, d'Aliança Catalana, i els hi he trobat tuits criticant aquest castanal de Badalona, com es diu? Albiol, no? Ah, l'Albiol. O en Anglada, no? Quan feien tuits racistes i ara els fan ells.
Precisament lo bo que va tenir es procés és que era un projecte ple d'esperança, ple de futur, I l'extrema dreta aquí no la trobaràs. On trobaràs l'extrema dreta és on hi ha frustració, on hi ha enfadu i on hi ha destrucció. Per això també es diu
[00:31:27] Speaker C: en un punt d'hipocresia que els partits del procés recriminin certes coses de l'aliança catalana, perquè en certa mesura l'han alimentat.
És a dir, la frustració del procés... Jo crec que hi ha una cosa comuna en totes les extremes dretes, com a mínim, del món occidental, que és que això, que neixen d'un episodi de frustració. Pot ser de frustració perquè no hi ha esperança pels joves, perquè els lloguers, perquè la feina, perquè... I l'episodi recent de frustració més recent que tenim és aquest, és el procés.
Aleshores, sí que penso que sense una certa autocrítica dels partits, de la classe política que va capitanejar el procés, és impossible combatre l'extrema dreta. perquè en el moment en què tu diguis alguna cosa, la Sílvia Uriol sempre et podrà dir que sí, però tu ets un mentider.
Com veieu la relació de
[00:32:11] Speaker A: l'independentisme amb el PSC en aquests moments? Així com? Arrel de tot el que
[00:32:15] Speaker B: hem anat parlant, eh? No l'acabo d'entendre, de totes les renúncies que s'han fet i els cediments que s'han fet, i encara que ho vulguin vendre com si fossin victòries o estant fent alguna cosa bona pel país, és que ja no s'ho creu ningú, aquesta merda.
Els trens funcionen fatal, la llengua l'estem salvant nosaltres de baix perquè ells no estan fent res per protegir-la, els professors estan en vaga, els metges estan en vaga. No entenc com encara poden sostenir aquest govern i firmar-li pressupostos i donar-li suport. L'única resposta que li donen és el que pensàvem al principi, que al final estan sotmesos per la por, estan sotmesos perquè no tenen tampoc cap projecte millor, i diuen, hòstia, com que nosaltres no tenim cap projecte ni podem fer res útil, doncs que ho facin els altres. Jo no l'entenc. Sobretot és que, al final, aquesta gent a la qual li estan donant suport és la gent que els atenia a la presó, és la gent que va aplicar el 155, és la gent que als CDR els donen terroristes, és la gent... són el nostre enemic. És que no hi ha més. És a dir, les persones que vegin el PSC com uns aliats i tot això, al final, això són cans de sirena.
Són el nostre enemic
[00:33:39] Speaker A: i punt.
I normalment l'argument que es dóna és l'argument, entre argumentes realista, d'ara mateix no podem fer una altra cosa, encara que sigui l'enemic que el pactari
[00:33:48] Speaker B: per... Bueno, però és que al final, si tampoc no ets una bona oposició, no seràs un bon govern.
És a dir, si tu no saps fer una bona oposició i treballar bé des de la posició, significa que tampoc no governaràs així com toca, no?
Al final, tu ets polític i has de fer la teva feina. Si no, plega i deixa entrar una oposició que almenys no faci renúncies i que doni la cara pel que ha votat la gent. És a dir, a tu te voten un programa, i encara que tu no governis, aquell programa l'has de defensar des de la posició.
Penso,
[00:34:18] Speaker C: eh?
També és veritat que l'inici de la relació política amb el PCC comença amb el que dèiem, en el moment en què es passa de ser un moviment d'alliberament nacional per ser un moviment antirepressiu, antirepressiu per la classe política, la classe política assumeix que pactar amb el PCC és la millor manera de treure's a sobre la repressió de l'amnistia, de demanar indults, i aquí comença una complicitat que els partits independentistes han assumit que, a nivell electoral, potser no els surt prou a compte perquè s'han perdut molts vots, però que per seguir salvant les cares visibles i per seguir salvant la gent que va capitalitzar el procés i que encara no s'ha apartat, doncs és una cosa que els funciona. Sí, en
[00:35:00] Speaker A: relació a això que comentàveu de la repressió, no? condiciona, al final, les decisions que prens o no prens. Sí, i
[00:35:09] Speaker C: sembla que... De fet, sembla que Esquerra Republicana sigui el còmplice primari del PSC i que Junts no hi tingui tant a veure, però la realitat és que el govern espanyol el fa el que Junts.
És a dir, no perquè ho tenim una mica més lluny, és menys veritat, no?
Amb dos estan fent de crossa del partit d'això que els van presonar i que... És a dir, que els hi ha fet la vida impossible.
[00:35:27] Speaker A: I estàs d'acord, també, amb això, amb
[00:35:30] Speaker B: tema Junts? Sí, però... És a dir, no és per defensar Junts, però sí que és vera que almenys s'hi va aconseguir una amnistia, s'hi va intentar fer allò d'Europa, allò de la llengua al català, que al final no ha servit de res. I el que espero és que no li tornin a pactar res i s'estan imbècils de tornar-se'l a creure. Però, hòstia, almenys ho van intentar. Vull dir... És una via que s'ha cremat i que ha servit per veure que no funciona. El que no s'entén és que a dia d'avui encara els estiguin sostenint i encara els estiguin firmant acords i creient que això arribarà d'alguna manera. Sí, no és
[00:36:05] Speaker C: un problema ideològic, també és un problema material. És a dir, fer això hipoteca el país, hipoteca el futur dels catalans, no només en termes culturals i lingüístics, sinó en termes materials, entenem-nos. Una Catalunya submesa a l'estat espanyol és una Catalunya on es viu pitjor.
I una Catalunya amb el model socioeconòmic que tenim ara mateix és una Catalunya on es viu pitjor.
I això potser no ho estem dient prou.
Que ens afecta, que ens toca la butxaca, que ens afecta les expectatives de futur que tenim, les expectatives de fer una família a Catalunya, de pagar un lloguer i que no se m'emporti la meitat del sou, tot això són coses que nosaltres ara mateix no podem decidir. i tenir els partits independentistes falcant el govern espanyol només per llonga que no les puguem decidir. El tema
[00:36:45] Speaker A: de l'amnistia, al principi a la intro parlava de la generació urquinaona, no? Com, per exemple, molts represaliats post-sentència han caigut les causes gràcies a l'amnistia.
És a dir, entenc el que dieu, però també no sé si la qüestió amb la repressió pel mig, una repressió que no afecta només els líders, sinó tota la base del moviment, que també es va sentir traïda, si aquí l'element de l'amnistia ho feia tot més complicat o li dona una altra dimensió a aquest pacte. No ho
[00:37:15] Speaker C: sé, pregunto.
Alguna cosa n'havien de treure, també és que no podia ser tot mentida. Una mica d'aparença també hi havia d'haver. El tema és que jo crec que hi ha un problema de fons. que és que, primer de tot, jo crec que en el moviment independentista no vam ser prou conscients, o en general no ens vam ser prou conscients, que podia haver-hi repressió.
I que un moviment d'alliberament nacional és una cosa que l'estat, la nació majoritària que controla l'estat, que són els castellans, intentaria suprimir costés el que costés. Costés el que costés vol dir infligint dolor físic, infligint dolor psicològic, infligint el que calgués. no ens cauria la independència del cel perquè ens la mereixéssim.
A Espanya no diríeu, mira quanta gent hi ha al carrer, mira quina manifestació més bonica donem a la independència. Això són coses que havien de passar i que passarien i que valdrien la pena perquè al final arribaríem a la llibertat i perquè la legalitat espanyola que reprimiria aquesta gent, ha arribat a un punt, no tindria validesa a Catalunya.
I com que no es va fer la independència, aquesta gent va quedar en una mena
[00:38:12] Speaker A: de limbo.
Quines són les conseqüències de la repressió i com tu les has de sostenir, aguantar o resistir?
Sí, però
[00:38:20] Speaker B: jo crec que també n'hem après, no? Espero que els polítics també siguin persones i n'hagin après.
Tampoc no vull deshumanitzar els polítics i pensar que són imbècils i que no aprenen. Jo crec que tots n'hem après una mica i que també no tots els binaris són uniseros, que el procés ens ha deixat coses bones
[00:38:39] Speaker C: i coses dolentes. Jo crec que no va ser un problema com d'imbacilitat. És a dir, no ho hem d'entendre en aquests termes, no? A Catalunya hi ha molt poca cultura del poder polític perquè històricament, des de fa 300 anys, el poder polític no ha estat el nostre.
Aleshores, hi ha com una mala comprensió de com funciona el món. El món és molt més cru de com l'hem entès fins ara els catalans.
Fins ara vull dir fins a la renúncia del procés. I això d'alguna manera també ens ha desvetllat.
I el que caldria potser és institucionalitzar l'autocrítica que hem pogut treure d'aquí per ser més forts i ser més conscients i tractar la gent com a adults, que és el que ens
[00:39:13] Speaker A: ha faltat. Més que imbecil·litat, ens faltaven eines per entendre-ho, no? No tens les eines del poder previ o de
[00:39:18] Speaker C: la pràctica? Sí, però al final és el que parlàvem, no? Hi ha una desconexió... És a dir, Espanya s'encarrega de desconnectar-nos de la nostra pròpia història, perquè no puguem treure les lliçons que ens permetin alliberar-nos que són a la història. És a dir, tu agafes la història dels últims 300 anys a Catalunya i saps què cal fer, saps com actuarà l'estat espanyol i saps quines seran les conseqüències.
El que passa que això...
entretallar la història i desconnectar-nos.
Jo crec que cada generació ha patit una desconexió de la seva pròpia història.
I això demana un exercici de recuperació que vol un esforç i que no et ve donat. Ens vindria donat en cas que la nostra nació tingués un estat i, per tant, la cultura d'estat fos la nostra,
[00:39:59] Speaker B: però no és així.
Sí, la ment colonialista que tenen. Per exemple, quan van a Mèxic, també fan el mateix. Intenten fer creure que ells no han fet res allà, i que ells van ser els salvadors, i intenten esborrar la seva història perquè no tinguin memòria. Aquí fan el mateix. De fet, el que ha dit ella, que no estem acostumats a tenir por de polític, i no sabem com utilitzar-ho, És molt interessant la dada que Catalunya representa un 20% de la població i tu penses i no ha tingut mai presidents espanyols que hagin estat catalans. Com ho expliques,
[00:40:37] Speaker C: això?
Bueno, va haver-hi Stanislau Figueras que va acabar molt malament. No compta.
[00:40:40] Speaker B: No compta. Però tu penses i dius, com pot ser que no hi hagi presidents d'Espanya que siguin catalans si representen un 20% del país?
No s'explica d'altra manera que no els deixen tenir poder i que això no poden tenir cultura de poder.
Que continuen
[00:40:59] Speaker A: entenent-te com un subaltern. Sí. Sí, tu també t'ho
[00:41:02] Speaker C: continues entenent així. Perquè la repressió no és innocua. Si tu ets una nació que ha estat reprimida generació rere generació, la teva cultura democràtica no és només cultura democràtica, és una mena com d'indefensió apresa, que el que fa és que no et puguis jutar de les eines individuals i col·lectives per alliberar-te, per alliberar-te de tota aquesta colonització que dèiem, però també per alliberar-te. col·lectivament.
I sincerament penso que el procés va trencar una mica amb això. El que passa és que cal institucionalitzar-ho i articular-ho políticament per poder-ho llegar a les generacions que vinguin per sota la nostra, que no comencin de cap idona una altra vegada com sentim que hem fet totes les generacions independentistes, que hem intentat fer alguna cosa amb conseqüències
[00:41:45] Speaker A: polítiques. I la nostra generació està pendent de fer això, creieu?
És a dir, perquè jo a vegades tinc una sensació que l'anestesiament general és general, i la nostra generació, que acabem de viure la joventut amb el procés, que es va motivar tant en el seu moment, ara mateix no la veig, potser sóc molt pessimista, eh? Però gaire pendent de fer això, no ho sé, eh?
Com si es tornés a deixar endur per la mateixa inèrcia que comentaves.
És clar, però és que
[00:42:14] Speaker C: no hi ha ningú que ho estigui articulant políticament. És a dir, no hi ha ningú al Parlament. Sí que hi ha partits extraparlamentaris que tenen una mica aquest discurs, però no hi ha ningú al Parlament que estigui articulant aquest discurs. És que l'Aliança Catalana, òbviament, tampoc ho està fent. La seva base, la majoria, no és independentista i han admès que tindran càrrecs que no són independentistes.
Tu també has de donar-li alguna cosa a la gent perquè s'hi pugui aferrar.
És a dir, hi ha d'haver algú generant aquest discurs en un altaveu perquè la gent pugui rearmar-se nacionalment i tornar-se a consciència.
Però no existeix aquest algú.
No vull donar tota la responsabilitat a la classe política, però en general el problema també és que la gent està molt despolititzada. I si no hi ha res atractiu a l'esfera política pública que pugui repolititzar tota aquesta gent, doncs també viure despolititzat és una cosa molt còmoda. Per mi és una cosa molt menys preable, és a dir, jo quan algú em diu, no és que a mi la política no m'interessa, penso aquest tio no és gaire llarg. però és còmode viure en la teva bombolleta.
Jo crec que és el que passa també, és una cosa una mica inevitable que passi quan els grans projectes col·lectius fallen.
Al final la gent s'acaba replegant en la vida petita, però les victòries que pots aconseguir a la vida petita són limitades si no hi ha una consecució de victòries col·lectives.
[00:43:38] Speaker B: Clar, és que jo vinc de Mallorca i m'he passat set anys a Bèlgica i tot el que passa aquí em sembla una passada. És massa optimista o alguna cosa, però jo penso que, clar, vaig venir a la Diada de Catalunya fa dos anys, per primera vegada, i tothom deia que era una merda. Jo estava flipant de tota la gent que hi havia al carrer, de joves, d'estelades... No ho sé, saps? I després també passo molt de temps a Sant Saloni i ara, per exemple, m'he apuntat a Castells i som una pinya de 120-130 castellers. Ostres, em trobo que la gent està molt a peu de carrer. Hi ha xerrades, i mínimament hi ha 25, hi ha 30 persones, crec que... Hòstia, no sé com ho viviu vosaltres, que potser crec que ho vau viure tot aquell temps, ho vau viure amb molta eufòria, molta adrenalina, i encara està una mica de ressaca, però a mi em sembla que el país està prou mobilitzat, que hi ha molta consciència política, i que, pel meu parer, la crítica que li faig a la gent és que, hòstia, vol abarcar massa lluites. En el sentit d'Israel-Palestina està molt bé, de puta mare, però res del que fem aquí pot tenir cap impacte. Per molt grossa que sigui la manifestació en contra del genocidi israelí a favor de Palestina-Barcelona, en Netanyahu no farà res. I el mateix amb mil altres lluites que ens desgastem discutint amb els nostres amics, amb els nostres estimats, és a dir, que no estic dient que no siguin legítimes aquestes lluites, però invertim una energia en aquestes lluites i no en la nostra, A mi això sí que em fa pena, no? Perquè al final la nostra lluita no la farà ningú més. Només la farem nosaltres.
Però jo no diria que el país estigui desmobilitzat o que la gent no tingui consciència política.
No ho sé, jo... Perdoneu, eh? No, no, m'encanta que diguis això.
Des que venc per Catalunya flipo, saps? Però també és per això, perquè Mallorca sí que està desmobilitzada, per exemple. Va estar molt mobilitzada en el tema d'en Bausà. Però, hòstia, no demanis a la meva família si participa políticament el que passa a Mallorca.
[00:45:52] Speaker A: M'encanta acabar amb aquest
[00:45:53] Speaker C: punt positiu. El tema dels castells és important perquè abans ens has preguntat què us va ajudar a fer consciència política.
I a mi no és que m'ajudés ben bé a prendre consciència política, però sí que en la cultura popular i en la manera com me la mirava i com me la miro ara sí que he trobat un espai més per viure com a catalana i per entendre les meves arrels i per no mirar-me això en complex el que se m'ha llegat i per mirar d'abraçar-ho i d'estimar-ho. Sempre acabem com
[00:46:26] Speaker A: amb una espècie de joc o dilema Avui us volia preguntar, és una mica difícil potser, o no, no ho sé.
Quin moment de la història dels Països Catalans canviaríeu?
Jo
[00:46:37] Speaker B: diré quan vam deixar marxar Messi.
[00:46:40] Speaker A: És realment un moment dramàtic i fa canviar-lo.
[00:46:46] Speaker C: Quan va plegar Manel, també. Jo pensava
[00:46:49] Speaker A: que els dos en diríeu el 2017. Quan van néixer
[00:46:51] Speaker B: detallets...
[00:46:56] Speaker C: No, jo crec que el 2017 havia de ser com va ser perquè ara... Per el
[00:46:59] Speaker A: que has dit abans, no? Per ara poder tenir la consciència que tenim.
[00:47:02] Speaker C: Sí, però també jo peco d'optimista i d'esperançada i sempre penso, no?, que en el dolor sempre hi ha una mica de llum i aquestes coses així una mica...
[00:47:09] Speaker A: Per tant, ens quedem amb Manel i Messi i ja està, no calia dir alguna cosa superpolítica. Jo
[00:47:13] Speaker B: mantindré lo de Messi perquè, ostres... Però també vull fer ressenya a la primera vegada que em vaig sentir decebut amb el tema de Catalunya i tal, i el procés d'independència de quan estava a Bèlgica.
I crec que va ser quan els manifestants van enrodejar el seu despartit polítics catalans i els Mossos van carregar. Us en recordeu, d'aquell moment?
Va ser la primera vegada que em vaig sentir malament, saps? De dir, hòstia, estic en el bàndol correcte o no? Perquè en aquest moment hi havia com una part de nosaltres també que creien que els Mossos eren la nostra policia, que no vull dir que no ho sigui, però creure que tots els Mossos eren la nostra policia o que el govern realment no carregaria contra nosaltres, Aquest dia hi va haver com un trencament.
Us en recordeu de
[00:48:09] Speaker C: quin dia és? Sí que vaig tenir molta sensació de donar-me que el país que jo creia on vivia no existia.
que jo havia crescut i havia nascut i crescut en un país i que llavors em vaig adonar això, que els Mossos no eren la nostra policia, que no era veritat que tots els catalans parlessin català o que no era veritat que a Catalunya tothom parlés català, és a dir, tota una sèrie de premisses sobre les quals vam créixer els nens dels 90 a Catalunya i que aleshores ens vam adonar que no eren certes.
[00:48:40] Speaker A: Moltíssimes gràcies a tots dos, ha estat molt interessant.
Gràcies a vosaltres dos
[00:48:44] Speaker B: també per estar aquí i contar aquesta
[00:48:45] Speaker A: xata, càmeres.
I moltíssimes gràcies als que hàgiu arribat fins al final del vídeo. Ja sabeu que us podeu fer subscriptors de VilaWeb30, una subscripció especial a partir dels 30 anys de VilaWeb pels nascuts durant la dècada dels 90, que us dona accés als beneficis habituals d'un subscriptor, com uns descomptes que estan força bé, i beneficis especials que més o menys cada X temps us anem informant. Moltíssimes gràcies i fins una altra.
